24 de març 2017

Ei (o comentaris per a parracs interns)

La paradoxa com la manera més genuïna que tenim de ser nosaltres mateixos. El moll, la falla. Ser estable, fermament establert, un lloc molt brut. La meta s'alimenta del que la busca. La falla ajuda a mantenir a ratlla, afrancesada, la veritat. 

O:


Lo món en cada home i tot l’Home en cada món encès per a tu només per a tu. Com en un poema, diguem (On jo ja és un altre, diguem (i que és la manera de ser i no ser jo). On la pell del poema és l'altre. On 'escriure per llegint-se, llegir per escriure's' esdevé la casamenta pedra contra pedra de mon reialme catedralici*.). La meta s’alimenta de qui la cerca. Per’xò ser estable, fermament establert, és un lloc molt brut. Per'xò la falla m’ajuda a mantenir a ratlla, afrancesada, la veritat. Que és una altra manera de dir: saber, i no poder deixar de saber (rissant-s'hi), fa una mica de riure.



pd: la paradoxa d’arribar a la plentiud a través d’allò que manca la resol, en certa manera, ballant-hi, l’escriptura (una mica a la manera del vers de Yeats: “How can we know the dancer from the dance?”)



(*a mode de suggerència: valgui també com a possible títol d'unes (s)obres completes).