29 de set. 2012

Més braços que un pop

  
(El món renuncia ja a tot inici grandiloqüent,
al fer tard li costa més...).       

L’angoixa és gasolina, l'anar tirant d’un cotxe buit,
de camins revolucionaris pel tub descapament
polsós i tòxic. Però avui no, avui plou,
tot plou i ho dissimula, ho clou amb pluja pertot,
aquest és un naufragi estrany. La certesa 
que, davant tots els paisatges, a la vida se li’n fot.
Per exemple: allà on el metge del cap en fa veritats 
com punys a les butxaques, a seixanta euros l'hora,
l’angoixa és gasolina, engrunes en busca del pa,
la mare mitològica que t’extravia al fons del bosc
i et retorna l’eco que et casa amb l'amic imaginari.

L’angoixa és l’art per l’art, el ventre encès,
bandera oberta i big bang als estats d’ànim.
“Jo no sé mai què passarà. Tu, en canvi...”
Però no hi ha tronc que a nàufrag no consoli.
ni dia que passi sense que et traci cercles
a l’art de l’ofec adequat. I el que no,
vull dir l’art que no plora, sua pel  llagrimall.
Tinc esperança, malgrat tot. Tenir fills potser,
que la nova mare floreixi com una copa al meu tronc. 
L'amor, un malabarista de la maleta,
l'às a la màniga, la llei i gasolina 
que hem d'aprendre a refinar.
"Som peixos petits en una gran història"
-afirma un reporter científic per la tele.
Mol·lècules tantes com vulguis però, com sempre,
s’oblida de la peixera, dels bartlebys i betta splendens,
que l’evolució és Déu i no nosaltres
(d’alguna manera, Bartleby ho sabia...)
Així les coses, l’angoixa és perfecte 
i iconoclasta, escombra el fons marí;
hi ha qui diu que el peix globus és l'enhorabona...

L’angoixa és la fe que la gravetat ens retorna
al poder-hi tornar, pluja i extraviar-se en evocacions,
en connectar versos o en rentar-se les dents,
creure, creure, creure en alguna cosa.
Veieu? Faig com si sabés, és fàcil 
i difícil no acabar-s’ho creient.
"Aquí estem tots sols i morts".
Ara, a la tele, ciència-ficció: “Invasores de marte.”
I el dilema de no saber si l'excusa és de veres:
com avançar amb tots els semàfors en verd a la vegada? 
I no passar de la pantalla en blanc com a millor correcció
(tot això que m'estalvio en decasíl·labs, i etcètera).
Però en el fons tot això només va de tu, de mi i
de la decepció, i de que plou, de la distància llepona
i el trobar a faltar que encinta el somni:
-Serà la llum al final del túnel
el què els cucs als budells de la terra?
-Parlarem als núvols del cel del definitiu desaparèixer?
-I si fos tenir sang a les venes la cadena més esclava?
Podria seguir però el dinar està calent i plou,  molt,
comença el fred de les fulles que no saben on caure:
“El meu lloc? de l’arbre l’ombra,
del foc a la brasa el declinat cant del fum,
aquesta tendència a voler desaparèixer
per poder ser totalment”.

L’angoixa no menteix, com un mirall
és l’ombra que ensopega amb les cames
i esdevé sabata, parallamps que flaire:
“Hi ha alguna cosa en l’aire gris d’aquest matí
com de guillotina, tan pesada 
i tan lleugera, que ve val una vida”.
Aquí és facil fer-se el mort, 
tornar al lloc comú de poemes carnívors:
“Blanques les ungles mortes,
com una prolongació dels ossos
creixent en espiral,
es graten el cap i s’enamoren dels cabells.
Les ungles, llavors, aquí...”
I... no ho sé. M'agrada conduïr 
com l'intrèpit explorador de documentals 
des del sofà estant, amb comandament
a distància, paràsit solemne.

L’angoixa és combustible, fauna i salivera
posada en el veler que hem somiat tota la vida.
Caldria escriure això en tercera persona.
que el poeta fos poema, més pictòric, universal,
deixar-se de pixums marca paquet i de voler
escriure el que no es pot escriure
(la contradicció resulta atractiva i irrenunciable):
“Un cop s’arrencà la vena als ulls
i els ulls la seguiren,
gravat el paisatge, enllestit el poema,
la llum, llavors...”
L'angoixa que, quan tu hi vas, ella en torna
i el que estigui lliure de pecat... cop de roc.
Així, a l’espadat del full, de la pestanya,
de les conques on desemboca el mar, 
arbrant-se, ja sabrem espolsar-nos els tòpics
i triar la nostra pròpia aventura?
Dictat per manilles d’ombres, d'ensurts i errors,
ens ofegarem amb la sal de mirar enrere?

Per què l'angoixa, quan tu hi vas, ella ja en torna. 
Que així sia.

I... no ho sé. Farem sang de la mel als llavis?
Neveres o punyals, de llavis la mirada,
clavar-nos el fred tan endins que assassini el dol?
Brou nostrat, tastar el socratisme foll 
del que -diuen- es torna savi persistint en la follia?
Si és així, llepa’m, llepa'm la sal, fes-me l’amor llepant-me, 
i no paris. 
I ja sigui durant l'esmorzar, ratos a internet, viatges en tren i cotxe, 
el sopar, problemes i demés... Tu, per si de cas, 
no paris.
Que la llàgrima conté l’alè
però podem besar-nos igualment el sexe
i llegir-nos els nostres drets quan, al bell mig de l’orgasme, 
volent aturar el temps, el membre s’interrogui 
amb la flàccida certesa del qui ja ha respost.
L'angoixa és ranxo, no cal pensar-hi més.
Diguem sí als no’s, que un dia és un dia. I una vida, més.
Consultem-ho amb el coixí, llençols i sentir ploure. 
Parlem, però no gaire. Conquistem... i goita:
el nostre racó de món ens espera
encara, oi?