28 d’oct. 2008

La música segons Fritz Kocher



"La música és per a mi la cosa més dolça del món. No puc dir com m’arribo a estimar les notes. Per arribar a sentir-ne una, puc fer mil passes en un salt. Sovint, quan a l’estiu camino pels carrers calorosos i, a través de la finestra d’una casa desconeguda, sento com toquen el piano, m’aturo i penso que m’hauria de morir a l’acte. M’agradaria morir escoltant una peça de música. M’ho imagino fàcil i natural, això, i és clar que, d’altra banda, és ben impossible. Naturalment. Les notes són punyalades massa fluixes. Les ferides que en resulten couen, és veritat, però no són purulentes. En comptes de sang, regalimen melancolia i dolor. Quan les notes s’acaben, tot torna a la calma dins meu. Llavors me’n vaig a fer els deures, a dinar o a jugar i me n’oblido. L’instrument que més em regala amb el seu so encisador és el piano. Ni que el toquin unes mans pocatraça. No sento com toquen, sinó només el so. Jo mai no podria ser músic, perquè mai no trobaria que fer música fos prou dolç ni prou embriagador. Escoltar-ne és molt més excels. La música sempre em fa posar trist, però trist com pot ser-ho un somriure. Diguem-ho Aixa: em posa amablement trist. No sóc capaç de trobar animada la música més animada de totes, i la més melangiosa, per a mi no ho és tant, ni tampoc trobo que et desanimi en especial. Davant la música tinc sempre una sola sensació: que em falta alguna cosa. Mai no sabré el motiu d’aquesta tristor tan mansa, ni tampoc el voldré esbrinar mai. Desitjo no saber-lo. Desitjo no saber-ho tot. Fet i fet, les meves ànsies de saber ─per molt intel·ligent que em cregui─ són minses. Crec que és perquè, de mena, sóc el contrari d’una persona curiosa. M’agrada que al meu voltant passin moltes coses i no preocupar-me com passen. Això és reprovable, certament, i també poc apropiat per ajudar-me a fer carrera a la vida. Pot ser. No m’espanta la mort i, per tant, la vida tampoc. Ja veig que m’he posat a filosofar. La música és l’art més buit de pensaments i, per això mateix, el més dolç. Les persones que només són assenyades mai no l’apreciaran, però en canvi, justament a aquestes persones, la música els donarà benestar més profund quan l’escoltin. No s’ha de voler copsar un art, ni apreciar-lo. L’art se’ns vol abraçar. És un ésser pur en extrem, i tan satisfet amb ell mateix que, quan algú s’esforça massa a acostar-s’hi,s’ofèn. Castiga aquell que, volent comprendre’l, el surt a trobar. Als artistes prou que els consta, això. Són ells els que veuen la seva professió precisament com un ocupar-se precisament d’allò que no vol ser palpat. És per això que mai no voldré ser músic. El càstig d’un ésser tan afavorit m’espanta. Pots estimar un art, però t’has de guardar de confessar-ho. Estimes amb més intensitat quan no saps que estimes. A mi, la música em fa mal. No sé si me l’estimo de debò. M’enxampa allà on m’enxampa. Jo no la busco pas. Em deixo afalagar per ella. Però aquests afalacs fereixen. ¿Com ho podria dir? La música és plorar amb melodia, rememorar amb notes, pintar amb sons. No puc expressar-ho bé. Sobretot, que ningú no es prengui seriosament el que he escrit més amunt sobre l’art. Ben segur que si parlo així no hi toco, en la mesura que, a mi, cap nota no m’ha deixat tocat avui encara. Quan no sento música em manc alguna cosa, i, quan en sento, encara em manca amb més raó. Això és el millor que sé dir sobre la música".

(Aquest text forma part d'un conjunt de narracions d'un suposat nen de 2on A, recopilades amb el nom de El quadern de Fritz Kocher, de Robert Walser. No sé ni vull saber si aquest és un fragment representatiu de l'obra de l'autor o no. Només m'interessa totes les vegades que la música s'ha apoderat de mi i no l'he sabuda dir.
Ah!, la traducció és de Teresa Vinardell, en edició de Quaderns Crema, ...que amb això dels drets d'autor mai se sap)

3 comentaris:

Ybrim ha dit...

Hola, soy Ybrim de “Un viento de voces”, por despiste no había visto tu pregunta sobre de quien era un dibujo que puse, que muy mal por mi parte no hacerlo pero es que ni se me había ocurrido. Bueno que el autor es Quint Buchholz y que ya lo he apuntado en el blog.

Me has descubierto “Los cuadernos de Fritz Kocher” y a Robert Walser, en cuanto acabe las lecturas que tengo por el medio me lanzaré a saber algo más de ese autor.

Un saludo.

ramon ha dit...

Pues me alegro haberte-lo "descubierto". Buena lectura. (Así, hablas catalan?)

M'apunto lo del Quint Buchholz

Salut!

Ybrim ha dit...

No, no hablo catalán pero la Generalitat tiene una buena página para traducir.