Dins la
catedral del fum
estellats
vitralls de carn.
No hi ha
descans.
Xiuxiuejos,
drings d’ampolles,
algú que surt
a fumar.
Camuflat
en la penombra
el poeta amb
angúnia
desmembra
fred i llum,
s’empeny,
inconsolable,
a saber
prémer la tecla
que faci
sonar la música.
La poesia sobrevola
i fuig,
rau en la
remor de la nevera.
Passa un
borrim greu i es nua
al ventre.
El cor desfet, fet vel
cristal·litza
a l’iris, supura
el blau en
bru i bla tarquim.
El públic
aplaudeix.
S’obren
els llums entre
confidències,
xafarderies
i la
tristesa del cendrer.
A fora, la
nit continua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada