12 de des. 2012

Algues

        
Tot ve a ser el mateix: finals
d'estiu, la nit que no s'acaba,
l’escletxa arrelant al glaç. 
Tota l’angúnia, tot això 
que vol sortir,tot l’amor malentès.
El dol amara entre deixes 
de ressaca. Es filtra, inconsolable, 
en l'esplendor de la ruïna.
Cordam d’algues recorden
la teva posició entre les coses.
Vas guaitant fins on fineix el mar
i el mar s’hi torna. El seu espill,
tot despulles del sol crepuscular
que va tenyint amb rímel 
un món que s’acaba.
La lluna udola, entre l'escuma, 
el pus dels somnis. Ara 
la mort somriu a les dents.
Es treu la màscara: 
lluu la meva cara.