Surt el sol. El paisatge ja no
és l’orella sinó que tendeix a auricular. A fora, el vent de l'estepa et
devoraria. Fas un descans, el teu vestit, el trobes: que el somni s’acompleixi
en la música. Dit d'altra manera: darrere el vidre, entre la boira, el llagrimall et crida. O fins i tot: una sola ceba pot explicar tot l'univers. Però també el somni, la música i el cor que s’enlaire,
puja al cervell en un últim diàleg. Surt
el sol. La llum fa visible la pols, la treu, s’eriça en pell, la ferida com un
cau, un ventre, pentagrama per a cardiòlegs, un tercer ull per on l’ombra sap de les engrunes. Surt el sol. Llum,
pols i un pensament que brilla, balla endut pel ritme d'una bossa al vent. No-res
relluu en el residu, per esventrats violins. L'aire com una estora, i a l’estora: anar, venir. Més
enllà l’espera. I alguna cosa putrum-putrum, com dient: aquesta, aquesta és casa teva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada