6 d’oct. 2012

Actualitat

 
Pensar una idea que algú ha fet circular sense segurament adonar-se’n, pensar allò de: jo hi veig un conte!...
Jacint Vila, fet i deixat estar, escriptor,  és un home de rutines. Matins de passeig entre els carrers antics, esmorzar al bar de sempre, cafè i croissant, i diari,  tardes a l’oficina de correus on treballa per poder arribar als anys de cotització que li manquen per cobrar jubilació, vespres d’escriure, repassar i rescriure, sopar amb els nens, estimar la dona, mirar una sèrie per internet, adormir-se amb quatre braços. Feia dos dies de l’exitosa presentació del seu darrer llibre però allò, certament, no s’ho esperava. La notícia el fa agafar sucant el croissant amb les acaballes del cafè, el diari obert per la pàgina just després dels obituaris, apartat de cultura, desplegable: “Jacint Vila treu nou llibre”, “el seu esperat setè llibre”, “magnífica recepció de la crítica”,  “un nou gir cru i irònic, inesperat en ell, a voltes descarnat, a voltes volgudament naif, que el revela com un mestre tensador de la corda fluixa”, “ens queda el dubte de la part autobiogràfica”, “s’hi denota la influència entusiasta per l’imminent viatge a Mart”. 
Què volia dir tot allò? Ell, que sempre havia estat un amant del realisme més quotidià i recalcitrant, volgudament naturalista, no entenia d’on sortien aquells disbarats que no s’ajustaven de cap manera al llibre, en tot cas, no del seu. Una broma del crític, potser? –No, no pot ser, això és que s’han confós de llibre, es va dir. Va obrir el diari de la competència, a veure què s’hi deia, necessitava relaxar-se:  “Nou llibre de Jacint Vila que, en un gir inesperat en la seva obra, ens sorprèn amb una brillant dissecció de l’ànima humana i uns magnífics coneixements en assumptes marcians ”, “suposem que després d’això res podrà tornar a ser el mateix a casa seu”, “esperem poder entrevistar-lo  molt aviat”. 
Va decidir trucar a l’editorial dels diaris: -No li ha agradat la crítica? És magnífica, acuradíssima al nostre entendre. -Les trobades secretes del capellà i la llibretera, la llum que es filtra entre els plataners i dibuixa el color meló damunt el formigó de la plaça, la festa major on moren dos joves... de què m’està parlant senyor Vila? –De la meva novel·la, collons! De què sinó? Va penjar sense aclarir què estava passant, els del diari es pensaven que se li havia entravessat el croissant, un mal dia el té tothom, pensaven.
Jacint  no se’n s’havia avenir: Introspecció psicològica? Mart? Algú s’ha confabulat per fer-li la guitza? Per fer-li perdre l’oremus? És que s’estava convertint en un cas Vila-Matas-enc? Potser la posteritat l’avisava o li retia un homenatge a través d’un salt en el temps en ‘plan’ retorn al futur, els capricis atzar-temps volien que escrivís una novel·la de ciència ficció, potser fantàstica? No, no, s’estava tornant foll. Oh, i quina 'pressumptuositat' pensar tot això, es deia.
I el cap fent de les seves, engranant a tota pastilla: potser el futur se li havia aparegut en forma d’article que no parlava del seu nou llibre sinó del següent, o fins i tot l’altre o l'altre, en qualsevol cas del seu futur nou llibre.  Però ell mai escriuria aquella novel·la, es deia. Què havia passat? Ell, al que els costums eren l’equivalent al què devien ser pels grecs els seus déus, la seva vida, s’estava convertint en un conte fantàstic. No podia evitar que una fiblada de suor freda li recorregués la nuca com un grumoll salivós enquistat a la gola, com qui estrena una nova i estranya lucidesa que no ha demanat. Una nova necessitat d'escriure li supurava d'entre els dits, li baldava la boca encesa, li fremia les parpelles com un mar obert...
...
I pensar, ja hi tornaràs. I  cotxe i cap a Puiglagulla, carretereta amb el vidre abaixat, els verds encara, los olors i la llum tan bonica... tot molt Manel. Vermut, olives, llegir La contra d’en Forcano, sol solet, un cigarret. I estar ja en una altra cosa, i llegir la notícia del Mallorquí que -sembla ser- volia emular el drama de Columbine, i estar ja en una altra cosa d’una altra cosa, i pensar que aquest pseudorelat ja et queda lluny, que a banda de la manca d’ofici narratiu, que es nota, la teva inconsistència, tot el lirisme caòtic desdibuixant un buit catedralesc i la teva obsessió controladora per la purga s’adapta millor a la poesia. Per exemple, llegeixo un fragment de La contra que em porta a pensar un poemet –potser excessivament ensucrat- que va d’amants però que ve es podria titular Forcano:

Trobar-se vol dir ser
la pólvora mullada
que el nostre tacte,
a poc a poc, asseca
i el llit encén.

I llegir l'article sobre els gladiadors de la gravetat, els almogàvers de l'aire,  els estetes de les bastides al cel, els soferts llauradors de l'esperit Montserratí. En acabat, tornar a l’article del Mallorquí emulador del drama de Columbine (era l’Urpinell qui va fer un poema o algo sobre això?) i quedar meravellat amb l’exactitud del policia que diu -al marge que sigui veritat o mentida-: “Viu només a la xarxa, on tria el què es vol ser i on no hi ha contrast possible”, lo que em porta a replantejar-me un poema en esbós, Xarxa, que estic intentant domar:

Li agrada la xarxa
de l’amistat abstracte,
de la dosi de sucre
que vessa i estima.
Li agrada el simulacre
 -la careta a bon preu-
que agrega les hores
a l’incansable avorriment.
... 
I res, la vida és això també. Petits horitzons de venes als ulls, certa pedanteria necessària i segregar allò d’en Brossa (que ja deia Simmel) de que “els paisatges són estats d’ànim”.