29 d’abr. 2017

Contemplació


     L’home sembla no esperar res ni ningú. Està allà i prou. Assegut a un tamboret de la terrassa d’un bar del centre, es frega una mà amb l’altra, amb aquella barreja de nervis i resignació de quan ja està tot el peix venut. De mitjana edat mal duta, és geperut i escardalenc. L’acompanya una cervesa damunt la taula i els purets que fuma, una darrere l’altre, impertèrrit. Sembla ser la seva manera d’estar al món. Veure la vida passar. Les cames, creuades, li tremolen com qui porta el compàs de la pròpia condició d’Home. Jo romanc assegut a una taula del costat, prenc una cervesa i llegeixo el relat Infants a la carretera mentre en tuitejo, com qui subratlla, alguna frase que em sembla rellevant. D’en quan en quan l’observo des de la meva taula. Està allà com un mobiliari. Com un mort a la tomba que no pot fer res més que romandre, com un viu que intentant evitar el seu destí s’hi acara més i més. Està allà com si ho sabés i en l’assumpte hi entrelluqués una barreja de comèdia i tragèdia. Faig un parell de glopades ràpides a la cervesa, llegeixo. En cert moment alço el cap i em fixo en el seu canell, del qual en penja un  rellotge de plàstic blau turquesa, tan arran de pell que la part sobrant de la corretja campa talment una bandera d’allò que el temps no pot abastar, amidant la seva primor. L’home té les faccions del rostre marcades, la pell rosada i venosa, cabellera negra, orelles prominents. Vesteix pantalons i caçadora texana, ambdós li ballen, deuen ser de quan devia usar dues talles més. Ara ja em costa treure-li la vista del damunt. Tanco el llibre. Hi ha quelcom invisible més enllà de la cervesa, els purets i el silenci, que fa que em cridi l’atenció. ¿Per què no parla? ¿Per què no hi parlo? S’està allà talment una escletxa del món, un clot per on jo m’emmirallo. Diria que en certa manera em commou, ho diria fins que el mirall que hi invento ho amida a l’ordre de veure certa grandesa en el fracàs i que, cal reconèixer-ho, si parla d'alguna cosa és sobretot de mi, de la meva vanitat. Una commoció contra la qual lluito, en una mostra de doble vanitat que s'acaba nuant a la llengua i que fa venir salivera. Faig un glop de cervesa i exhalo alçant el cap com de costum. L’home lluu un tall de cabells barat, d’aquells de quan vas a cal perruquer i li dius: –Maetro, terminemo con el tema de loh peloh y que me dure un tiempeciyo el arreglo, que yatusabeh. Ara l'home s’alça, canvia de taula. Va en busca del sol. A la taula del costat una dona acaba d’arribar i s’incorpora al grup que hi ha de dones prenent cerveses i combinats. No té on seure i es dirigeix a l’Home, senyala el mobiliari: -¿Está libre el taburete? Es miren un instant: -Sí, respon l’home. Es un sí amable i nerviós, un sí d'infant que ha après a mantenir la distància, un sí tenyit per una aparent falsa indiferència pròpia de l’individu al que li fa vergonya ensenyar que la vergonya és justament allò més seu. Perquè la vergonya, una reacció tant íntima com amb exigències socials, que diria Benjamin, també pot ser una pàtria. Els minuts transcorren mesurats pel líquid de les begudes que va disminuint paulatinament dels gots. Com si fos l'hora del pati, ara el carrer es va omplint de gent disposada a fer el vermut primaveral i a gaudir del sol intermitent entre els núvols. Jo entro a dins del bar a pagar la meva consumició. Quan surto l’home roman allà. Me’l miro, passo pel seu davant, li busco els ulls. Es deu sentir observat perquè ara ell busca els meus. Creuem una breu mirada, nerviosa, tímida. Com esguardant el centre d’un món que prefereix mantenir-se al marge a no ser que sigui estrictament necessari marcar territori. Tot plegat dura un instant. Suposo que torna a abaixar el cap per reprendre les seves enraonaries però no ho puc assegurar perquè just en el mateix moment jo he girat el cap just per seguir caminant com qui no vol la cosa. Mentre m’allunyo en direcció cap a casa penso en allò invisible que em cridava l’atenció. En l’instant de la mirada compartida. En si l’home i jo hem quedat lligats, com queda lligat passat, present i futur, pel fil invisible d’una mateixa intensitat.


Sevilla, Calle Feria
29/04/17