6 de gen. 2013

Un de tants

 
VEDA

Allò que no sap, i diu, i el fa ser
per defecte un vot al pit, un mal
d’altura que creix a llambrecs
i deliri fermat en la llunyania
mesura. Estima.

Si no vessa, implosiona.
S’agombola. Grumolls. Verdet
d’un eco que tendeix a careta 
(el rictus apunt, de fulles 
d'afaitar en tremoloses mans,  
bandera a les venes).
  
Fereix, del dolor, que li pertany.
I no li tornen.

Hivern rosegat als llavis.
Germina el carmí. Flueix,
apama el cràter 
com qui pela cebes
damunt la pulcritud del marbre.

I així s’omple de tot allò que ignora.