El tren ja marxa i a la finestra
la llum del paisatge hi passa l’estona
i túnels i, finalment, la nit és un mirall
-perdut en perspectives-
on la llum del tren no arriba mai a temps.
És llei de vida.
Com un pont penjant que dubta
entre la càrrega i el buit.
Com el fet que Cubisme i Rodalies
siguin un bodrio, entre moltes altres coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada