primer acte
1
Tant d’escriure per fer via
i quan per fi ve la llum
al final del túnel
decideixes descarrilar.
[UN
EPITAFI
D’ESPURNA
SALIVERA
EN
BOCA DEL RAÏL]
2a)
Perquè vindrà l’esglai esguard
en guàrdia vers l’últim mot
que la mort em guarda,
el de no poder-lo dir,
i per quan vingui,
que practico
al mirall
–mesell, mesenllat–
un ai! a mig camí
del que mira i del que hi veu.
[I
SI LA LLUM INVENTÀ
ELS
ULLS, LA MIRADA
ÉS
L’ESPILL]
2b)
Perquè vindrà l’esglai esguard
en guàrdia vers l’últim mot
que la mort em guarda,
el de no poder-lo dir,
i per quan vingui,
que practico
al mirall
–mesell, mesenllat–
el que mira diu: vine!
i el que hi veu respon: vine tu!
el que mira diu: vine!
i el que hi veu respon: vine tu!
[I SI LA LLUM INVENTÀ
ELS ULLS, LA MIRADA
ÉS L’ESPILL]
***
segon acte
a)
No dic exactament per dir sinó per ser
i allò que se’n destrïi ja és autoinculpació.
Tot plegat potser un signe dels temps.
La
bena dels ulls, un full en blanc.
Compartir
la solitud és potser
l’únic
espai que ens resta.
b)
No dic exactament per dir sinó per ser
i allò que se’n destrïi serà ja autoinculpació.
Tot plegat potser un signe dels temps.
La
bena dels ulls, un full en blanc.
M’invento
per saber qui sóc.
Tanco
la boca i m’hi floreix una orella.
Compartir
solitud,
no
hi ha res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada