28 d’abr. 2016

Esbossots de mal no fer


0

La diguem-ne fragmentació del jo amb la que miro
d'arribar a tot arreu, m'és, entrats en matèria:
arxipèlag, mapa i trencaclosques.
Ni un ni l'altre sinó tots,
                                    totes les maneres
de, diguem-ne, no haver d'ancorar
a un sol rostre
la meva verdadera cara.




I

Allà amb la vida al caure,
clavada al no-res,
allà,
que és l’au au d’aquí,
a l’entrebancada al bell mig 
del camí, el poema 
hi cava el cau.



II

Pica que pica la pedra
que conforma el rostre,
–roc a roc convida
a menjar-ne la pols.
Pica i hi repica el tu

respira amb les dernes,
allò que ets i no seràs,
i que aviat és dit:
la vida

un monument a l’oblit.




III

Quequejo que que jo
quequejo que que jo...
mirall versus espill
el qui és qui del que mira 
i el que hi veu dient: que!?
en invisible ofec
cosit-encarnat a la paraula

afronto amb dosi d’oci
amb gra-
vetat
la culpa que em cou
el pa de cada dia,
el que s’hi dóna,

pobre de mi

empobrit 
del pa que s'hi dóna
i del de pobre de mi:
"no espero res,
estic aquí i prou."


IV

Saber què és un poema,
Saber escoltar-lo
Quan parla inequívoca-
Ment de mi eco eco
Al cos,
Tremolant
Als llavis
Bandera saludant a les fulles.
A Tu, el que ets tu de quan jo soc jo
Aquí
Pels llavis frontissa
El jo i el tu no pas sense un nosaltres
Fet d’alè i fang
De paper i anar fent
Paraula
Aquí.



(a partir de F.K i J.T.)

Has hagut de comprendre tard el veure-hi clar
que suposa el fet de que el terra que et sosté
no pot ser més gran que els dos peus que el cobreixen,
ha estat quan, és clar, t’han tret la terra que xafaves
i has vist, d'entre el fàstic, el nen 
dòcil dansant damunt la terra, badats 
un en l’altre, fent peuets,
i has comprès que un poema és, 
sobretot, fer tard
i anar-hi.



VI

No sé si cuso o descuso, dius, estiro fils,
Cordes vocals on abocar un no
Saber vingut amb les coses clares
I joc de mans a tramar una baldufa
A la que no t’acostes, fa por, dius,
Sona a buit, s’hi entreveu un forat,
T’hi empleta un ull, dius.