Per passar l’estona

Posem per cas que la felicitat existeix. Posem per cas doncs, que pogués dir que hi ha dues classes de felicitat: la que es dorm i la que es somia.
La que es dorm resultaria força clara, ja sigui en qüestió de vius o de morts. La que es dorm sempre hi és encara que no digui mai res, és la que tot ho calla, la que permet tenir la última paraula. La última i absurda i mentidera última paraula.

La que es somia, en canvi, seria més difícil de discernir. Es podria dir que en el somni hom podria perfectament adonar-se de que està somiant, sinó fos que no es lleva sinó que es dorm. Es podria dir que el somi és un gol que ens hem deixat colar i que després no hem sabut encaixar. Que la obvietat funciona com una maquineta de pelar cebes, com un prémer la cadena a La Bisbal i engolint-se engolint-se anar a parar, per allò de que tiro-perquè-em-toca, a un remolí invertit d'alguna granja de l'Austràlia remota... Podria succeir tot això i molt més i, malgrat tot, seguir somiant.
La frustració de tot plegat vindria per defecte, a les vuit del matí, de mans del despertador.