Lletrerades

Només una ullada als annals del món, per palpar
la carícia de l’error anant i venint cíclicament de la bala
primogènita i, de cada trempada, fer-ne un tanc
car sóm els pallassos de Berlín obrint metralla
sense fronteres i caiem al buit de Little Boy per acabar
amb el somriure nuclear D’hiroshima
-d’Hiroshima, mon amour, també-,
per després recollir les eines com qui recol·lecta,
guarnint la corbata de fesols i telèfons vermells
i fem allò de que la passió sigui la indiferència
reinventant noves modalitats de pederàsties
i hipocresies juntes pel subterrani de la ment que
com una foto de carnet ens mostra la part més grisa
de cadascú, i per tant la més conveninent, s‘entén.
S’entén, doncs, que l’aigua passa o reventa
com els calés i tots els fluxos de desig en general
passen i traspassen a través de l’entreteniment
més contundent de les grans superficies i alienacions
vàries que recreen el titella del titella que,
per la ocasió d’avui,
s’ha disfressat de mercenari adolescent a punt
per despitregar Escola i companys i a ell mateix,
-fes-te un harakiri, noi, si vols que et recordin-
que cada idea és una crossa que ens fa més coixos
per allò de la inèrcia i el desig com a droga magna
i magmàtica, allà d’on tots venim, sotmesos ara i adés
a la trepidant orgia dels àtoms entrecreuant-se
amb forats negres com una tempesta de sorra
que ens arrebossa cecs i secs a punt per fregir, i sóc
l'extractor d'una campana que col·lapsa i precipita l’aire
que respiro congregat per la pluja àcida de les antípodes
(allà on el paradís), i ara ja no em queda cap motiu
per no haver de treure els tancs, que sóc a París i jo
a les “revolucions del seixanta-vuit” me les esmorzo
expossant les manilles al Pompidou que fan de dir-se:
d’on us penseu que ve el meu art bastard sinó
de la vostra comissaria emmarcada de terroristes
que legitimen els vidres on la misèria ens reflexa
vestits de família, progrés i esperits sants, tots?