Cal buidar-se perquè la vida
pugui entrar, sí, val, però
com es menja això?
Si el no-res és no rés
i abstracció i l'abstracció
de l'absència és el cadàver
que tots duem a dins
potser caldrà cuinar-lo,
tacar pàgines d'ombres
que aspirin
a l'ocell de paper
i transcendir -rieu rieu,
que també és batre-
el pes de la llosa
que ens tempta dolç,
trinitari:
(Bla bla bla)
Enlairar-se?
El pinyol és el buit
com el fruit
les ales d'un àngel
bat les ales
a cop de dents
modula la veu
(que fàcil dir:
corca els dies
-i la mestria, pels cucs...).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada