Sería dulce la vida, cualquier vida. Y las cosas no nos harían daño,
sino que se acercarían traídas por la corriente, primero podríamos
rozarlas y después tocarlas y sólo al final dejar que nos tocaran.
No importa. Pero todo sería, por fin, humano. Bastaría la fantasía
de alguien -un padre, un amor, alguien. Él sabría inventar un camino,
aquí, en medio de este silencio, en esta tierra que no quiera hablar.
Camino clemente, y hermoso. Un camino de aquí al mar.
ALESSANDRO BARICCO
Esclata el destí
i és el vent en l’insecte o en el veler allà
on a la bellesa no li calen muralles. Dels mocadors, la bandera. El caminant s’expulsa
la sorra dels ulls i planta un desert de son. Qui dubta de que el mar sencer són les restes d'un gran naufragi? Dins el nèctar dels cocos, la set
de les palmeres. Miratge, ets felicitat o tan sols alleugiment?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada