Nättarö, Nättarö

...caminar le parecía tremendamente placentero
VILA-MATAS


Arribem a Nätaro a mig baranar suec, amb l'olor a petroli i a moqueta dalt d'un vaixell tipus golondrina com els de la costa Brava, i com els del Delta, també. La poca gent que desembarca amb nosaltres de seguida es dispersa. Queda un no-res, una bicicleta completament rovellada que ens saluda en silenci, queda una curiosa barreja de mar i muntanya que vesteix l’aire d’aquestes latituds. Aquest paisatge tan pel·lícula de Bergman si hi treus el verd de l’herba i el vermell de les cases. Tot gris mar hospital, tot pedra líquida on es difuminen les persones i la bogeria. Deixem els senyals indicadors i ens endinsem a l’illa, no gran cosa, tenim una hora i l’illa es petitona. Cases que creixen atzaroses com bolets i families amb nens que sembla que creixin com bolets també, tots joves, tots rossos, tots molt somni americà. Ens endinsem anar deixant branques i arrels que es difuminen en la sorra i la geometria dels arbres plantats com llances estratègiques. Mirem el rellotge, els temps s’ens tira a sobre, trobem la gruta, la toquem com intentant avivar el futur record que ara i aquí estem engendrant. Ens hi fotografiem i ja podem dir que existeix, tot allò. Seguim cap a l’altra punta de l’illa sorra avall fins arribar a les dunes a ran de mar, ara si, el bàltic, com un mediterrani però amb una bombeta fosa, més gris, més algues, més fred, més platja sense estrelles. I el temps, sempre el temps que s’ens tira a sobre. Tants quilòmetres, tant avió, tant d’hotel, tants trens per arribar a destí i haver de marxar a correcuita. Tants quilòmetres per pagar la birra superlight a 5 euros Estocolm, tants quilòmetres per acabar en un recital de poesia adolescent on no serveixen alcohol i s’ha d’anar a fumar al carrer. Al final, tanta síndrome d’abstinència em fa plantejar el número de col·locons que pot no suportar un cos. Però el temps s’ens tira a sobre, així que desfem camí amb la il·lusió encara de que un dia deixarem el pensament en embragatge, en punt mort, satel·lit perfecte. Però no, queda en mode il·lusió, il·lusió que va i empeny el vaixell, i els trens i els hotels i l’avió, i les vacances de l’any que ve, també, que, amb una mica de sort, cauran les Bahames i allà sí que podrem córrer amb molta més fretura i més hores d’avió i més “i això és tot”? i així poder tornar i dir, que bé, sóc a casa i no m’hi espera ningú.