1 de nov. 2016

Tots sants


     primer acte

1

Tant d’escriure per fer via
i quan per fi ve la llum
al final del túnel
decideixes descarrilar.

[UN EPITAFI
D’ESPURNA SALIVERA
EN BOCA DEL RAÏL]



2a)

Perquè vindrà l’esglai esguard
en guàrdia vers l’últim mot
que la mort em guarda,
el de no poder-lo dir,
i per quan vingui,
que practico
al mirall
–mesell, mesenllat–
un ai! a mig camí
del que mira i del que hi veu.


[I SI LA LLUM INVENTÀ 
ELS ULLS, LA MIRADA
ÉS L’ESPILL]




2b)

Perquè vindrà l’esglai esguard 
en guàrdia vers l’últim mot 
que la mort em guarda,
el de no poder-lo dir,
i per quan vingui,
que practico
al mirall 
–mesell, mesenllat–

el que mira diu: vine!
i el que hi veu respon: vine tu!

[I SI LA LLUM INVENTÀ 
ELS ULLS, LA MIRADA 
ÉS L’ESPILL]


***


     segon acte

a)

No dic exactament per dir sinó per ser
i allò que se’n destrïi ja és autoinculpació.
Tot plegat potser un signe dels temps.
La bena dels ulls, un full en blanc.
Compartir la solitud és potser
l’únic espai que ens resta.



b)

No dic exactament per dir sinó per ser
i allò que se’n destrïi serà ja autoinculpació.
Tot plegat potser un signe dels temps.
La bena dels ulls, un full en blanc.
M’invento per saber qui sóc.
Tanco la boca i m’hi floreix una orella.
Compartir solitud,

no hi ha res més.