Un cràter immens fa
estada damunt el pla, Everest a l’inrevés que dóna la mesura exacte del ventre més nostre. Les llàgrimes el van omplint, la sal s’agombola, s’acabarà alçant
primer en illots, després illes i continents i finalment llagrimalls com cambres contemplatives amb pantalla tàctil i ambientació chill out. Les llàgrimes
afluent continuen vessant vers la immemorial tradició de la pluja que va aflorar de déus
antics. El vent fa bategar, llaura la llum reflectida com cent mil pupil·les
damunt les onades. Com un poema, la gota que busca el mar. Peixets de plata i
monstres marins recorden l’ombra. Algú que no sap nedar, ho accepta, coneix el
preu de l’oblit. L'evolució, l'engranatge, l’ecosistema és l’ànima. El cràter segueix allà però ja és una
altra cosa. Algú que es contempla a les aigües, i l’aigua que diu: hi ha narcisos, si no tots,
que estimen la nuesa, perquè la bellesa forma part de la contenció vessada a l’espill,
i la vestidura és l’altre. Escolta, si vas prou nu l'oceà t'amara i tot és ple de compassió. Viure al món però, ai, viure al món és una altra cosa. Però la remor, el vent, els batecs nòmades, el blau elèctric crepuscular i el plàncton a pleniluni, la flaire de pinassa amb sal i el bressol entre cràters aquest cop llunars... com si vinguéssin a dir: no busquis més, ara el mar ja és el mar. Escolta: tota recerca ets tu i aigua escolant-se per la careta -el cràter- surant com un vaixell. Que la ressaca vingui, que la ressaca se'n torni: les restes d'una banda poden ser inici en una altra. El mar ja és un mar però el cràter roman allà, és l'esquelet i cala. Enigma d'un centre inexistent on tot gira. I permet la bellesa. El secret del mar és no ser, no esperar res, romandre
allà i prou. Deixar que els altres parlin, mentre els hi va creixent una flor
al bell mig del pit.
Però el cràter, la maleta.
I algú
algú que mira el mar
per allà on de la pedra a l'esquena
en resta la sorra als ulls,
la seva platja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada