L’exigència de destil•lar el paisatge d’un Celan, d'un Martínez Marzo, d’un Todó,… fins i tot d’un Lepoldo M. Panero, suposen també el goig de tastar un alcohol difícil i d’alta graduació, com descobrir el gintònic amb cogombre quan un està acostumat a la cervesa aigualida de les festes majors, com obrir una ampolla de cava brut i no haver-hi res a celebrar i beure i beure i intuïr els estranys viaranys per on circula la poesia...
Decideixo que em dedicaré a l’escriptura personal i intransferible, sense deutes. A madurar malta i silencis de manera natural, a ser el tap que cau a dins l’ampolla sempre disposat a una última embriaguesa final...
El què no sé és amb quina impaciència em sabré deixar de mentir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada