De tu,de mi,
resseguint la closca
de la complaença
com unes males vacances
hi trobo la por a sortir de l'ou
però no m'és possible saber
si és des de fora o des de dins.
Per poder païr cal menjar,
tan li fa quin
ou dur, ferrat o truita
et porti a casa
(l'ascetisme, la immaduresa
i d'altres estats místics,
la bestiesa de que la llibertat
creix cap a la maduresa)
Així és com prenc consciència
d'allò que ja no sé com no dir
(la closca m'ha foradat el llavi,
la inèrcia aflora en
sanglots de constrenyiment)
i ja no sé què em dic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada