El menja angúnia

o Del bosc humit amb fum de la llar de foc, així més poètic, com volent concretar l’olor, el sentit poètic per antonomàsia, però no, vull dir que seria mentida, el títol és el que és. I el post hauria de començar: “I més que estimar, sentir-se estimat”, deia el poeta. I pensar en si aquesta pressuposició és una de les grans fonts de conflicte, voler l’altre a fi que ens ompli la mitja  taronja que ens manca i no pas el compartir fondo, el que costa, el que et fa mirar al mirall no per vestir-te sinó perquè t’hi reconeguis. De tot això, la resposta més plausible em ve en forma de: no ho sé. Però sentir-se estimat, que sembla ser el sentit de tot, saber l’horitzó allà, concret i alhora immens per tal de poder seguir sent horitzó, però llavors passa que no, malgrat vols pensar i et sembla que sí, però hi ha la distància i el no saber i la malèvola possibilitat del "i si..." que t’omple el cap de no’s, i l’horitzó que es fa petit petit i acaba sent de la mida d’una soga al coll. L'horitzó és fonamental. I barrar pantalles i finestres per allò de que l’eureka i la vida de l’altre sense la teva fa mal, i pensar que la intimitat és un tresor que es perd quan s’explica als quatre vents i, malgrat tot, això. Que és enganyós. Aquí l’hàbit fa el monjo, si es vol dir així, però ofega la divinitat. Perquè escriure és com fer veure que no passa res, que pots alguna cosa i en canvi no, no és així, i no poder res, i llavors fer com que escrius. Com que no passa res, malgrat tota desgràcia, tragicomèdia i demència que puguis explicar. Aquí, lo primer, quedar-se curt. I fer com que escrius. Per oblidar, oblidar el marbre de bones intencions paternofilials que t’envolta i et glaça, oblidar aquell romandre esventrat al sofà i paràlisi i ofecs amb la mandíbula gemegant desencaixada, i la cara que se t'ensfondra per l'allau contingut del pànic i aquí les llàgrimes no les compra ningú. I insomni, inanició tallavenes i acabar sentit l’angúnia de l’aire com un afilador de ganivets que es perpetua al teu cap, sense aire. I un "ei, escolta'm, tot anirà bé". I gemegar en silenci sanglotós com un violí que el torturessin lliscant-lo a tot trap amb una teia encesa. Arrossegar-te, voler desaparèixer, intentar dormir, la inèrcia d’anar a algun lloc, potser pel centre. Què us poso? Un whisky, per matar-ho tot. I llavors, la veu reconfortant a l’auricular d’una trucada que esperaves, i una flor que s’espolsa crostes i reneix al pit i haver de colar un tràiler de coses per un fil de veu que intenta no empassar-se en cada nus al coll que li esdevé a mesura que la seva respiració mira de tornar a la normalitat. I a tot això, la certesa de saber allò que vols i prioritats, i el dolor del fet que no depengui només de tu, i que potser aquí recau la màgia, perquè la vida és  ben estranya, i que això fondo és el temple on es cimenten les ciutats. I en aquest estat de coses pensar en el que en diem ‘el dia dia’, i riure perquè, malgrat tot, això és vida. Viure costa. I és fàcil allò de no feina, no perspectiva, no lloc, no jo, l’altre, maletes i trajectes. De vegades cal pouar per arribar al fons de la conca del cor. Perdó per la cursileria però la cursileria té la seva importància, sense ella moltes coses no serien possibles. Saber també que escriure és fàcil, que fer que les coses passin aquí o al cap resulta fàcil. Perquè escriure, malgrat tots els malgrats, és donar forma  a l'esperança. “La trama perfecta és l’amor” diu el poeta. Rere l’aparent cursileria ingènua s’hi amaga una veritat com un temple. I la trama implica construcció, l’escaient, la perdurable, la que ajusti necessitats i preus a l’estètica d’una sola mirada compartida. Miri on miri, en l’espai i el temps, una sola cosa: “Sentir-se estimat”. L’arrel del nostre comportament, sigui el que sigui? “Sentir-se estimat”. El que ho mou tot, per més nivells i màscares que hom li posi? “Sentir-se estimat”. Però encara hi ha més. I gairebé és el tot. El “per qui et sents estimat”. Perquè sentir-se estimat és un sentiment més fondo del que volen dir els mots “sentir-se estimat”. Hi han proves aproximatives, per exemple: adolescent; imagina’t a l’altra persona anant de ventre, o més seriosa: imagina’t que hi ha una altra vida, qui t’enduries? qui voldries al teu costat? Amb qui voldries omplir els temps morts, compartir allò que pugui passar, totes les tonteries rialleres i acabar amb aquell: "va, para"? veure un horitzó de calderes pere butero i mirar a l’altre i, malgrat calderes i peres buteros, somriure? Un es completa fora d’ell mateix. La meitat del nostre cos no ens pertany. “Un sol nom  tenim, i no ens pertany”, diu el poeta, a Weimar i a les terres de l’Ebre. El que vull dir és que senzillament el que vull dir no ho puc explicar. Que l’amor cal cuidar-lo i que això esdevé un art de trapezista i que caure és com un somni on caus i et despertes, com dient-te: cal seguir-ho provant. O què et pensaves? Podria parlar de la por, de la solitud, del voler saber “si tinc prou por per estimar-te” que diria el poeta, en català o  en castellà. De si és veritat que “en l’home/ la solitud és la mort/ que significa/ vida, l’esbós ombrejant/ del teu zombi particular”. Però això seria inexacte, terriblement inexacte. Perquè la por ens conforma. Ens diem: és clar, si no tingués por, si no fos així i aixà, si no m’hagués passat allò i allò altre... faria tal i qual cosa. Una il·lusió. La por ens planta allà on som i d’on venim, la por fa factoria.  Cal aturar-s’hi, mirar de sobreviure i prendre decisions. I més enllà, l’amor. Tens dues vides: una dintre meu, diu el poeta formós i sapient. El germen, però, és molt proper a on es forma la por, comparteixen una essència fonamental en allò que li acabem posant noms i DNI. L’amor... deia.  I un sentit,i és que estimar així ve deu voler dir alguna cosa. Voldria resumir la sensació de sentir-te especial, el sentir-te estimat, el veure el món amb uns altres ulls, el sentiment inexplicable de voler la felicitat de l’altre, de voler formar part de la vida de l’altre, de voler aprendre a formar part de la vida de l’altre, que és la pastilla de les pastilles, aquest sentir-te feliç i tranquil i mirar el mar i sentir els astres que realment la il·luminen i encenen palpitant-li a la cara, en que Déu és l’instant en que es concreta tot això, i el voler-ho compartir, pensar en les coses importants, en els projectes de futur, en horitzons i platges on plantar la nostra tenda trinitària i 'quatrinària' i, potser, 'quintonària', ni que sigui en forma de dues o tres tendes, ni que sigui en forma de formigó, finestrals i muntanyes castelleres. En que la vida costa, en que cal prendre decisions, sí, perquè la vida costa, però hi ha d’haver també més coses, allò fonamental, allò que et remou tot i et posa una flama a la panxa i als ulls i t'espasma la pell com si bullís a càmera molt lenta. I per això, per tot això, només se m’acut, de manera insuficient -ja ho he dit, els mots són insuficients-, una paraula: estimar. Concretar el "donar-se com si mai més", reinventar-se si escau i ser capaç d'atorgar valor a allò important, tindre'n cura, deixar les portes obertes i donar aire a l'alegria d'un cor per l'altre. I, en fi, que la concreció pugui coure el maons del nostre grata-cels de carn i ossos en construcció.

Una vida dins teu, potser com un fill, que diu: Vols sentir-te estimat? Estima.