(de Informe de la vida flotant)

Toquen a campanes, no sé de què, encara no són les vuit. Potser a morts. Tarda d’estiu. Ho dic perquè gairabé el puc palpar, perquè l’estiu ja ha traspassat el zenit i es comença a acabar. Quan comença l'estiu, quan encara és jove i tendre i les platges tot just comencen a ser ocupades per acte seguit passar a les terrasses i esgotar la nit en alguna discoteca plena de guiris o alguna habitació d'algun hostal que put a resclosit, quan, doncs, l'estiu comença a tentejar amb obstinació de verge, a mi encara em sembla que és la primavera que s’allarga, que s’hi troba a gust i no s’en vol anar. Al capdavall, és un fet ben normal si, fet i fet, resulta que personalitzem les estacions de l’any, també, com ho personalitzem tot. Suposo que percebo millor l’estiu, com la majoria de coses, quan s’esgota, quan comença a gemegar implorant quedar-se una mica més, quan ja falta poc per desaparèixer, com un moribund que discórre entre una euforia i un pessimisme exagerats. Així, l’estiu s’acaba, però primer m’en vaig de vacances. Bé, de vacances vacances ja en duc una setmana però el què s’en diu vacances, marxar i tot això, fins la setmana vinent, és a dir, d’aquí dos dies. M’estic preparant la maleta. De primer, trobar-ne una d’òptima ja que la meva està mig trencada de tant anar amunt i avall entre Barcelona i St Julià, i quan no a Girona, o a Tarragona o ves a saber on. Així doncs, li agafo "prestada" la maleta al meu pare i la començo a omplir amb calçotets, mitjons i samarretes. Deixaré la higiene personal, les lentilles, els llibres i tot això pel final. Suposo que fins que no sigui última hora per agafar el tren direcció Barcelona no hauré acabat la maleta. I mira que m’en sobra de temps ara mateix, fins a demà a la tarda que m'en sobra i encara hauré de córrer, com si ho veiés. Sense anar més lluny, aquesta tarda m’he dedicat ben bé a perdre’l, cosa no pas fàcil, per altra banda. Entre fer el manta al menjador havent dinat, intentar no pensar en l’avió de demà passat cap a Suècia, evidentment, sense èxit, començar a fer la maleta, posar-me a escriure a l’ordinador sense cap resultat remarcable, mirar Manhattan, passejar pels carrers del poble entre les cases senyorials, les urbanitzacions i el camp de futbol i finalment trucar la nòvia, paraula lletja on les hi hagin, m’ha passat la tarda. Encara em queda tot el vespre però, per omplir, i segurament també la nit. Perquè jo sóc dels que va a dormir tard, dels que els hi costa apagar el llum per l’endemà tornar a arribar a aquell interruptor i tornar-lo a apagar i així indefinidament, i també sóc, és clar, dels que el matí no obren l’ull, lleganyat fins a no dir, i és sentir el despertador i tenir la sensació de que et tirin una gerra d’aigua freda a sobre, per dir-ho d’una manera tòpicament clara, d’arrosegar tot el pes de la baba que durant la nit se m’ha enganxat als llençols on somiava probablement en perversions de ties en pilotes, en guerres i superherois, i en d’altres coses absolutament incomprensibles. Així que vist lo vist em faig ben meva la frase del poeta que diu que, la inèrcia, de sempre, escull els més febles. Que segurament són els més vius també, els de la pupila més dilatada intentant habitar el món per tal d’evitar-se i tot allò del yin yan i de que quan més menys i tot plegat, també. I entra muda i muda vaig pensant en els llibres que m’emportaré, que tampoc poden ser molts, perquè, total, els hauré de carretejar durant una setmana i tampoc és qüestió de passar-se i pagar recàrrec a l’avió. Pot semblar una collonada però a mi em costa anar amunt i avall sense els meus llibres. Acostumo a portar sempre la maleta d’allò més plena, sobretot de llibres i alguna vegada també de roba bruta que porto, encara, a ca la mare quan vull que quedi ben rentada i planxada i no s’em faci petita la molt delicada, i tot això de ser un malcriat. I tornant als llibres, encara que sé que la majoria ni tan sols els obriré, els sé allà, ben endreçats dins de la bossa, esperant-me tan pacientment, ells, allà, guardant entre tramades de tinta i espais en blanc tanta merda i tanta passió de perfectes desconeguts que ens fascinen i repelen per igual, i més. Al final doncs, n’acabo agafant un o dos i encara, però això, al capdavall, és el de menys. Deu ser segurament un tic obsessiu pel control, com quan pel fet de pujar a un avió que no piloto, com si en sabés, em crec que caurà i li passaran les mil i una coses que el meu estimat i desquiciat caparró s’entesta a imaginar per tot allò de no voler morir, un no voler que és justament allo que no deixa viure. En tot rastre d'insatisfacció n'hi ha d'estupidesa també. Perquè una cosa és el desig en sí, cosa molt viva i del qual ens desfarem, per sort per nosaltres, només quan ens morim, Déu vulgui que tard, i una altra molt diferent allò que desitges. Totes aquestes divagacions no és pas que portin a cap conclusió més que a pensar en espiral i després en bucles i després en broques que s’et claven a la pell, ja sigui abstractament pensant o a través de tumors, galindons, diabetis, fibromiàlgies i somatitzacions vàries. Així que, com qui conrea un hort, decideixo seguir triant i col·locant roba de manera histriònica i perepunyetes, tot pensant doncs, amb els llibres que m’emportaré. Intueixo que acabaran essent dos de novel·la o relat i dos de poesia. El que m’emportaré segur és el que he adquirit aquest matí a la Tralla, després de visitar la biblioteca per adquirir-lo en prèstec i veure que estava tancada. El llibre es La pell Freda, de l’Albert Sanchez Piñol, llibre de notable èxit comercial i blablabla i que un company no lletraferit em va recomanar, ah i també m'interessa perquè al paio en qüestió el vaig veure en una entrevista al canal 33 i la seva parla ràpida i entertolligada em va fer semblar que era un paio interessant. I ho dic com qui ni vol la cosa, en plan allò del lladre que es pensa que tots son de la seva condició, i també ho dic en plan em compro un llibre de masses perquè crec que explicarà històries quotidianes que em distrauran més, com menys erudit o alguna cosa semblant, quan estigui dalt l’avió o vagant per algun bar o pensió d’Estocolm. Al capdavall, no puc evitar ser un coi d’esnob presuntuós, però ja fa dies que això no em treu el son, al contrari, des que ho tinc clar, sóc fins i tot més humil, m’atreviria a dir. I fet i fet, quan hi ha set el què millor va és l’aigua. I el motiu pel qual també m’agraden els licors és el mateix pel qual m’agrada emportar-me varis llibres als llocs on vaig, el mateix motiu pel qual em compro massa llibres que llavors no digereixo del tot o potser si, qui ho sap pas. Del llibre en qüestió i tot plegat, sospito que m’equivocaré agradablement. A La Pell Freda és probable que hi sumi Viatge al fons de la nit, del Céline, tot i que també em faria gràcia emportar-me una antologia de butxaca d'en Josep Pla que vaig comprar fa quinze dies en una parada a la plaça de Vic. De poesia, m'enduré el Tot jo és una exageració, d’en Bartomeu Fiol, i l’altre el decidiré sobre la marxa. No sé, potser De veu en veu d’en Lluís Solà o algun d’en Francesc Garriga, o l'Ultralleguers d'en Quim Español o potser n’agafo algun de ben diferent, -Hojas de hierba?- que ultimament sempre estic llegint i rellegint els mateixos. Així que, com sempre, deixo la maleta a mig fer esperant acabar-la demà a la tarda a tot trap per no perdre el tren que em dugui a Barcelona aviat, i ser-hi abans d’hora per poder seguir perdent un temps preciós fent ves a saber què i pensant en l’avió, que aquestes alçades ja deurà estar en flames i precipitant-se al mig del pacífic ple de tiburons afamats, i després seguir corrent d'impaciència perquè sí i també perquè encara em faltarà agafar coses del pis del Born per després arribar a sopar a casa de la "nòvia", paraula lletja on les hi hagin, i mirarem algun capítol de “a 2 metros bajo tierra” i ens acariciarem i follarem una mica també, i, amb tot, després, seguir pensant encara en l’avió i deixar-ho a mitges per poder dormir una estona per l’endemà, o sigui dilluns, retrobar-me amb tot això del ni si ni no i el pa pa i el vi vi, acabant optant per l’opció fàcil de seguir sent jo ben cagat del tot i prendre’m algun diazepan caducat i perdut pel neceser, tot esperant que encara faci efecte.