Pel sedàs diari, de la crisi que furga a l'epifania que fa de casa, com els dits a l'endoll com qui busca la connexió la clau la finestra que li faci fer de bombeta. Entre el fugir que allarga l'ombra i un romandre que diu no a la por que és plantar-se i el camí com un arbre. I l'infern fet de matèria o potser només cafè a les venes o el mal que crea el miratge del bé i ens fa saber de la vida de la mateixa manera que la carn inventa el buit per poder-se ubicar i alhora obrir-se com un pecat original un penyasegat entre cama i cama. Pel sedàs, ferrari per camí de carro, tantes coses pel cap que volen sortir i la desastrosa vocació de servei de no saber dir No i l'embut necessari com una paret un mur una heura, un No que seria tan gros que acabaria sent un NO a tu, al tu conegut que deixaria pas a un Sí nietzchiàblablabla però que ja no series tu perquè si confondre és estimar i estimem la por perquè ens toca de molt a prop i ens dóna la certesa de casa, tot i que sigui fals, tot i que potser tot això tan sols és imaginació. Doncs això. Quedar-se amb les ganes. Pel sedàs, la resta és l'embolcall patent de les coses invisibles passant de cos a cos, pell fosa de l'intent sempre l'intent i les coses, les coses invisibles que potser només existeixen per defecte, coses invisibles, ingràvides i etèries que potser tan sols. Rescatar (perquè el rescatar, per més el·lípitic i impersonal que sigui, sempre és en primera persona). I llavors, si preguntes avui, avui no demà, et diria que tot plegat aniria més o menys de tot això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada