Confonem l’amor
amb competir, i el pedestal, en un moment o altre, remet a les cames. Recorda
que tot patiment, en el fons, remet a l’estultícia. Ja podem anar arreglant el
món ja, mentre anem famèlics de la revolució personal i intransferible. Oh les
gàrgoles de Notre Dame un dia assolellat de maig , oh els moments del blau
sirena al cel ponent-se, oh els moments sublims que transformen el després de la
vida en una inacabable estepa, oh l’esperar Edvard Grieg, oh el nen de vuit
anys que albira alguna cosa i tot d’una es pregunta: què ens queda als que ho hem
tingut tot? Allò que no pots dir roman a dins i et fa ser tu, per defecte, un
tu que no voldries, un tu que no pot vessar el secret d’un dolor que no et
retornen. I aquesta vindria a ser la
ferida, aquest és l’amor, una tragèdia nietzschiana dins un cine on passen la
pel·lícula de la teva vida i de sobte una tempesta fon els ploms. Un amor que s’assembla
estranyament a la música. La música que ens salva, per moments, dins la seva gratuïtat. No hi ha res
més. Un buit ple de tu i d’aquest allunyar-se epitafi. Repeticions de pou petroler i carregar Austràlia a l'esquena. Cigarro, glaçons i el
meu París que és un notari escolant-se amb el fum. Oh Sam, una última vegada i
prou va, t’ho juro, Sam, la darrera sí, però torna-la a tocar. La música, la intempèrie d'un futur que no sabem llegir però que ens abraça com un bon jersei. I al carrer, de nit, tan freda, tan santa, la pluja que no cessa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada