22 de març 2017

Alguns apunts sobre l'escriure


La fondària, diguem-ne, de la nafra d’autors com Celan (la que insereix, que es la que viu), però també la de gent com Kafka, rau en la incorporació de les armes de l’enemic per usar-les en contra seva. Nafra per on respira l'època, ni que sigui en forma d'ofec. Tant en el Com com en el Què. No mostrar l’inflamor sinó fer-la supurar. D’aquí que la fascinació pel pus que desprèn sigui necessàriament quelcom aparent, superficial. Fet i fet, el malentès és un sobreentès que funciona com una prevenció instaurada ja per les condicions que habita l’escriptura (per la necessitat d’aquestes condicions concretes) en vista a allò que es demana al lector. El malentès doncs forma part de l’obra en el sentit que assenyala el nus d’on cal partir per mirar d’estirar-ne el fil.
(Si la cultura forma part de l’enemic, el com incorporar-la resulta fonamental i la pregunta per les possibilitats de l’art ha de ser indissociable d’aquest com. Com diu aquell, avui el Meme és ideologia. I l’aparent llibertat de l’engruna; el pa que s’hi dóna. De la ideologia fer-ne idea mitjançant el sedàs de l’alteritat, de l’autocrítica i del respirar. Una idea la forma de la qual serà ja indestriable de l’anar vestida pel procés de desvestir-se de la ideologia.)
Perquè la llum de la ‘cultura’ no feia sinó cobrir, abans i després, l’ombra dels fets. La incisió absorbeix doncs aquesta llum, la fa aterrar, l’acara amb allò que és i no amb allò que projecta. Avui els colors han passat de ser la passió de la llum a esdevenir la putrefacció de la llum, però roman encara en aquesta adulació vers lo putrefacte un suborn a l’estètica, per a l’estètica, que l’ombra acara i posa de manifest. Diguem, a risc de preterició, que, a la llum dels fets, descompon els colors i els acara a la nit per fer dir l’ombra de la llum. Un guaita, una mica a la manera que se suposa que ho és l’òliva de Minerva. De no ser això l’ombra ja no és ombra sinó una altra cosa. Per més que es digui missa. Heus aquí una de les possibles lliçons a extreure’n. Posar-ho en pràctica, en el sentit aristotèlic de que una idea sense praxis resulta no ser més que una dispersió en la ment, mera lluïssor, encenalls.