Xucla’m, xucla’m la ferida
fins
que desig i por empatin
en una
suor lluent,
buida
i concreta
com un
somriure de mar.
Del
celobert, les papallones
i un
silenci que em conté.
I
provoca un terratrèmol
en
alguna banda.
Perquè els fantasmes volen carn.
Potser
també l’amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada