28 de des. 2012

Escola oficial

 
Surt el sol. El paisatge ja no és l’orella sinó que tendeix a auricular. A fora, el vent de l'estepa et devoraria.  Fas un descans, el teu vestit, el trobes: que el somni s’acompleixi en la música. Dit d'altra manera: darrere el vidre, entre la boira, el llagrimall et crida. O fins i tot: una sola ceba pot explicar tot l'univers. Però també el somni, la música i el cor que s’enlaire, puja al cervell en un últim diàleg. Surt el sol. La llum fa visible la pols, la treu, s’eriça en pell, la ferida com un cau, un ventre, pentagrama per a cardiòlegs, un tercer ull per on l’ombra sap de les engrunes. Surt el sol. Llum, pols i un pensament que brilla, balla endut pel ritme d'una bossa al vent. No-res relluu en el residu, per esventrats violins. L'aire com una estora, i a l’estora: anar, venir. Més enllà l’espera. I alguna cosa putrum-putrum, com dient: aquesta, aquesta és casa teva.