Escampar la boira

M’he firat. No puc evitar-ho. És entar a la Central i caure en letàrgia consumista. Sempre em busco alguna excusa o altra. De fet, no sé perquè ho plantejo ja a priori com a una justificació: M’encanta, de fet. M’encanta remenar entre estanteries i perdrem’hi i trobar-m’hi, sobretot trobar-m’hi. Ara un autor, ara un altre. M’encanta tot el catàleg d’olors del paper, de la tinta, de les tapes dures, i les toves, del parquet. Se m’obra un fil de llibertat fet de salivera que si ve acaba quasi sempre en un nus, …quin fil, tu, quin tacte, quin de tot. La diguem-ne excusa d’avui era Les originalitats, d’en Fuster -de la qual me n'oblido ja des d'ara per a d'altres ocasions-. En veritat, m’he l'he buscat, l’excusa. A la classe d’avui el profesor ha fet campana. I ens anaven a passar un vídeo, versió original snese subtitular. He decidit marxar, raval avall, per fer-me la meva pròpia pel·lícula, vagant, com en flamé. I quan me n’he volgut enterar ja estava jo allà, ensinismat, amb els llibres entre els dits: Edip Rei, lectura obligatòria de la facultat. No quisiera morir, de Voris Vian: ha estat obrir-lo i repetirse’m un: perquè no, perquè no?. Fulles Artificials, -un gran títol,per cert-, una recopilació de traducció poètica de Farrera, editat per Emboscall, cosa que, francament, ha ajudat a la compra, tot esperant fer nous descobriments que valguin la pena. El Cementerio Marino, de Paul Valéry, aquest per recomanació acadèmica i en castellà -perquè no sé què collons passa amb certs autors que resulta imposible trobar-los en català-. I finalment Doctor Pasavento d'en Vila-Matas, del qual em desvirgaré per la repetida recomanació d’en David, etern escriptor del paper en blanc, i també perquè ja em feia mal d’orelles de tantes bones crítiques i recomanacions que sento per aquests móns de(l) Déu Internet. I de fet, ha set obrir-lo al Metro i pam! en dos minuts ja estava enganxat, en plan encadenament, una mica com a Lost. Sospitava que passaria. El què no tinc clar encara, és si es tracta de l’illa, de l’avió o d’algun dels personatges en qüestió. Espero amb ànsia endinsar-m’hi i fer-me company de viatges del tal Pasavento. Avui no faré migdiada…

...Estic pensant que potser hauria de frecuentar menys les llibreries, i els llibres, i també deixar de frecuentar-me tant, i escampar la boira… Ben mirat, no deixo de fer-ho.


PD: Fent relectura de tot això, se m’acut que potser si que la literatura és qüestió d’estrats, i que, unes línies amunt, la justificació hi segueix palpitant, sempre doble, sempre ambígua, com un adaptar el món propi a la Realitat. I que, malgrat tot, potser és aquest el meu motiu d’escriure. Escampar la boira darrere el vidre.