(El món renuncia ja a tot inici grandiloqüent,
al fer tard li costa més...).
L’angoixa és gasolina, l'anar tirant d’un cotxe
buit,
de camins revolucionaris pel tub
descapament
polsós i tòxic. Però avui no,
avui plou,
tot plou i ho dissimula, ho clou
amb pluja pertot,
aquest és un naufragi estrany. La certesa
que, davant tots els
paisatges, a la vida se li’n fot.
Per exemple: allà on el metge del cap en fa
veritats
com punys a les butxaques, a seixanta euros l'hora,
com punys a les butxaques, a seixanta euros l'hora,
l’angoixa és gasolina, engrunes
en busca del pa,
la mare mitològica que t’extravia
al fons del bosc
i et retorna l’eco que et casa amb l'amic imaginari.
L’angoixa és l’art per l’art, el ventre encès,
bandera oberta i big bang als
estats d’ànim.
“Jo no sé mai què passarà. Tu, en
canvi...”
Però no hi ha tronc que a nàufrag
no consoli.
ni dia que passi sense que et
traci cercles
a l’art de l’ofec adequat. I el
que no,
vull dir l’art que no plora, sua
pel llagrimall.
Tinc esperança, malgrat tot.
Tenir fills potser,
que la nova mare floreixi com
una copa al meu tronc.
L'amor, un malabarista de la maleta,
l'às a la màniga, la llei i gasolina
que hem d'aprendre a refinar.
L'amor, un malabarista de la maleta,
l'às a la màniga, la llei i gasolina
que hem d'aprendre a refinar.
"Som peixos petits en una gran
història"
-afirma un reporter científic per la tele.
Mol·lècules tantes com vulguis
però, com sempre,
s’oblida de la peixera, dels
bartlebys i betta splendens,
que l’evolució és Déu i no nosaltres
(d’alguna manera, Bartleby ho sabia...)
Així les coses, l’angoixa és perfecte
i iconoclasta, escombra el fons marí;
i iconoclasta, escombra el fons marí;
hi ha qui diu que el peix globus
és l'enhorabona...
L’angoixa és la fe que la gravetat ens retorna
al poder-hi tornar, pluja i extraviar-se
en evocacions,
en connectar versos o en
rentar-se les dents,
creure, creure, creure en alguna cosa.
creure, creure, creure en alguna cosa.
Veieu? Faig com si sabés, és
fàcil
i difícil no acabar-s’ho creient.
"Aquí estem tots sols i morts".
"Aquí estem tots sols i morts".
Ara, a la tele, ciència-ficció:
“Invasores de marte.”
I el dilema de no saber si l'excusa és de veres:
com avançar amb tots els semàfors en verd a la vegada?
I no passar de la pantalla en blanc
com a millor correcció
(tot això que m'estalvio en decasíl·labs, i etcètera).
Però en el fons tot això només va de tu, de mi i
Però en el fons tot això només va de tu, de mi i
de la decepció, i de que plou, de la distància
llepona
i el trobar a faltar que encinta
el somni:
-Serà la llum al final del túnel
el què els cucs als budells de la terra?
-Parlarem als núvols del cel del definitiu desaparèixer?
-I si fos tenir sang a les venes la cadena més esclava?
el què els cucs als budells de la terra?
-Parlarem als núvols del cel del definitiu desaparèixer?
-I si fos tenir sang a les venes la cadena més esclava?
Podria seguir però el dinar està
calent i plou, molt,
comença el fred de les fulles que
no saben on caure:
“El meu lloc? de l’arbre l’ombra,
del foc a la brasa el declinat
cant del fum,
aquesta tendència a voler
desaparèixer
per poder ser totalment”.
L’angoixa no menteix, com un mirall
és l’ombra que ensopega amb les
cames
i esdevé sabata, parallamps que
flaire:
“Hi ha alguna cosa en l’aire gris
d’aquest matí
com de guillotina, tan
pesada
i tan lleugera, que ve val una
vida”.
Aquí és facil fer-se el
mort,
tornar al lloc comú de poemes
carnívors:
“Blanques les ungles mortes,
com una prolongació dels ossos
creixent en espiral,
es graten el cap i s’enamoren dels
cabells.
Les ungles, llavors, aquí...”
I... no ho sé. M'agrada conduïr
com l'intrèpit explorador de documentals
des del sofà estant, amb comandament
a distància, paràsit solemne.
L’angoixa és combustible, fauna i salivera
com l'intrèpit explorador de documentals
des del sofà estant, amb comandament
a distància, paràsit solemne.
L’angoixa és combustible, fauna i salivera
posada en el veler que hem somiat
tota la vida.
Caldria escriure això en tercera
persona.
que el poeta fos poema, més
pictòric, universal,
deixar-se de pixums marca paquet
i de voler
escriure el que no es pot
escriure
(la contradicció resulta atractiva i irrenunciable):
(la contradicció resulta atractiva i irrenunciable):
“Un cop s’arrencà la vena als
ulls
i els ulls la seguiren,
gravat el paisatge, enllestit el
poema,
la llum, llavors...”
L'angoixa que, quan tu hi vas,
ella en torna
i el que estigui lliure de pecat... cop de roc.
Així, a l’espadat del full, de la
pestanya,
de les conques on desemboca el mar,
arbrant-se, ja sabrem espolsar-nos els tòpics
i triar la nostra pròpia aventura?
Dictat per manilles d’ombres, d'ensurts i errors,
ens ofegarem amb la sal de mirar
enrere?
Per què l'angoixa, quan tu hi vas, ella ja en torna.
Que així sia.
I... no ho sé. Farem sang de la mel als llavis?
Neveres o punyals, de llavis la mirada,
clavar-nos el fred tan endins que assassini el dol?
Brou nostrat, tastar el socratisme foll
del que -diuen- es torna savi persistint en la follia?
Si és així, llepa’m, llepa'm la sal, fes-me
l’amor llepant-me,
i no paris.
I ja sigui durant l'esmorzar, ratos a internet, viatges en tren i cotxe,
el sopar, problemes i demés... Tu, per si de cas,
no paris.
i no paris.
I ja sigui durant l'esmorzar, ratos a internet, viatges en tren i cotxe,
el sopar, problemes i demés... Tu, per si de cas,
no paris.
Que la llàgrima conté l’alè
però podem besar-nos igualment el sexe
però podem besar-nos igualment el sexe
i llegir-nos els nostres drets
quan, al bell mig de l’orgasme,
volent
aturar el temps, el membre s’interrogui
amb la
flàccida certesa del qui ja ha respost.
L'angoixa és ranxo, no cal pensar-hi més.
Diguem sí als no’s, que un
dia és un dia. I una vida, més.
Consultem-ho amb el coixí, llençols i sentir ploure.
Parlem, però no gaire. Conquistem... i goita:
Parlem, però no gaire. Conquistem... i goita:
el nostre racó de món ens espera
encara, oi?
encara, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada