La fondària, diguem-ne, de la nafra d’autors
com Celan (la que insereix, que es la que viu), però també la de gent com Kafka,
rau en la incorporació de les armes de l’enemic per usar-les en contra seva. Nafra per on respira l'època, ni que sigui en forma d'ofec. Tant
en el Com com en el Què. No mostrar l’inflamor sinó fer-la
supurar. D’aquí que la fascinació pel pus que desprèn sigui necessàriament quelcom
aparent, superficial. Fet i fet, el malentès és un sobreentès que funciona com
una prevenció instaurada ja per les condicions que habita l’escriptura (per la
necessitat d’aquestes condicions concretes) en vista a allò que es demana al
lector. El malentès doncs forma part de l’obra en el sentit que assenyala el
nus d’on cal partir per mirar d’estirar-ne el fil.
(Si la cultura forma part de l’enemic,
el com incorporar-la resulta
fonamental i la pregunta per les possibilitats de l’art ha de ser indissociable
d’aquest com. Com diu aquell, avui el
Meme és ideologia. I l’aparent llibertat de l’engruna; el pa que s’hi dóna. De
la ideologia fer-ne idea mitjançant el sedàs de l’alteritat, de l’autocrítica i del
respirar. Una idea la forma de la qual serà ja indestriable de l’anar vestida
pel procés de desvestir-se de la ideologia.)
Perquè la llum de la ‘cultura’
no feia sinó cobrir, abans i després, l’ombra dels fets. La incisió absorbeix doncs
aquesta llum, la fa aterrar, l’acara amb allò que és i no amb allò que projecta.
Avui els colors han passat de ser la passió de la llum a esdevenir la
putrefacció de la llum, però roman encara en aquesta adulació vers lo
putrefacte un suborn a l’estètica, per a l’estètica, que l’ombra acara i posa de
manifest. Diguem, a risc de preterició, que, a la llum dels fets, descompon els
colors i els acara a la nit per fer dir l’ombra de la llum. Un guaita, una mica
a la manera que se suposa que ho és l’òliva de Minerva. De no ser això l’ombra
ja no és ombra sinó una altra cosa. Per més que es digui missa. Heus aquí una
de les possibles lliçons a extreure’n. Posar-ho en pràctica, en el sentit aristotèlic de que una idea sense praxis resulta no ser més que una dispersió en
la ment, mera lluïssor, encenalls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada