VEDA
Allò que no sap, i diu, i el fa ser
per defecte un vot al pit, un mal
d’altura que creix a llambrecs
i deliri fermat en la llunyania
mesura. Estima.
Si no vessa, implosiona.
S’agombola. Grumolls. Verdet
d’un eco que tendeix a careta
(el rictus apunt, de fulles
d'afaitar en tremoloses mans,
d'afaitar en tremoloses mans,
bandera a les venes).
Fereix, del dolor, que li pertany.
I no li tornen.
Hivern rosegat als llavis.
Germina el carmí. Flueix,
apama el cràter
com qui pela cebes
damunt la pulcritud del marbre.
I així s’omple de tot allò que ignora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada