Vergés

(A mode d'epitafi interactiu)

    

Ara escolta'm: 

quan no es pot no es pot.

Però clava els ulls
-tu que pots, ruleta trucada-
damunt la meva pell de marbre.

Vingui el meu secret al teu revers:

agraeix l'ombra del verger i pensa en mi,

que tot et faci pensar en mi, en mi ara

(com si sabés de què estic parlant).

Així és com m'agradaria que,
a poc a poc, irremeiablement
-ves quin remei- m'anessis oblidant

(de la mateixa manera que s'escriu oblit),

en present i arreu, com un bri de re
de l'efecte papallona del big-bang que som.
Amb vespre de saba païnt el sol,
tatuant-te als pulmons la flaire
del poble -oh l'olfacte!- en canvi d'estació...
Com aquelles cançons que són com somnis
acomplerts. Del vent, la tonada:
si tu hi ets jo estic content.

Ara deixa el meu cor als cucs.

I escolta'ls:

que fecundin els nervis

futurs de l'arbre.