De la visió que, de babel a l’astronauta, és la distància de tots els graons que són
l’horitzó de no tenir-lo, penjant del gràvid traç de les parpelles, d'una
llàgrima penjant que és el mar, oneig del ser-o-no-ser com collint la fruita
que ens cau de madura, un cuc, poruc, com dient:
De la visió que és
la distància
De babel a
l’astronauta
A l’alçada suficient
La nit ja no es fa
de dia
Però atorga
perspectiva.
[DEL COMBOI ESTANT
AL VIDRE FOSC UN
ROSTRE
EM MIRA I CALLA
COM UN HOME]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada