Ara que el mar de
neu del meu vestit de flames estructura la mort de les nostres carícies i ja no
puc tocar-te ni conèixer-me dins teu i la meva armadura se’n va amb la renúncia
que ha cenyit la cadena, dialogo amb l’onada
que arrela al fons del cor per tal que la humitat embosti de sal les mans i
destil·li la frontera i el blanc que segueixi sigui la meva llengua dintre la
teva butxaca per on els llibres somriuen i la nit abriga els nens que hem estat engolits per la
muntanya d'aigües on hi niua el tresor de tu i jo i les mans que s’abracen amb ningú. Ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada