16 d’oct. 2008

Sr. Ningú


Les vuit i vint-i-cinc. Prenc una copa al bar, després de la feina, tot llegint. En acabat, em dirigeixo al taulell a pagar:

--Em cobres una copa de vi blanc? -que li dic al cambrer-.

--El vi blanc són dos amb vint -que em respon-.
Pago amb una moneda de dos euros i una de cinquanta cèntims. El cambrer somriu, el qual li torno amb la velocitat d’un mirall. Obra la caixa registradora. La tanca. Em torna el canvi. Vuitanta cèntims. Miro la mà. Després el miro a ell. També em mira. Després mira la meva mà, oberta. Instant de perplexitat.

--M’en dónes de més -li dic-. Té, et sobren cinquanta cèntims.

Em mira amb una lleu ganyota. Ara la perplexitat ocupa el seu rostre. Revisa la caixa registradora.

--No, diria que m’has donat tres euros -que em respon-.

Dubto per un segon. (Pel cap em passa alguna idea del tipus "la creació és l’acte simultani de néixer i morir i es manifesta mitjançant el dubte").

--No, no, -que li dic. I ens mirem com per acabar-ho. I ho donem com a bo-.

M’emporto el dubte amb mi, però, com si hagués perdut alguna cosa. I just sortir del bar m’assalta un instant de remordiment per haver tornat els trenta cèntims. Instant que es repeteix, ara pel fet de sentir remordiment per trenta tristos cèntims, com una bola de neu deixada caure de dalt d’un cim.


Dedueixo que la moral s’assembla molt a això.

2 comentaris:

Txell ha dit...

esta bé, llàstima de la cita "repe" del mig :) bona bitàcora!

Ramon Boixeda ha dit...

Si, és repel·lent. Tens raó. Però avui ha anat així. I no és cita, malgrat els guionets. És una manera d'intentar explicar allò que no sé.

Està bé, doncs, que així sigui.