Eliot o Del passar estant

Si som l’arrel estepària de tenir només brossa on aferrar-se o el terròs erm que es pregunta per les arrels mentre espera amb entusiasme la riuada, ho diu l’escletxa que s’hi arbra en forma de pregunta, meandre. L’escletxa amb un callar que callant parla, com qui s’ho mira tot i calla. De riba a riba, la distància de l’escletxa és l’espai de la mirada, torrentada que va del passar o reventar al no aprendre’n. Però només mirar. Mirar per entre l’acopi d’imatges trencades, la historia nova de sempre. És brossa a l’ull. Que s’embussa. Un pantà. Escletxa que va d’allò dit a allò escrit. Escriure diferent a com parles. Coses com: evitar allò que habites. O: habitar allò que evites. Tan li fa. Tan li fa com a disfressa del teu jo més íntim, el que et permet ser un altre a la mascarada del gran mirall del món. Tan li fa. Per entre l’acopi d’iimatges trencades, la historia nova de sempre es brossa a l’ull. un només mirar que és com dir: compro. El cost de la llum. Que ja no es faci de dia.