Potser

  

Les grans paraules li costen, potser entén que més enllà de la flama es tracta del tipus de combustible a cremar. Potser el seu és un amor que tendeix més a incondicional. A brasa encesa que espera llenya mentre respira amb el ventet de tot allò que passa. Potser perquè la ingenuïtat és un tresor que fa por, perquè pot cremar. Les patacades ja ho tenen això. Esperar gran reserva, preservatiu als núvols, i encetar l'encaix perfecte als llavis adequats només quan aquests gesticulin un somriure que no amagui mort entre les dents. I l'striptease, que sigui privat i mutu. Però potser aquesta és una explicació excessivament simplista, unilateral. Perquè potser és un pensament de flama, pensar que les grans paraules cal treure-les a ventilar a fi de que no els hi surti el verdet. Les grans paraules de massa repetides perden valor, i si ets poeta més. Potser pensa allò de: si pots fer un poema, cinc, deu poemes, sobre l'amor i la condició humana contemplant un arbre al temps que et menges un entrepà, et lies un cigarret i consultes l'esmarfon, com destriar les grans paraules del costum i l'habilitat d'exercir-les diàriament com un automatisme? Les grans paraules li costen, potser perquè al capdavall les han de fer els fets. Potser perquè no són fàcils com el fet de dir-les, de saber-les dir, per més que te les creguis. Les grans paraules li costen, potser per sospita o temor que pugin amagar allò i només allò de "i més que estimar, sentir-se estimat", perquè esperen alguna cosa a canvi. Perquè la certesa és pels morts, sí, però l'amor, a pesar de ser estomacal, és una cursa de fons. Les grans paraules li costen perquè tenen molt de valor. Perquè tenim les que tenim, que són poques, i la resta és literatura. Potser.