Hui

Escriure com a desdejuni on deixar veure, en la minvada, les coses de nosaltres que  la velocitat acostumada a la que es girem ens embena els ulls. Empeltat de dita velocitat s’orbita el buit. Sense acabar de saber si aquestes coses ja hi eren o just afloren perquè ara tenen les condicions apropiades a tal efecte. Si ens aturem, que es el propi acte d’escriure, la mateixa velocitat que ara giraria al nostre entorn serveix a l’efecte d’esculpir-nos. Si hom sent quietud és que gira a la velocitat de la roda. Cal escriure doncs amb les espurnes del grinyol que descarrila. Furgar-se com qui frega i frega el mirall entelat per a veure’s la cara. Aleshores, el cor del buit fet de tot el guirigall girant entorn seu, l’assumpte es fa ull per defecte, de no poder fer res, que és l’acte mateix d’escriure. Exacte com mirar de veure-hi, i riure amb la seva exactitud, el riure del moll.