Recordo aquell desig feliç de gratar-me els poros de la pell als 3 anys, el petó que feia cada dia a la Senyoreta al pati dels gronxadors i l’anar creixent entre cabanyes de canyissars. Recordo que no calia gratar les pors per deixar-les a flor de pell, restaven dormint i ben tancades al baúl com d’un tresor, amb un candau que va aguantar tot l’any de repòs a mitges. Recordo haver viscut un any en un dia, els clímaxs i gemecs continus producte de la improvització, recordo també el pas del temps i la seva reclusió en un calendari, l’ànsia d’un edèn que ja llavors només existia en la imaginació. Recordo voler un 10 perfecte per seguir volent un 10 perfecte quan les tardes acabaven i no hi havia pilota i em quedava dispers en l’aire. No un 10 que tot ho suma, no un 10 desengranat en un 1 i un 0 binari, en l’entorn i un servidor, no 1 No que pesi més que 9 Sí’s, com de fet ha acabat passant.
L’entusiasme topa amb les parets de casa o amb la pell dels altres o amb la ingenuitat o amb la decepció o amb com es vulgui dir. Hi ha un mal costum al que s’està massa ben acostumat. Per més abonaments al frontó un cercle sempre es tanca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada