Les beceroles successives

De pas i pus

2012-02-01T09:27:00.002+01:00

Amb el darrer bri de seny...
CASASSES

Al temple del dolor
supura vestigis,
intubat i fet pols
sense remei
s'ho mira i remira
en un darrer intent
per convèncer-se
que vèncer és
no entendre res.

Lluna pruna

2012-02-01T09:18:00.003+01:00

Femat el camp
i al so del vent,
l'espantaocells,
vímet del cove
despentinat com nervis,
tremola somriures
a cavall de l'absurd
que tot ho encaixa
i la lluna pinyol de la nit.

171

2012-01-31T15:59:00.000+01:00

LO QUE DIJO EL TRUENO
(fragment)

[...]
En ese putrefacto agujero en las montañas
a la pálida luz de la luna, la hierba canta
sobre las tumbas derruidas, en torno la capilla
desierta capilla, que solo el viento habita.
No tiene ventanas, y la puerta oscil·la,
los huesos secos a nadie dañan.
Sólo un gallo se erguía en la viga del tejado
qui qui riquí qui qui riquí
al destello de un relámpago. Después una ráfaga
humeda trajo la lluvia.
Ganga estaba menguado, y las débiles hojas
aguardaban la lluvia, mientras negros nubarrones
se sumaban a lo lejos, más allá de Himavant.
La jungla toda se agachó, se encogió en silencio.
Entonces habló el trueno
DA
Datta: ¿qué hemos dado?
Amigo mío, sangre sacudiendo mi corazón
la terrible osadía de un momento de entrega
que un siglo de prudencia jamás podrá revocar
por esto, y solo por esto hemos existido
algo que no afigura en nuestros obituarios
ni en las memorias tejidas por la benéfica araña
ni bajos sellos rotos por el flaco notario
en nuestros cuartos vacíos.
[...]

T.S. ELIOT, La tierra baldía
(Edició de Viorica Patea)

Banc persianes

2012-01-28T11:37:00.001+01:00

Hi ha els que van fent amb penes i glòria i a la forja de l'existència es construeixen els propis cims, tan ben posats en paral·lel dins de la cambra. I hi ha els que viuen dins l'espai buit entre els barrots i tants caps com barrets. Hi ha macedònia però, sobretot, una confusió tal fins el punt que un ja no sap quin espai de brànquia li pertoca.

Autoajuda

2012-01-26T12:56:00.009+01:00

Autoajuda? La por no és el pes, sinó deixar-lo. Deixar-lo? Deixar-lo és la por. Però la por no és el pes, sinó deixar-lo. S’intueix nuesa, i potser l’eden és al tròpic i sempre hi fa estiu. O potser el fred et portarà el pèl al pit i a matar la bèstia en busca de carn i pells. Allò que et fa pànic en el cos s’engendra poema. Ofec, tremolor, paràlisi, suor, esquinçaments, contractures, somriures com càncers, mareig, caparres, danys ocults. I bé, el joc de les importàncies resulta un monòleg interessant. L'excusa és una paraula aigua. I bé, on queda l’altre en tot això, les opinions, el què diran, el voler-ho fer bé fins a aquell complaure masoquista? Pensem-hi, va! O, justament, no cal pensar-hi? Algo en treus, o algú en treu algo. Que no t’enganyin amb ideals, la revolució és personal i intransferible. De la resta, no cal parlar-ne. O no caldria. O no hauria. Però escriure. Perdre el temps, amagar-lo, matar-lo matant-se. Blanc. Blanc negre (la picada d'ullet es meva). Escriure sense acabar de saber si escriure és cura o malaltia, com quan vas i li preguntes al mar alguna interrogació fonda que et corprèn. "Llibertat, ja en tinc prou amb la por jo!", vociferaria probablement un pobre diable lliure, vull dir el mar si pogués parlar o nosaltres traduir el seu posar música a l'incessant trencar de les ones. Fota't fota't, et diu, i clar tu marxes barrut i llençant pedres o en plan oooh el mar que bonic i, clar, casi mai comprens que t'està donant un consell de collons, dur però de collons, perquè, senyors, això revela una altra gran llei. que tots som ionquis, ionquis de lo nostre. Doncs, com deia, el mar diria algo així sobre la llibertat. Perquè, tinguem-ho clar, la llibertat també va de classes. Però bé, ara no cal pas entrar-hi. Escriure. Deia escriure com a encaix, l'encaix del desencaix o l'encaix o el que sigui, però encaix. O buscar-se un grup, però ho proves tot (tria la teva aventura) i res, però un grup, no sé, un grup del tipus:

Hipsters y beatnicks comparten las siguientes características: marihuana, jazz, no mucho dinero, y un sentido común de que la sociedad es la cárcel del sistema nervioso.

Norman Mailer, El negro blanco

Però sempre: por o jo, jo o por. Sempre, com deia, llavors, sigui el que sigui, sempre, alguna cosa fonda que et corprèn. I bé, podria ser que tot fos al revés del que acabo de dir. Jo què sé. Arribar sempre tard al vers aquell de JJCG que diu: "Tots duem desesperació a l'interior: improvisa". Ara! No, però ara ja no és ara sinó... ara! tampoc, tampo... ara, ara, ara!! I et... ara! I etcètera. O això que m'acaba de venir tot repassant-me:

Aquell voler-se fondre i la por,
la por aquella que et fa dir: fota'm la punyalada ja i acabem,
sisplau.

El fracàs, quan el dia s’acaba, sempre em resulta més digerible. Sí, sóc un robot. Millor dit, un cyborg. I no, no sé, i estic cansat però fa sol, ha passat l’equador del dia i tinc coses a fer. Així que no sé, i en fi. Però hi ha lo altre, també, allò de tot això dit d'altra manera. Dit d’altra manera: menys gravetat i més catxondeo collons, que em dic en boca de la segona birra, camí de la tercera. Autoajuda?

I avui, tot i que fa sol, i que l'aniré a buscar, només veig un TOT fet mar i un UN fet vaixell, un mar en el que no hi ha prou horitzó per a tant de vaixell, un vaixell, però no, un moment, un vaixell? Noo!! No és un vaixell sinó una illa, una illa en forma de vaixell amb proa i popa en forma de:

POR

Passa

2012-01-24T12:24:00.008+01:00

Mira, no sé què em dius ni què et penses, però mira, amb tot el que he somiat ja hauria d’estar mort o curat, m’entens? Que si campals batalles dialèctiques amb la tieta sobre la mama, fins al punt d’arribar a una catarsi de mareig difícil d’explicar, o trobar-te Hitler borratxo a un banc del carrer amb quatre superamics supernazis superelegants encara més borratxos i dormint la mona i parar-te, per allò de que és el teu somni i perquè estàs en plena guerra mundial i ets un espia, o contraespia, això sempre és complicat, a una ciutat que seria una barreja entre la Berlín monumental de l’època i el Madison Square en blanc i negre, tu vas per la nit accelerat perquè el somni és accelerat i toca anar a fer unes copes i et trobes Hitler borratxo a un banc del carrer amb quatre superamics supernazis superelegants encara més borratxos i dormint la mona i parar-te, perquè tu estàs allà, passes per allà i això ve ha de voler dir alguna cosa, així que et pares i li dius al teu/teva acompanyant: guaita, però si és en Hilter, i acostar-t’hi i mesurar la seva cara amb la teva sabata i fotre-li puntades de peu als pòmuls i als ulls i a la mandíbula, amb tota la força de que sóc capaç i veure com es va desfigurant, allà, Hitler borratxo a un banc del carrer amb quatre superamics supernazis superborratxos dormint la mona i jo que li foto d’hòsties i, aquí vindria lo curiós, allò que em faria una persona diguem-ne complexa, a cada hòstia veure la cara d’un home indefens i adormit al que li estàs desfigurant el rostre i llavors sentir-te malament, fotudament malament, i aleshores, quan em trobo Hitler borratxo a un banc del carrer amb quatre superamics supernazis encara més borratxos i dormint la mona i li foto d’hòsties i em sento fotudament malament, em dic que això ve a de voler dir alguna cosa perquè estic somiant i l'inconscient -o qui sigui- em deu voler dir alguna cosa, així que potser resulta que no tinc fusta de botxí ni justicier així que agafo els trastets i l'acompanyant i em perdo per un carrer fosc fet un poema i amb les mans a la butxaca cap a una realitat subalterna del somni que es vindria a resumir en una trobada posterior d'armes, soldats, espies i pol·lítics, just acabada la guerra, on hi ha present, ara ja en color, tot allò de no estar tan clar qui és qui, bons i dolents, però toca decidir, toca decidir i si no ho fas tu ho farà un altre és clar, i jo que em veig allà al mig esperant que decideixin no sé quins càstigs quan, de sobte, apareix la meva falta de fusta disposada a salvar-me, la meva falta de fusta per tot allò que veig em convida a sortir a fora on hi ha un carreró sense asfaltar, el típic carreró sense asfaltar de poble i en perill d'extinció, la meva falta de fusta m'acompanya, deia, i la meva falta de fusta se’m deu haver posat a l’ull perquè alguna cosa a l’ull em pica, algun insecte, alguna lleganya, no ho sé però collons d’ull com pica!, però com us deia, recapitulem, entro a la realitat subalterna del somni, acabada la guerra, i surt d’una sala a un carreró sense asfaltar com els que ja no hi ha, per posar-me a plorar, posar-me a plorar desconsoladament per tots els homes del món mundial, per la CONDICIÓ HUMANA en majúscules i la seva desgraciada i tanmateix comprensible i tràgico-còmica naturalesa de matar-se uns als altres, ploro a raig, a riu, a vinga llamps i trons, no sé si em compreneu, o sigui jo, em llanço al terra perquè tan de plor em desestabilitza el cos i vinga plors i gemecs i, en acabat, després de tanta història, al final, només sé que sento un alleujament brutal, m’entens oi? Perquè els somnis van d’això, van d'això i més coses i de fet van del que tu vulguis si vols però no curen ni maten, saps? els somnis ni curen ni maten, i qui no té feina el gat pentina li diria a en Jacobo Siruela, no sé si m’entens. Perquè quan s’acaba comença una altra cosa i així tota l’estona, no ens curem ni morim mai, nosaltres, no sé si em segueixes, mort tu, morta la memòria, morta la mort, no sé si m’entens, perquè jo ja m’entenc però, clar, costa explicar-ho així caldrà posar-hi els cinc sentits; els somnis no curen ni maten. Veus coses, sents coses, però la pedra del camí segueix allà, i llavors ve la fòrmula magistral matematico-misticogurú de torn, que diu: la pedra, la pedra ets tu. I és per això que no ens curem ni morim mai, saps? La pedra és el camí i la sang que et raja de la cara quan tu dorms la mona en un banc i ve un cabró i comença a destrossar-te la cara a cosses, o com quan el típic dia de neu i sense escola surts al carrer sense asfaltar dels que ja no queden a llençar-te boles de neu i et trobes amb un fill de puta que a decidit obrir-te el cap amb un bon roc estratègicament cobert amb neu, o com quan l'amic del fill de puta, per fer-se sentir, decideix tocar timbres estampant boles de neu contra els mateixos i deixar que sonin fins que es cremin, no sé si em seguiu la poètica. Bé, en qualsevol cas, ni ens curem ni morim mai, i la pedra és el camí, la pedra és la vela als ulls com un mapa, perquè la pedra és el camí i el vent et surt de la boca així que ja pots començar a bufar, guapo, que els somnis ni curen ni maten. Un dia et llevaràs i decidiràs, he dit decidiràs, te n'adones, eh, eh?, decidiràs que ja no et despertes sinó que passes d’un somni a un altre i que aquella/aquesta guerra és la teva i et construiràs un bazuca mental o experimental i començaràs a disparar a la gent del carrer: cabrons filisteus bufagaites i pentinadors del vent!! Aquí teniu la vostra mort i la meva curació!! I et veuràs des de fora com un d’aquests errants que et trobes pels túnels del Metro fent-se la pel·lícula de la seva al·lucinació particular i intransferible que els hi vessa de l'envàs, i després et veuràs com un venedor de diaris al quiosc del carrer del costat del teu bar de torn, a continuació com un passejador de gossos però que en el fons es creu artista i s’ha tatuat al front i a la butxaca allò de que és de mediocres creure en un mateix, per finalment esdevenir el vent que passeja per l’autopista del buit entre les coses que es fan i desfan en aquest món de mones i somnis que ni curen ni maten, sinó que només parlen i callen de fantasmes i desitjos que en el fons es repeteixen en forma de nòvies i ex-nòvies, catarsis i guerres mundials, orgies vàries i viatges a l’espai sideral i, en definitiva, de la vida mateixa, de fet, parlen més de la vida mateixa que la pròpia vida, no sé si m’entens, però tan li fa perquè ara ja és igual perquè tot resulta ser un gran somni que va passant de nivell i de pantalla a punt d’explotar cap a una altra banda que tot es transforma i tu, o jo, tan li fa, tu o jo es desperta irat i avorrit, sense feina en discòrdia i amb pretensions artístiques, així que es posa a escriure coses com aquestes tot esperant que arribi el moment d’explotar i trobar-se al metro, o al quiosc, o passejant gossos, o al vent pels passadissos de les coses quan, de sobte de revolada així pam pam pam, alguna cosa entri pel nas o els ulls i llavors jo o tu o el tan li fa, miri el voltant amb els ulls encortinats i el fruit madur, i senti que ja ve, que alguna cosa s’apropa, que ja està aquí, el després de l’abans potser, que ja ha arribat, ja està aquí, alguna cosa dins seu a punt de rebentar.

170

2012-01-23T12:03:00.002+01:00

POTSER NOMÉS AIXÒ

L'art, una llarga
por de camí, la porta
del fred silenci
que esdevens, quan les coses
són mar del teu naufragi.


***

DES D'HERÀCLIT

Discutidors de grec,
un cec i un altre cec
davant l'escarn del llec.

"Pólemos, Patér, Pánton":
l'anguniós malson
que destrueix el món.

"Poseu-hi accent agut",
recomana l'astut.
"Encara no hem perdut".

(SALVADOR ESPRIU, Per a la bona gent)


XXXIII

Quan sigui l'arbre,
esdevindran els boscos
només naufragi.

(SALVADOR ESPRIU,
Per al llibre de salms d'aquests vells cecs)

Lucky Luke

2012-01-23T11:32:00.002+01:00

Més ràpid que l'ombra,

ensopega amb les cames
-i les posa en conserva-

d’esquena al ganivet

obridor d’ulls.

Àlbum II, grinyol inclòs

2012-01-22T10:51:00.004+01:00

Foto a foto,

es revela el film

d'allò que passa,
allò que queda
i la desfeta

submergida
al temps en blanc
de l'iceberg.

Records, oblits

i la pols immemorial

que passa pàgina

a l’àlbum criogènic.

Perspectiva

2012-01-19T14:46:00.001+01:00

Va fet un mapa

i interpreta,
nu pel desaigua
i el pànic franc.

Emergirà de nou

al punt de fuga

i l’illa de mai més.

La tempesta

2012-01-18T21:39:00.000+01:00

Ser és interpretar. A cavall entre fuga i estultícia, la resta.

Bestiari

2012-01-18T19:07:00.003+01:00

Al parc amb cicle a la fresca d’amos i bèsties, estàtues i aspirants a zen, desvari tranquil i voyeurisme en massa al zoo del costat. Al parc, amb la llibertat del que es furga la ferida i malabars a l’herba d’esportistes i fumetes. Al parc, parelles d’ulls semblants a allò que els falta. Al parc pel passeig que va d’extrem a extrem de nansa.

169

2012-01-18T16:05:00.000+01:00

Ah!, senyor barquer,
La brisa de pimavera
I el fum de la pipa...

MATSUO BASHO
(trad, Jordi Coca)

L'educació sentimental

2012-01-17T23:16:00.002+01:00

D’estanteries i prestatges,

vestits i barrets, cíngols,

corbates, bragues i anells.

La nuesa no acaba

de trobar el moment

de sortir de l’armari

de la por. Desig passat

de rosca que no admet

satisfacció ni substituts.

Àlbum

2012-01-17T22:57:00.001+01:00

Imatge a imatge,

empalma la pel·lícula
en fuga i perspectiva,

la mirada i l’objectiu.

Records, oblits

i la pols immemorial

que passa pàgina

a l’àlbum de fotos.

Les males herbes, una entrevista:

2012-01-17T14:03:00.003+01:00

-Una veritat?

-Les males herbes no enganyen.

-Un lema vital?

-Malvat aquell qui anomena.

-Una aspiració?

-Ser jardiner. I jo flor de plàstic! -dissenteix una de les males herbes-.

-Una bona herba?

-La marihuana, és clar. I la maria lluïsa.

-Una repulsió?

-Cànons remeiers i capçades de focs d'artifici.

-Una organització social?

-Treballar en cooperativa.

-Com us definirieu?

-Nervis a flor de pell.

-Un remei pel món?

-Els mateixos nervis a flor de pell.

-Per acabar, una petició?

-Arrelar al cor fosforescent de la nit.

L'illa de tresor

2012-01-17T13:56:00.003+01:00

I quan va arribar a l'illa, desenterrat el cofre, només una nota que deia:

"Obtindràs el teu tresor

si al llarg de tot el mapa

has après a no mirar enrere.

En cas contrari, segueix buscant."

(al dors de la nota, mirall i arrugues a la cara; el mapa nou de trinca).

Dos segons

2012-01-16T21:30:00.002+01:00

Sempre fa dos segons

de l’expulsió de l’edèn,

de la llar a les cames

i la teràpia d’estruç.

La màquina del temps,

fer tard a tot, i com si res.

Per sempre davallar

del pont sobre el riu erm

mentre la paciència

t'espera a la riuada

que passa o rebenta.

Indolència

2012-01-16T17:17:00.002+01:00

A bord amb el capità

falòrnia i tonto

l’últim, a primera línia

de mar per gràcia de
l’escull menys pensat.

Qui hauria dit que
un melic pot fer aigües.

Prepara’t per l’odissea

abans de fer port

a l’illa de l’úlcera.

Apunts sobre Vulcano

2012-01-16T14:18:00.021+01:00

Podria dir: Vulcano és un llibre que fa trempar, i llestos. Que jo ja m'entenc i quedar-me tan ample i fi. Però val la pena gratar la corda. És a dir: si de perduts al riu, i llençar-s'hi com si no hi hagués demà però amb flotador, i el riu s'apartés -o directament fos sec-, ferida oberta de la terra, tu, tu què faries? A quina corrent t'adscriuries? la que cava? la que resa, la que es masturba? La de ser infeliç la resta dels teus dies i dir: ara ja puc estar tranquil, o tampoc? Posar una data final, concreta i explícita a la teva vida, pot resultar un bàlsam anhelat per ments desesperades i imaginatives en excés vagant com zombies de l’aire. Ritual iniciàtic i final en un de sol, trobar l’energia que et mancava en el motiu últim que s'acara i es fon amb el món, que et fa sentir viu tot sacsejant-te la mortaldat que portes a dins i que la por et pentina. Vulcano podria ser el relat d’un home que vol escapar del món per mirar-se'l de més a prop a través del cataclisme amorós caòtic i al·lucinat que aquest mateix li ha provocat, una finestra oberta en canal al cervell del protagonista. Que es queda a contemplar el seu ocàs pirotècnic i escatològic, que celebra que els somnis més lúcids i brillants són els que esbatanen els ulls a la mort i la fan delirar al son d’una ferida amb potes. Si a l'epitafi de Cela hi posa "quien resiste gana" al de Vulcano potser hi diria "vèncer és no entendre res". La diferència entre son i malson resulta molt fina, oda a la vida en el seu estat més magmàtic, heroic i babau, el món caòtic del protagonista on vida i mort es confonen tot confrontant-se, de la mateixa manera que paisatge i protagonista cohabiten i es dilueixen un en l’altre. El to és irònic i esparracat, en ocasions deliberadament groller, desesperadament rialler, fins i tot en allò sentimental, amb una gravetat austera de com qui no vol la cosa, muralla a una sensibilitat desbordant, un mur sense finestres que sap que per veure-hi necessita ser fos per la mateixa lava. Vulcano és sobretot emoció (nihilisme-amor-odi-esperança) trenada amb esforç literari, dibuixets, humor i mala llet, recuperar l’emoció al preu que faci falta, ni que sigui l’autodestrucció en suspens continu que és l’escriptura. Un suspens que avança d’espetec en espetec amb gasolina furgada a les profunditats magmàtiques de l’entranya. Tot amanit amb notes i dibuixets que recorden els recursos estilístics utilitzats al citat “Sota el vulcà” de Lowry i també a llibres com “Austerlitz” de Sebald, per tal d’intentar narrar “allò altre”, dotant l’instrument d’una corda més. Espai literari però sobretot Vulcano, Vulcano com un ‘ens’ que pren vida pròpia. És el volcà el que udola a la llum de la lluna com dient: reconeix-te l'estrany, reconeix-te l'estrany? primer fes es el putu favor d'aixecar-te del sofà. La fugida del paradís o el paradís convertit en l’infern personalíssim, tan li fa. Ara la solitud pot eixamplar horitzons ella sola, sense companyia, i vestir la resta de Sant Pancraci amb la santa bena definitiva de l’imaginació. Vulcano és aquest tall que raja del cap i del que en neix un roser, la brillantor magnífica d’una escopinada al bell mig d’un pas de vianants un crepuscle de primavera, Vulcano és transgressió però només perquè és l’estat natural i intransferible (o casi, la novel·la demostra que no) del personatge que amolla el llenguatge al seu món i no a l’inrevés. Transgessió també perquè desperta les transgressions universals i naturals del lector. Autor o personatge, paisatge o personatge, el qui i el com és el de menys. Canya, canya, canya, malparits! vocifera el volcà a cada llengota que escup. A Vulcano se li pot recriminar el fet de ser poc literari, la qual cosa només significa desconeixement, que les coses estan molt malament i l'ineludible fet de no estar en l’establishment comú i ensopit del ranxo cultural del cada dia. Ja ho deia Horaci, permetreu-me el toc pedant: “Gràcies colpeixen rítmicament la terra amb els peus, mentre el roent Vulcà va a veure les penoses fargues dels cíclops” (Odes, I 4). Vulcano té allò bó i difícil d’un bon text treballat que dóna la sensació d’haver estat escrit d’una revolada, fresc però mastegat i remugat. A Vulcano se li pot recriminar ser un llibre que va per lliure i que pretesament fa el que li dóna la gana, també que dins l’espai buit entre els barrots balla la conga en contes d’enclaustrar-se a un racó a esperar el botxí. Bé, això pot molestar, genera controvèrsia, el cas és que no acostuma a deixar indiferent. Però ara mateix tot això no té massa interés. L’altre dia em preguntaven: -Has llegit Vulcano, què et sembla? -Bé, sí, sí, molt bé, i tu?- vaig respondre. -És que he sentit gent de tot, en la línea molt bé o molt malament. Resumint, i donant per descomptat que les credencials literàries les té (si és que això vol dir alguna cosa), tot plegat seria una qüestió d’actitud estètica. I Vulcano menja estètica per esmorzar, i quan la gent s'hi posa ell està al lavabo paint el cigaló. Esmorzar de forquilla o emboirat i avorrit passeig de dilluns per un matí d’hivern a la ciutat, Vulcano és un aspirador que al seu pesar recull llums i ombres de la vida i ho projecta contra la paret de l’aspiradora-maleta per dir: amics i fills de puta, mestres tots, aquí teniu la vostra estètica, els vostres projectes, els vostres somnis. No sé fer res més. No espero res. Si de cas, morir en l’últim somni. I si l’heroi és heroi és al seu pesar, en la mirada dels altres, perquè no hi ha res ni ningú més. Heroi és un caminar diferent i prou, i encara. Vulcano sap que parla per les parets i les estima perquè les parets són i, ni que sigui a batzegades, sempre contesten. Vulcano et treu a passejar i et regala el moment catàrtic de poder escollir l’extrem de la nansa per una estona, Vulcano sap que tot allò que no estigui a la corda fluixa és farsa, i ho diu amb un cor de poeta que estima la poesia i detesta els poetes i cenacles de tot tipus perquè acaben sent estúpids, vils i programàtics com la vida mateixa. -Si volés fer la gara gara i aquestes grans palles comunes, em faria polític o puta com cal, i llestos, sembla que pensa el poeta. Vulcano sap tot això i s’ho diu i llavors s’adona que també ell és un lloro i calla, i exili, per llavors Vulcano Vulcano Vulcano Vulcano Vulcano, adonar-se que saber és un dir i que no hi ha res a fer sinó sortir a passejar i altra vegada aspirar i absorbir, tabac o drogues, llums o ombres, amor i cervezasbier, cels inmensos i andanes de metro, minifaldilles o el jove vagabund deformat d'ulls blaus com llunes que campa pel carrer Pelai. -Així que t’ha agradat el llibre?, em repeteix. -Doncs sí, i el vaig llegir amb certs perjudicis, ho confesso. Pel que havia sentit m’havia semblat el típic relat que esparreca i raja de tot i em malsonava a adolescència malpaïda (aquí caldria afegir allò que tothom és adolescent fins que es demostra la contrària). I no, o sigui sí i no, sí però amb intel·ligència i saber fer, amb els tocs particulars de la xispa i l’estil centrifugada pel cervell d’en Max Besora, i també, i ara diré una bajanada imperdonable per tota crítica, un relat que fa tot això amb el cor a la mà (al de Vulcano em refereixo, el d’en Max, repeteixo, no ho puc saber). Amb el cor a la mà literalment, aquest és el Vulcano que ho reventa tot. Amb vicis estranys i sense. La novel·la és més descriptiva del que podria semblar, un servidor fins i tot hi troba a faltar més palla existencial (que n’hi ha, passa que en matèria de palles, cadascú les seves). En definitiva, un llibre valent per honest (altra vegada em refereixo a Vulcano, que no necessàriament a en Max) que és llegeix ràpid i bé, que enganxa, i que demana el cap obert i el cor a la mà, que no és poca cosa. Diria novel·la fantasticokiller-minimalquixotesc-contracontracultural-postromànticotropical però seria tensar massa la corda, així que acabo. I per acabar, podria mirar de resumir-ho de mil maneres, agafar cent interpretacions literàries, copiar enllaços de gent que en diu coses molt interessants, però em passa com quan vaig descobrir Kerouac i co, Henry Miller, o el Céline viatger nocturn, que el millor resum ve publicitat en sis paraules. Ras i curt: Vulcano és un llibre que fa trempar.

Austerlitz

2012-01-16T12:40:00.001+01:00

L'alba d'un nou sol

corona l'estació

de busques i esfera.

Vestits i corbates,

maletes i combois.

Munió guarnida

amb corredisses,

addictes i extraviats

al regne del temps.

Gadjets

2012-01-13T12:15:00.001+01:00

Són figura i espectacle

i fan nit a l’espera

de recórrer illes

i centres comercials.

Colla d'addictes

que alimenten

l'honorable cua

entre client i producte.

Oci a licitació

2012-01-12T16:04:00.007+01:00

PREFERÈNCIA

per F.R.

Cosmos o caos?

La preferència esdevé

per ordre del desordre,

dissoldre el límit

constructor d'intimitats

i cases, treure la pols

a l’estufa primigènia

i a un déu embaucador.

A LA TERRASSA

Escoltar? S'alcen parets

a l’eco sord que retorna

l’ànsia al mirall del conte.

A la terrassa, tu no escoltes

i ella no hi sent.

A la terrassa, reunit

entre cafès amb llet,

aigua i cigarrets,

un sol ningú.

VIA

“Avui l'única certesa

és la incertitud”.

Igual de diferents

però amb la mandra

comuna del que fa tard

i es posa a estudiar horaris.

Fer via és la llum

al final del túnel del metro,

reobrir notícies que foten pena,

gastar tòpics més gastats

que la gent normal.

168

2012-01-11T22:19:00.000+01:00

DESNUDO EN BARRO

Como horribles batracios a la atmósfera,
suben visajes lúgubres al labio.
Por el Sahara azul de la Substancia
camina un verso gris, un dromedario.

Fosforece un mohín de sueños crueles.
Y el ciego que murió lleno de voces
de nieve. Y madrugar, poeta, nómada
al crudísimo día de ser hombre.

Las Horas van febriles, y en los ángulos
abortan rubios siglos de ventura.
¡Quién tira tanto el hilo: quién descuelga
sin piedad nuestros nervios,
cordeles ya gastados, a la tumba!

Amor! Y tú también. Pedradas negras
se engendran en tu máscara y la rompen.
¡La tumba es todavía
un sexo de mujer que atrae el hombre!

(CÉSAR VALLEJO, Los heraldos negros)

En algun lloc

2012-01-11T11:37:00.002+01:00

Sonen les campanes,

confusió simple

i intangible
anar de voltes.

Amb petit nus

que tot ho corda
i estrena disfressa

amb la mateixa

història de sempre.

Sentir tocar campanes.

Working job

2012-01-11T11:12:00.007+01:00

Anar, venir? amb cames sempre costa més justificar la impotència. O la mandra? Mandra o por, ho veus? M’he gastat tota la valentia en un parell de collons nous. El mentrestant que espera que es faci tard per poder-se dir que és tard. I sense oxigen el foc no serà però tampoc l’explosió. L’univers ja es prou gran i petit com per voler-lo imitar. El pulmons plens de lletres, una muralla de lletres que el llop ha d’enderrocar amb paraules que passen paraula. No res més enllà de bromes burres i eficients. L’arbre és l’evolució, no hi ha progrés enllà de la voluntat de trobar un sentit enllà del declinar. No hi ha progrés. Felicitat? clar, ve per defecte, aquell buidar-se perquè la vida pugui entrar, aquell saber estar sol per poder estar amb la gent, aquell malgrat tot hipnòtic i somnolent al que devem anar quan morim abans de desaparèixer de tot i. Al carrer, anar i venir, contemplar l’entorn i saber-hi casa per tot allò invisible que hi batega com música trista i dolça. Cames? De vegades no hi ha més camí que l’arbre. Poder respirar com un arbre, parlar per les arrels. Respirar ni que sigui la merda de la ciutat, parlar ni que sigui contra les parets de ciment. Però no, no, no, collons, alguna cosa no funciona, no és el que esperava i, més que collons el coi de 'no pensin en el vermell' i pensar més en els ocells que en la fruita, en el tacte de l’herba que enceta els dits, en el vent com peix a l’aire i el seu immanent anar i venir.

Troballa

2012-01-10T18:05:00.000+01:00

Qüestió de xispa, obrir la carn i veure la veritat de l’os dessagnar-se. Qüestió d’estil, el xef nigromant, l’examen forense i el foc fatu.

167

2012-01-04T21:32:00.000+01:00

HOY

Tú que vas perfumando la pradera
y antes del besto te humedeces secretamente
los labios agrietados,
mira con qué póstuma suavidad
la mariposa que se posó en tu mano
encoge y extiende las alas
como pulmones de las mismas flores
que hoy has arrancado.

VLADIMIR HOLAN, Pero existe la música
(trad. de Clara Janés)

GALERIA IV

2012-01-04T15:51:00.005+01:00

GALERIA I

A la manera de certa Crítica d’Art

aquest 'poema' es vol construir

com un al·legat en defensa del vent

que destria el gra de la palla.

CLIENT HABITUAL

A la casa de cites
cadena i condó!

GALERIA II

L’Art vindria a ser la premsa del cor de la Poesia.

REMUGANT

Tip de cites, ara

manen que faci

el que li roti.

UN ROC

Amor i odi,

a l’aixeta del riu,

un roc de calç

diana al bell mig

del Mandala.

GALERIA III

L’Art vindria a ser l’interés del compte corrent de la Poesia.

OFICI

De lira, liró.

Aprenent a lector

2012-01-02T23:41:00.001+01:00

Al mirall encès de la pantalla

la cendra es fon entre gargots

en blanc, girs inesperats

i una pira d'impossibles

en bon estat de miracle.

Missa

2012-01-02T22:10:00.000+01:00

Incomprensió de la pròpia ànima enteranyinada que fa por malgrat la bona fe. Silencis com xerracs, gestos tibats amb sopar i sense, gravetat desmesurada que fa que el gra es faci muntanya excavant fins a l’altra banda de la terra, amor a canvi de ser un altre, la idea, l’impossible que tufa a aires provincians d’aparentar i pretensions de malfollada encobertes amb obsessió per la feina i el control. Filles i mares, ja se sap que en Franco en té la culpa, que titllen d’amor la pròpia mancança, d’abraçades que escanyen i aïllen i mutilen que treuen a passejar quan la seva tranquil·litat histèrica indica. Tots els “i sí” “però” “cuidado” “vols dir’”possibles. Servitud exagerada i extrema, respirar és gratis a canvi de que ho facis amb la seva boca. Veus tots això d’aquí fora? Es l’ofec. No et preocupis, ho tindràs tot a mà a canvi de que siguis la meva “enfermetat”, perquè jo ho faig tot per tu, ho entens? Això ha de quedar molt clar. Perquè com hi ha el blanc i el negre i sóc jo i tu seràs el meu ying i el meu yang, caldrà que siguis l’invàlid puntet petit que va d’una banda a l’altra a través de la trampa perfecta en barco mercante d’arrossegament que, per desgast, calla. O crida i vinga llamps i tromps i cops de porta i llàgrimes a popa i a estribor. Tan li fa, al capdavall calla. Perquè no és la pressió del gas, sinó l’envàs que apreta i se les empesca perquè l’averia sigui del que el subministra, car l’envàs he de tenir forma d’embut i no de gas a l’aire del temps. Tot riu que va sec és una ferida. Llavors alces el vol i veus que és un desert i que no hi han rius sinó fonts i que com n’hem d’aprendre de les plantes, el ying i el yang de les plantes i les seves arrels i les seves fulles. Passa que el desert és molt desert per més que sigui a cal monegros, que ja n'hi ha prou pel mal d'esquena, que el puzzle ha d’encaixar així que vinga núvols i més núvols i a esperar que la tròfica no s’espatlli. Incomprensió deia, i bona fe, heus aquí la batalla perduda, donar la raó, traficar solitud que intercanvies amb l’escapçador de mans i llengua i així poder excavar ben fondo fins el gra de sorra fet muntanya a l’altra banda d’alguna banda ja no se sap ben bé on, però sort del ying i el yang, aquests puntets que sempre et recorden el teu lloc entre el desert, de sorra o aigua, i repeteix això i coses com ja ho tinc ja ho tinc ja ho tinc a vint revolucions per segon coses com incomprensió de la pròpia ànima enteranyinada que fa por malgrat la bona fe, i una norma d’or: glopeja, però sobretot escup escup escup!

Cove

2012-01-02T19:43:00.001+01:00

Quan fugir és aquell quedar-se llampec que vol arrelar al cel. El tro vindrà després, el silenci és tot això. Amor, sempre amor, cec de control, sord de tanta pluja, aquell difícil que ho fa fàcil i espera que, després del ganivet que li obri els ulls, no se’n vagi la llum de casa.

Mentrestant mentrestant

2012-01-02T17:28:00.001+01:00

ínterim, de moment, en l'endemig (diccionari de sinònims de La Vanguardia).

Mentrestant pretenciós

2012-01-02T17:23:00.001+01:00

A l'arena olé-olé
la catarsi (va) cega
de sang i pols,
neurosi i vestits de llum,
el toro i la capa vermella.

Mentrestant

2012-01-02T17:18:00.000+01:00

A l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé a l'arena olé-olé el toro i la capa vermella a l'arena olé-olé.

Harmonia&Holan

2012-01-02T17:06:00.000+01:00

Perfumada la pradera

secretament humida

als llavis tallats

com un pícnic

damunt les estovalles

de plàstic

tan de plàstic

com els tubs nassals

i la gibrelleta

tan de plàstic

com ho són també

a la mà que vol ser pulmó

les flors que el vell remuga.

Bec d'oca

2012-01-02T16:51:00.000+01:00

De no-res a no-res i tira. Perquè li toca. Escala el seu miracle amb la patacada exacte.

Instrumental

2012-01-02T16:05:00.000+01:00

Fa vent de mar

contra les roques,

la cara s’emmiralla,

els llavis bufen.

Tot xiuxiueja

un mateix gest que,

a l’hora de l'escull,

no sap mai si

somriure o ganyota.

Refregit

2011-12-29T19:03:00.002+01:00

La boca es feu esquerda i

si fou presa de rocòdrom

o bé s'hi va enganxar els dits

és més aviat histèria
d'estruç en desglaç.

La mort somriu a les dents.

I una gola és una galleda i és

un barco amb massa set.

Perquè al fons i sense
no hi ha al pou
suficient ceguera

per a tanta patacada.

Ca l'enric

2011-12-28T20:50:00.004+01:00

Quan li van arrencar la bena

i els ulls es van apartar

el gra de sorra es feu paisatge

ocupà tota la conca

la parcel·la que expropia el dubte

quan el corc nou de trinca

entre palletes i becaines

allisava la biga a ca l’enric.

Jo jo jo només jugava a fet i amagar

quan un tros de corbata va i m’etziba

vostè vostè vostè

i quan li vaig donar les gracies

em va fer passar per caixa

i amb el canvi
es va quedar la raó.

Acceptem com a barco

que un luqueru fa de núvol

sí va d’acord

però si vols ploure

ja saps el què et convé

les mans a la massa fetes fang

i tot plegat

i ja saps el què

o jam diras de què serveix anar

com 'nem vestits de cantimplora

si llavors no sabem beure?

“Què fas en aquest racó

tio, què fas tu tan prim

i esquifit i perdut

com un angle mort

en aquest racó?"

“Acabo de veure

passar la pols

i per l’esquerda de la paret

et juro
que me’n torno a casa".

Caminar amb tanta roba

el despulla

però a fer fred i tard s’hi arriba

en forma de rellotge, xeringa

o via ferroviària

I sinó, no cal fer res

que no hi ha res a fer

i si duia un canvi d’agulles

sargit les cames

o no,

què se jo.

A canvi d’unes poques

i gastades garlandes

li arrancaren la bena

al preu mòdic

de renéixer mort.

Tothom s’abeura al pou

com pot

que a fons perdut

no hi ha prou ceguera

per a tantes patacades.

Una llàgrima que arrela
al port de les parpelles

està molt bé

fa de norai

i als mai

els hi munta una estació d’esquí

però vigila!

cal dir-ho
amb el desglaç

ve podrien caure’t

damunt el cap

i a la sang arrels

pero tu vigila

eh.

La boca era una arruga als llavis
un mal llamp de mel als llavis

i els llavis ales de papallona

d’un cuc que

acabada de farcir

la va donar pel sac.

Tot plegat fou estrany

com l’amor

com remugar-ho aquí

amb cert regust a condó.

Però el tema anava més de pastilles

o a pèl i gas

i nar-hi 'nant

i fins el no acabar.

166 (sense puntuacio)

2011-12-27T16:11:00.001+01:00

Abans dels quinze anys, els pinguins

em feien companyia. Els agraia

les cruilles atlantiques que em procuraven

entre la carn i l'ungla. Un dia, pero, vaig entrar de puntetes

a les golfes prohibides. Va ser durant la temporada

en que una imprecisio vironera començava a filtrar-me

identitats. Des d'aleshores, quan de debo el destret

es feia massa polpa, em gratava amb pressa les paparres,

perque malgrat tot la neu no es desprengues.

D'alguna manera, encara conserve a les genives

aquella por com una casa.

(BALADASPIRINA, Ruben Luzon)

Ara mateix tots els titols resultarien massa nyonyos

2011-12-26T15:34:00.002+01:00

Auricolars, gorro i cremallera, correr xiprers amunt i enlla per camins de bosc amb bassals que el sol i les roderes converteixen en serps de plata blanca. Vernis de gebre i sol que fa florir el cadaver de la vida que habita dins les plantes, talment una mascara protectora. Xiprers amunt i esquerra i dreta i anar deixant el poble enrere, la plana emboirada a les onze, els Pirineus nevats a les dues, Adagios Albinoni, Arrivals Handy, trivialitats Jose Gonzalez, solfa d'etceteres entre cames i esbufecs, moments epifanics i musicals. Per un instant diria algo semblant a "humilitat, humilitat somrient als llavis, llavis que s'amaren als ulls" si no fos que de vegades anomenar ja es negar, que som pedretes llançades a l'estany i Jo l'argamassa que ajunta els fotogrames i es queda a la riba tot moll de saliva perque es estiu a mans i cara pero l'hivern arriba per l'esquena. Auricolars, correr xino-xano, la pau amb que la natura t'ignora a la vegada que et rep amb els braços oberts i les figues sempre al punt. Al voltant dels arbres una cascada congelada d’herbots, el temps com el mes artifical dels invents -crec que ho deia Sebald-, i aqui, de retorn, la brisa amiga de retorn, els ulls fets cel amb aquell fugir lentament de la cara, recordar els cadavers que mica en mica es van acumulant al llarg de la teva vida pero que d’alguna manera t’acompanyen sempre com espectres ara simpatics i, alla, assegut a un marge amb la brisa i el sol amics, recollint closques de cargols de terra, cargols que mes amunt son fossils, alla, per un moment els detalls resulten no ser importants sino que en queda el fet d’haver estat vius i compartir, i llavors una lleu sensacio cosmico-sensorial-pallamental-sincera-i-fonamental de que la bellesa de la vida rau en la seva incomprensio, i que malgrat tot la compartim de tant propera i de saber-la tots finita. Sembla que la meva veritat es nyonya, que hi farem. Uh-ah uh-ah uh-ah, esbufecs tranquils trialera de corriols avall. Desfer cami per ombres blanques i llum verda, ara prat i fossils que has deixat mes amunt de la bassa. Passes enlla, ara cases i fanals, voreres, cotxes i asfalt-paret, a tocar de casa. Ara escales, suat de musica i bosc acumulat, obrir la botella, que la fragancia s’escampi, ara i aqui, ja sense gorros ni cremalleres ni auricolars mes enlla del que, ara i aqui i sense accents, amics lectors, trii la vostra petita gran aventura.

Kwai

2011-12-24T02:26:00.001+01:00

D'aqui d'alla ara ying ara yang

retalls d'egagropiles que sumen ponts

damunt un riu de tisores.

Veure passar vides que no son sino estrelles

als ulls del rapinyaire nocturn.

Que importa que al plagi se l'anomeni tradicio,

li canta el somni al llit abans d'anar a dormir.

Es fa de nit i no ha estat possible apagar el llum.

Passant pagina es disfressa -la vanitat

que imita- com ningu.

Vocacio aplicada

2011-12-23T02:01:00.003+01:00

Per exemple, l’angoixa garla que garla

amb tot el silenci que es incapaç de suportar,

o batecs que es nafren volent-se fora

tota tremolor de pell,

al cel que es dona a pluja

vestida de cames

per arbrar tant de vertigen,

plantat el tacte, subtil i delicat com l’aire,

i que, inspirats i en usdefruit, els pulmons fossin l'aire
-l'aire invencible i magrejat com ningu-

i la mirada heura d’uns ulls en fotosintesi

i fos possible

contra la paret fos possible

tot aixo tot

i aixo

que calla que

ha d’aprendre

encara.

Vora el foc

2011-12-22T23:17:00.002+01:00

"El que estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra!", van exclamar les seves mandibules colossals, llefiscoses, interplanetaries. I aixi va ser com -mandibula amunt, mandibula avall- van desapareixer els dinosaures.

El cuento del toro i la capa vermella

2011-12-22T22:46:00.002+01:00

Com les faltes d’ortografia universal es la ceguera com universal es que el que hi va es sempre l’altre; els oposats s’assemblen –fins i tot es toquen- en la forma que tenen de barallar-se per, en acabat, fer-se el borni. T’ho dic, el carnaval era una comparsa amalgama de gent de tota mena, classes i sexes, estulticies i savieses, raça i passio, trombons, passos dobles i ballarines de claque. A fora el recinte, els manifestants parodiaven la parodia com qui va de llest per ser mes IN: falsos botxins amb vestits de llums, conillets d’india de gabia-amb-roda disfressats de braus, etceteres de tota mena, formes i colors. Mes amunt, dos corbs que passaven per allar van aletejar: babaus-babaus! (que en idioma mes tecnic vindria a ser: “oh santa democracia de figurants!”). A dins l’arena ole ole, en canvi, els servents es servien de toro i capa vermella, tan panxus. Mentrestant, i mes amunt encara, l’escamot d’extraterrestres verds que els esguardaven amb la seva gran panoramica decidiren que aquella seria un raça facil i rapida de conquerir pero que, francament, no valia la pena.

(Els mes verds, barruts i intel·lectualoides, es clar, no hi van estar d'acord...)

Ni cas nadalenc

2011-12-22T21:02:00.007+01:00

Jo voldria jo voldria pero sense oxigen el foc no crema (ja se sap) aixi que em passo (de frenada) a la critica que sempre es mes facil i llestos i ara, ara (per no dir sempre) que en aquest Pais (per no ser classista) sembla que hi han mes grans poetes (o aixo es diu i declama per recitals, presentacions i siderals varis) mes grans poetes (deia) que poetes normals (normal es una paraula complicada), se m’acut que del gran poeta ens caldria aprendre a saber estripar el poema. I a cagar a la via, com tothom, i si les muses decideixen tornar ja en tornarem a parlar. Deia estripar el poema i, com que un servidor no en sap, ha vingut a petar aqui, amb un teclat sense accents, desendreçant els paperets on apunto (apunta) frases que l’obsessio per l’obsessio li indica i encomana. Frases del tipus Pluja o la tradicio d’un eclipsi d’ales. O mes llarguetes com La hipocresia, com l’amor, es d’aquelles coses que semblen fetes d’aigua, tan necessari (necessari es una paraula complicada) com el mentir per ser creguts, com l'insecte que tendeix a orquidia, com la orquidia que tendeix a insecte, i,la veritat, quan nosaltres hi anem, ella ja en torna. I el tot que s'ho fot tot, aixi com a definicio (precaria i entenedora com un cop de puny) del No-Res. I gracies. I be, aixo es titolaria Tornassol o Despertaferro -si ens posem amb el tema de fer associacions inconscients i d’estranya ressonancia fonetica-, vamos, el que et surt ben be del cap (que no dels ous, quedi clar). I be, com poden veure deixar de banda el calçador es cosa dificil. O com allo de que la bona poesia tendeix al silenci, i una me! La bona poesia tendeix a les bones i justes paraules. I sobre el silenci, Miro (“mes que el quadre mateix, el que compta es el que llança a l’aire, el que difon” J.M -el matis es important-). I callar. Pero no encara. Reivindicacio de post-its com cortines per on la pluja recol·lectada i feta cascada s’estimba. Post-its (i la mandra de no mirar com s’escriu correctament). Coi de mon de mones, vinga disfressar-se i disfressar-se que l’entrada mai es gratis. Ja t’ho dic (m’ho diu), el meu (seu) avantatge es no saber si el Jo es Tu o Ell, ni m'importa. Pero ep!, tambe em cobro (es cobra) lo meu (lo meu), encara que estas de sort, aquest cop nomes m’ho cobrare amb vanitat. Que vols que et digui? vas pel carnaval com qui amb el darrer bitllet va i es compra una cartera (toma gran frase!!). I ara, cal seguir amb el coi de "a l'arena ole ole/ els servents van servits/ de toro i capa vermella" (una mica d'autobombo, va!, tot i que no se sap mai si juga a favor o en contra) i aprendre d’una vegada que potser tan d’aire i respirar massa em (li) fa por (ara en diuen aixi), pero tambe que sempre ens quedara allo de deixar-se de preocupar per ser com s’es i, aixi, tornar o lo dit abans de la veritat, una veritat que s’escriu (escriure es una paraula complicada) amb aigua aixi que, em materia de paraules i relectures, tria la teva aventura. Pero tria-la. No em sents!? Tri... tambe deia algo sobre callar, pero callar de boca no te cap valor si l’esperit campa per on crist va perdre esclop i espardenya aixi que caldra intentar que les aigues del riu tornin al seu cabal amb coses plastes, salivoses, que s’assemblin a la veritat pero que tampoc acabaria de ser, tot i que es Nadal (-kitkat On-: si torno a sentir el coi de musiqueta d'en Tom&Jerry per la tele explotare com explota una baldufa que agafa embranzida pujada al Dragon Khan -kitkat Off), aixi que val, que cal obrir les portes i parlar de l’amor (s'accepten definicions), si no fos que a l’amor (-Kitkat 2 On- O allo de que un servidor hauria de ser bioquimic o astrofisic o inventor reixit algo aixi flipat i que fet i fet ha fracassat en tot aquest sector (hi ha coses qen ue no cal arribar als setanta per saber-les) i sort que almenys pot vessar coses d'aquestes a traves dels poemes... o tambe allo de quan ja no parles sino que nomes penses com si es pogues pensar sense parlar i llavors es dona a treure la pols (altra vegada) dels defectes amb punyals que son (els defectes) de l'amor el que no sap rebre, o com allo de voler fer cami recte i ser una arrel o una capçada o un cuc o riu o serp o el que collons sigui pero mai una recta (metgedelcap, on ets!!????) -kitkat 2 Off-), si no fos que a l'amor no li va la pols sino que es mes de paper de vidre, pero acabar cal acabar, vinga va!, ni que sigui amb frases grandiloquents patetiques i ridicules que malgrat tot podria ser que tinguessin la rao, si no fos que es el de menys o que, tornant al tema: veritat es amor, mentida es passio. Del qual nomes caldria afegir (ara si, de veres i no veres que els hi dic) allo de: barregin’t-ho (probablement m’acabi d’inventar aquesta falta), barregin-t’ho ben barrejat i -alehop!- tindran un fill.

Routard

2011-12-21T01:12:00.003+01:00

El món en una motxilla, les seves ales. Lleganyes i descontrol. Dona l’esquena al ganivet que li havia d’obrir els ulls.

Saber-ne massa

2011-12-20T21:13:00.000+01:00

Algo tranquil. No sé, algo sense birgaries que s'assembli més a un ràpid, alegre i ensinismat passeig centre avall. Algo tranquil, sense l'artefacte dels noms i que en quedi allò que sempre hi ha hagut, potser senzill i mediocre però viu, si no fos que escriure "viu" està la òstia de sobat i, per tant, desgastat. Algo tranquil, sense repeticions ni estranys sentits de l'humor que encobreixin aquest algo tranquil que és més un no sé que fa i desfà i va fent, lluny de tots aquests im... pssst, no. No. Algo tranquil. Pssst, descansa. Val sí, algo tranquil per moltes coses però sobretot perquè... no sé com dir-ho, però també perquè potser algun dia... algun dia quan ens girem enrere i veiem que ens hi anava la vida, no haguem de donar-nos la raó.

165

2011-12-20T10:41:00.000+01:00

(Poc o menys, amor)

Rius amb esclat, i miro

com creix dintre la gorja

una vulgar disfressa

de desigs metafísics.

Al meu davant, creuries

que penso en tu, quan sento

només recança d'arbres,

salvatges clams de somnis.

T'he vist plena de tristos

pecats i faringitis.

Mes, deturat per sempre

per freds obstacles d'hores,

tant se val que t'estimi,

o bé qualsevol altra.

(SALVADOR ESPRIU, Mrs. Death)

164

2011-12-16T11:51:00.001+01:00

Goita, el cel sembla corbar-se en un tot ovoide, segueixo avançant, navegant entre cadàvers flotant en l’aigua, perentre Ondines inflades amb els òrgans arrencats, perentre Ofèlies deformades i blavoses. La thalassocràcia està de festa major. No veuràs mai el visual complet o sigui que no t’hi capfiquis, t’ho explico tal com ho veig, ni molt més ni molt menys. El maelstrom no només ha destruït les coses materials o físiques també ha aniquilat velles obsessions que em rondaven pel cap des de sempre i ara ho veig tot molt més clar. Miro els cossos humans flotant entre les restes i proclamo, braços enlaire:

(MAX BESORA, Vulcano)

Crash

2011-12-14T00:19:00.000+01:00

L’agonista malferit damunt l’asfalt, un dejavú somrient i cru com la carn als cucs i la cendra al vent. Minuts, potser segons, de contemplar el cel estupefacte, amb tot el futur a l’esquena, que el bon karma li regala.

Nadala

2011-12-13T21:34:00.000+01:00

Santa Llúcia amb canons de música tió-tió, flaires i lluminàries a cavall de la llàgrima i el vòmit. A la dreta concert nadalenc com un carnaval d’alegria que es floreix entre nens i velles a les cadires de fusta. A l'esquerra estríptis d'arquitectes que es masturben amb caves i vestides converses sota el vitrall coronat per Picasso. Rius de gent i tòpics. Felicitat a tot preu pobla els comerços de sabates, roba i utensilis varis, bars i restaurants, copes i esperes, baba de nen i infelices que no ho saben. Al carrer una corrua de Mossos segueix la comparsa dels seus clients manifestants, estampa d’un bellugadís equilibri de gent amunt i avall, paraules i silenci, eskaiters i guiris, vagabunds i nenes amb äifon. Tot més o menys com sempre. La nit és deixa fer, tan sàvia. El més difícil és ser algú corrent.

Poiesis

2011-12-13T12:12:00.002+01:00

Res a dir, a la platja,

una bella capçada

de focs artificials,

l’estrèpit ensordidor,

el bramul barat

de mans, ulls i boca .

Res a dir, sense tronc

i anells on arrelar

la metja al cor fos-

forescent de la nit.

Premsa del dia

2011-12-12T12:41:00.007+01:00

Bla bla bla bla futbol futbol bla bla bla futbol crisi crisi bla bla bla bla quim monzó bla bla bla bla ai bla bla bla bla crisi crisi futbol futbol bla bla bla bla bla anunci bla bla bla bla bla bla bla bla bla ai ai bla bla bla bla bla bla guerra bla bla bla bla anunci bla bla bla mama por bla bla bla ta puta bla bla bla la teva bla bla la santa bla bla bla futbol futbol futbol bla bla bla amara'm amara'm bé va bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla futbol crisi futbol bla bla bla bla bla bla bla crisi crisi cristiano ronaldo bla bla bla bla bla bla bla futbol futbol futuribles bla bla bla bla bla bla bla bla bla autodefinits i sudoku bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla passar o reventar bla bla bla bla bla bla bla perquè sí bla bla bla i perquè no bla bla bla bla bla bla pàgines calentes bla bla bla clar i català i més bla bla bla bla bla bla de menticismes i veriquès bla bla bla bla bla i bla bla bla bla bla bla.

163

2011-12-07T12:13:00.001+01:00

(permanencia)

Demasiado triste para decirlo.

Los árboles engañan. Mientras en brillo sólo van las aguas.

Sólo la tierra es dura.

Pero la carne es sueño

si se la mira, pesadilla si se la siente.

Visión si se la huye.

Piedra si se la sueña.

Calla junto a la roca, y duerme.

VICENTE ALEIXANDRE

Petita frivolitat celaniana

2011-12-06T17:51:00.003+01:00

(opció a)

Besa la neu.

Amarats els llavis amb dents

al paladar de la glacera

(llengua de vent

amb pièrcings de grampons

-encimbellat de plenitud-),

mastega el crit que el muda allau.

(opció b)

Besà la neu

en un intent de riu

potser

les aigües s‘alçaren negres de tant roig,

ales de cendra

desdibuixaren l’ànima a la gola.

Encimbellat al Sena

en desglaç

mastega el crit que el muda allau

car no arribar a mar significa

besar la neu

encara.

Somnàmbul

2011-12-02T00:21:00.001+01:00

Prou costa estar viu com per a sobre haver de ser un home. Plou. La màscara es corre tatuada a la barana. El vent xiscla entre els barrots. Hi ha un huracà ull de l'escala

avall

amunt

els savis hi niuen l'ascensor.

Bucòlica

2011-12-01T16:51:00.003+01:00

Cara el mar, amb l'engi*ny de la por, la carn agermana l'epitafi del seu creure en més enllà: "Te'm beuràs en l'aigua i seré tu abans de tu; l'esquelet s'assembla massa a la sal per ser enterrat i prou".

*valgui també una: a

Llegint, del tren estant

2011-12-01T00:11:00.005+01:00

·No sé si Josep-Ramon Bach estaria d’acord amb la pedanteria que implica la frase de Picasso: “els grans artistes copien, els genis roben”.

·Massa vegades una cita encapçala més el poeta que el poema.

·Aquest poema musical ha embarrancat amb el silenci d’un grup d’estornells sobrevolant el cablejat elèctric.

·Mentre l'alquimista radical guardava la primera pedra, la punteria se li 'n va anar a/de la mà.

·Sortia del ball de màscares amb aquell punt d’alegria pocasolta que, sabent fingir felicitat, l’engendra.

·Interrogar la pàgina volent trobar l’aleteig d’un ocell; sentir-se abrumat per tota resposta.

·Repenso: la meva cambra deserta seria d’allò més habitable si no fos que els llocs els fa la gent.

·Un poema és una bombeta que busca encendre el far perdut al mar mort del paper.

·El poema és un camàlic transportador de nèctar que de tant en tant el tasta entre cristalls, ensopegant-hi.

·Estiula, L’enunciat, Homes. Amics, convidats... de totes les palles de l’Horiginal d’avui em quedo amb el vol de Josep-Ramon Bach convertit en avió de paper: “aquest poema viu un idil·li apassionat amb una avioneta”.

Omne capax mouet urna nomen

2011-11-29T16:11:00.002+01:00

(Opció A)

Que veniu del mar i sou carn

d'allò que no es pot perdre en un naufragi

ja ho cou la sal a l'esquelet

quan ve la llum i cecs us xucla

de nou al gran úter del món.

"La mort ens iguala, sí,

però a alguns més que d'altres!"

calla entre les ones un exèrcit de no-nats.

(Opció B)

Vindrà que vindrem de nou del mar

fets carn d’allò que no es pot perdre

en un naufragi.

Veurem

ja cecs com cou la sal a l’esquelet

abans de la llum que ens xucla de retorn

al gran úter del món.

Entre escuma seguirà

la callada victòria
d'un exèrcit de no-nats...

Bodrio

2011-11-29T15:47:00.001+01:00

per servir-se de l’ànima,

que ha estat subtil el cos!

CARLES RIBA

Com momificar l’aigua

(-sense garlandes ni principis-

a la riba del meu Nil)?

si tu que ja has fugit d’Egipte

encara m’acompanyes?

si em resta

el silenci impenitent

de descriure allò que no és possible?

Cien gaviotas dónde irán

2011-11-28T16:05:00.001+01:00

Oh, Europa?

Entre la pluja de cendra,

al lloc d'un nou ull amarat al front,

una -sola, gran i trista- moneda.

El truc, berenar-se la gana

dels fills de puta

amb la mediocritat que rescata les hores

i se'n va a dormir sense sopar.

Esculpir l'esponja

2011-11-28T09:22:00.000+01:00

La primera gota fou perquè sí.

La segona perquè no.

Obert el camí del desglaç

damunt la neu

el riu es multiplica

amb la inèrcia exponencial dels microbis

i és niu d'ocells

la poda irremeiable del meu cap.

162

2011-11-28T09:13:00.000+01:00

Postludium

M'arrossego com un ruixó pel fons del món.

Tot el que no em cal s'hi enganxa.

Indignació cansada, resignació ardent.

Els botxins cullen les pedres, Déu escriu a la sorra.

Cambres callades.

Els mobles a punt d'aixecar el vol al clar de la lluna.

Entro lentament a dins meu

a través d'un bosc d'armadures buides.

TOMAS TRANSTRÖMER, La plaça salvatge

(trad. Carolina Moreno Tena)

Fabuleta

2011-11-26T21:36:00.003+01:00

Al carrer un pare deia:
-el meu pare sempre deia:

"quan el vent passa per la flauta

cal posar-hi els dits".

A casa el fill a les fosques

s'excusava:

-has palpat mai

l'eriçat espetec

dels dits a l'endoll?

Trinca

2011-11-26T00:02:00.002+01:00

Avui el poema seria l’harmonia dels estornells sobrevolant els fils elèctrics, però s’estima més no sortir de l’ou, la qual cosa indica que l’hivern s’acosta inexorable.

Thot

2011-11-25T15:52:00.002+01:00

(Profanada la mòmia verifica: maleït sia aquell que va a la llum com qui tanca els ulls i desenrotlla el cel estrellat amb garlandes (car vol els colors en llaunes de conserva, enterra a mar i llagrimal ossos de sol, amb sal, i es fa de nit a l’altra banda dels homes)).

Una vegada li arrencaren,

immemorial, la bena

els ulls la seguiren...

Corrimiento al rojo

2011-11-24T11:09:00.004+01:00

L’embut embús de tots els semàfors en verd a la vegada ennuegat al coll revolt de la veu, un roc, el nus de l’aigua, parpelleja com morse d’inútil color àmbar per tres ulls canviants que el fred i la pluja han acabat per espatllar. Com una idea fosa que pretén copsar la nit sense encarnar-la, com aquell que creu que ser lliure és poder fugir, com quan d'aquí mil anys el Zara de torn imprimeixi samarretes amb el logo "save the pandas" o com tota la tirallonga d'espectres que no existeixen i, tanmateix, temo.

París-Barcelona (una abocació)

2011-11-23T14:41:00.002+01:00

Cada dia el sense rostre
en àmnica trempera
rep el gest ganyota de la son
que li manlleva el somni,
s'afaita amb sang i pixa dogals
a l'asfaltada estora de tothom,
que és ningú. Cada dia el marc
dels ulls es trenca de tanta merda
acumulada i així el mirall fet miques
pot esdevenir laberint pel tast
d'un Polzet camí del bosc.Cada dia
al mirall de bon matí hi contempla
els plecs genitals de sa mare.

161

2011-11-23T14:18:00.009+01:00

[...]

En certes representacions de la festivitat de l'erecció de la columna Djed, s'aprecia la presència de princeses-sacerdotesses utilitzant els atributs d'Hathor: el "sistro" i el collar menat, de grans poders magnètics.

Aquests objectes sagrats eren dirigits per sacerdotesses vers el faraó, amb gest ritual, durant les grans celebracions, en tant que pronunciaven la fòrmula següent:

Que la daurada Hathor

asseguri l'alè del teu nas.

Que la dama de les estrelles

pugui unir-se a tu.

Hathor-Sekmet són personificacions de forces còsmiques, però també expressen aspectes de la nostra pròpia vida interior. Representen la força instintiva convertida en passió.

[...]

(Dioses y símbolos del antiguo egipto, JUAN GARCÍA FONT)

***

(Ja'm perdonaran però un servidor no ha pogut evitar imaginar dita fòrmula-poemet (que, dit sigui de passada, recorda sorprenentment això altre) en boca de jovenets -i no tan jovenets- noctàmbuls esnifadors d'espills, lavabos i altes hores d'avui dia, i així llegir-lo amb renovada actualitat).

Dóna dóna

2011-11-20T13:18:00.000+01:00

find me and turn thy back on Heaven

EMERSON

Dóna gelós i déu les gràcies
D'esquena al paradís
De res i de ningú
La nostra més nostrada culpa.

Cristal ship

2011-11-19T13:31:00.002+01:00

La tortura, el vici. Al far d'ombra encapsulava somnis amb data de caducitat i tòpics necessaris. A la platja, sembla ser, la saviesa el perseguia i ell seguia girant a la velocitat acostumada, més i més ràpid, amb la rapidesa amb que ensopeguen les cames com un quixot amb bicicleta estàtica, aquell caire de la precarietat que va del saber-se res al sentir-se tot. El més difícil és ser algú corrent. Tothom, que és ningú. Aquella grandesa d'estar fora de tot i pagar l'impost de fi de mes, i somriure perquè de fet tant te fot. Idò. Com aguantar la mirada i declinar a continuació? Que vanitat i mediocritud es donéssin la mà al cos derivat de tan sols un home. Que l'angoixa fos metall fos que el ventre destil·la. Ara i adés, de res i de ningú, la nostra més nostrada culpa.

No calla

2011-11-18T13:40:00.003+01:00

Paraules escàpoles, paraules ombra horitzó paraules fascinants perquè no es deixen atrapar, paraules com “hipocresia”, que quan hi vas elles ja en tornen, que provoquen l’efecte contrari al sentit pel qual se les ha invocat, com per defecte, perquè tots -qui més qui menys, amb la processó per dins o per fora, amb convenciment/premeditació o sense- ho sóm una mica tot. Coses, paraules, frases com: “Jo sóc hipòcrita” que es desmenteix a si mateixa, i a l’inrevés, frases com “jo no sóc hipòcrita” que es desmenteix a si mateixa, i a l’inrevés, i així, anar-hi anant.

No parla

2011-11-18T13:09:00.002+01:00

L’interpretar l’encalla a l’escull, escull, escull! I és amor o por o alguna cosa semblant... i és estrany, estrany a la manera d’alguna cosa estranya girant i girant sense sentit aparent, qui sap si un far que no hi sap veure, que és, fa, que a l’ombra de les ombres imita el Sol i baldament es dóna a l’interpretar.

Shècspir amb pinces

2011-11-18T13:01:00.004+01:00

Del Ser o no Ser; Ser o no Ser. Concetament -certesa retòrica-, el dubte (i el punt final, una illa al blanc, que continua, potSer, potSer).

160

2011-11-18T11:58:00.001+01:00

A TRAVÉS DE LA DÒCIL FERIDA vas passar...

Per un moment

la sang va fer-se clara,

va il·luminar

com si no res

hagués malmès la carn

i el palpitar

fos mesurat i viu

i el cor pugués

donar-se, encara.

Ara la pell no sap cicatritzar

amb l'hoste a dins.

(LALA BLAY, Plec de claror)

Era una cosa massa important per parlar-ne

2011-11-15T17:57:00.003+01:00

podria haver argüit, no ben bé en broma,

que el que era una evasió era la vida real.

ALICE MUNRO (trad. Dolors Udina)

L'infern és una oficina amb vistes, les quals la literatura en decideix el dins i/o el fora (amb allò de ser arquitecte a cavall del decorador i l'enginyer) corresponent. La felicitat és un reixir (en tant que aquesta paraula funciona com a oxímoron) el poema, equivocar-se com una manera de fer-ho bé i atipar-se de gana. El misteri del cel és la por de que ens caigui al damunt feta mar. El que vull dir és que voldria del cine el projector, un tren per anar d'enlloc a enlloc comodament i sense hipocresies i m'haig de conformar a que la pluja entri per la gotera de torn i s'emporti corrent avall tanta i tanta enraonaria.

Goita!

2011-11-14T18:17:00.005+01:00

imatge

De mestral desfinestrat estant, com dir que la pluja existeix a mercè dels paraigües, amb el parterre espill de fanals lluint com un mai de marbre, llanguit i no, arribats al punt aquell en què tan sols el fracàs eleva el treball per damunt del seu enteniment...

159

2011-11-11T17:20:00.002+01:00

La marca del temperamento saturnino es la relación cohibida e implacable con el ego, que nunca puede darse por sentado. El ego es un texto: hay que descifrarlo. (POr ello, es un buen temper amento para los intelectuales.) El ego es un proyecto, algo que hay que construir. (Por tanto, es un buen temperamento para artistas y mártires, los que cortejan "la pureza y la hermosura de su fracaso", como dice Benjamin a Kafka.) Y el proceso de construir un ego y sus obras siempre es demasiado lento. Siempre esta uno atrasado consigo mismo.

[...]

El disimulo y el secreto parecen una necesidad al melancólico. Tiene relaciones complejas, a menudo veladas, con los demás. Estos sentimientos de superioridad, de sentimiento frustrado, de no ser capaz de obtener lo que se quiere, o siquiera darle nombre apropiado (o consistente) ante uno mismo, estos pueden ser, se siente que deben ser, ocultados por amabilidad o por la más escrupulosa manipulación. Utilizando una palabra que también fue aplicada a Kafka por quienes le conocieron, Scholem habla de la "cortesía casi china" que caraterixaba las relaciones de Benjamin con la gente.

[...]

Lo que Benjamin describe podria entenderse como simple patología: la tendencia del temperamento melancólico a proyectar hacia fuera su torpeza interna como la inmutabilidad del infortunio es experimentado como "masivo, casi como de cosa". Pero su argumento es más audaz: percibe que las profundas transacciones entre el melancólico y el mundo siempre ocurren con cosas (y no con personas). Y que son transacciones genuinas, que revelan un significado. Precisamente porque estan obsesionados con la muerte, sonlos melancólicos los que mejor saben como leer el mundo. El mundo se abre al escrutinio del melancólico como ante nadie más. Cuanto más intertes las cosas, más potente e ingenioso puede ser el espíritu que las contempla.

(SUSAN SONTAG, Bajo el signo de Saturno
-trad. Juan Utrilla Trejo-)

Un Transtromer semblant a mi

2011-11-10T11:45:00.004+01:00

Anar i venir. Primavera, estiu, tardor i hivern, els anys contats amb els vivaldis de torn. Del mar o la muntanya, amb manta de neu al ras o nu davant les llars de foc. Impressionable com el llenguatge dels forats del nas; indiferent en l’aire que tot ho amara. Tot allò que, sense paraules...

Names, names, names

2011-11-10T11:28:00.002+01:00

En general i en particular a mig matí entre sol i núvols, assegut a un banc dels jardins Jaume Vicens Vives, sota el lego fàl·lic que resulta ser la seu de La Caixa (l’Horiginal de les finances amb flaire de tarongers, meca de corbates, falòrnies i típics i desangelats gilipolles amb pretensions -l'Homo Vulgaris per excel·lència, valgui la redundància-), amb el llibre de Bartleby i Companyia obert per la pàgina cent, dormir.

Sembla ser

2011-11-07T15:34:00.002+01:00

“Després de la ingesta

“jo” semblava suficient,

l'escena de la festa de les festes,

l’oblit enredant-se entre les cames...”

Destil·lat l’alcohol

entre la solitud i ell mateix

la ressaca del diumenge el dematí.

Morgue amb Vaticà

2011-11-07T13:41:00.005+01:00

Prop de tots els perfums,

una ferum per mil·lenis.

DANIEL BUSQUETS

Prop de tots els clarobscurs,

entre certificats epifànics,

cendrers del fum hipnòtic

i gratacels de calaixeres mortuòries,

l’expert amb mètode pren les mostres

que asfaltin i il·luminin el vici

més definitiu i silenciós del cos,

ni que sigui en forma de llenguatge.

159

2011-11-06T14:09:00.001+01:00

El poeta Arús
es va enfilar
dalt d'un marge
en ple camí
de Cadafalch
i, gesticulant
amb elegància,
va recitar
per als boletaires
un poema nou
advertint-los
que, probablement,
aquell era
el millor sonet
escrit mai en català!

(JOSEP-RAMON BACH, El laberint de Filomena)

Apunts de la tarda tardor estant

2011-11-05T17:50:00.004+01:00

Què qui com quan on per què, es pregunta el "jove poeta" cansat de llegir la mateixa monserga repetida en diferents tapes i col·leccions i editorials i edats que va furgant per llibreries i biblioteques. Potser l’angoixa de la influència és justament la seva manca de concreció, pensa. Com avui quan obria un llibre i llegia un poema, un "bon poema", en tant que reixit (deixem-ho en què reixit vol dir reixit, i punt), sí, però no en canvi un "gran poema" (no entrem en detalls), si es pren la premissa aquella que el poema emprava un llenguatge habitual i gastat, molt vist, que és amable al preu de no obrir clarianes a la selva i, com diu la teobiologia (quan les coses no se saben, cal inventar-les), tot el que no es mou tendeix a podrir-se i blablabla. No el malinterpretin, tot això és subjectiu, barat i d'estar per casa. Però és que al "jove poeta" un llenguatge que permeti que el poema sigui reeixit, clos, acabat -per més que evocador-, li sembla com a mínim sospitós (tot això, al marge de que el jove poeta vagi apuntat sense gairebé saber-ho a la religió aquella que proclama que separar el Què del Com (sense un ironia autoconscient) és sacrilegi pecaminós, trista ignorància i moltes altres coses que prefereix no vociferar).

Però avui, el "jove poeta" cansat de... no es deixava de preguntar perquè tot això que a un servidor li resulta tan fascinant a tanta altra gent, en canvi, li avorreix. Les respostes són moltes però ho deixarem en allò de: sobre gustos, colors. O potser perquè sense el 99% de blablabla no fóra possible que emergís l’1% al qual es referia el "jove poeta" cansat de llegir la mateixa monserga repetida... I afegia: no sé què passarà amb els joves (en tant que aprenents, és a dir: tots) escriptors d’avui; recordin allò postmodern de que la Història s'ha acabat (aquí l'hi he hagut de dir: "psst, posi al davant un "permetim que faci trampa per afirmar allò postmodern de...", que sempre ajuda ), a lo qual ha continuat: permetim que faci trampa per dir allò postmodern de que s’ha acabat la Història en tant que no deixa de ser un discurs, un metarrelat més (ja saben, com la religió, la Il·lustració, etc), de tants altres possibles. I s’imagina això en l’escriptura, en què pensa la gent que escriu avui i se li acut que d’alguna manera cadascú perfila i ressegueix la seva tradició privada (vídeoconsoles, alta i baixa literatura, còmics, condicions laborals, sèries d'internet, Internet, blocs, excés d’informació, excés de desinformació, velocitat, canvi, etc), que no es sinó un altre dels mecanismes de la Tradició per perpetuar-se (així com la negació de dita tradició i els nous camins oberts a cop de matxet són justament els que la perviuen –crec que ho això ho explica Bloom-). És clar que, de sempre, cadascú escull la branca de l’arbre que més li convé. Passa que avui els arbres poden ser també arbustos, i plantes i faroles i papereres i contenidors i finestres i núvols i tractors i acceleradors de particulars i perfils en xarxes socials i museus d'art contemporani i...

De fet, al marge del "jove poeta" cansat de... jo només volia anotar les pròpies divagacions tot passejant pels carrers de Vic i el seu mercat. Coses com: en general i en particular, però sobretot a Vic, la gent s’odia amb una amabilitat que fa por. Jo només volia explicar el meu ‘m’agrada conduir’ entre els paisatges fumejants d’on en sobresurt l’skyline del Collsacabra (el nostre Colorado particular), tot regat amb un eixam de núvols com els arbres del cel (ja posats, els llamps serien les arrels, llàstima que no llampega). També algun grup d’estornells migratoris que es debaten entre l’aire i les torres de molta-alta-tensió, pensar en un possible títol: terra d’aire (i veure’l com massa molt pastel, carregós, suat, dits a la gola enllà. Terra-aire, en canvi, resulta més catxondu, ja saben, tot el rotllo míssil i blablabla, tot i que caldria lligar bé les diferents opcions que es ramifiquen de les dues paraules terra-aire). I volia dir més coses però no les recordo, o se’m dispersen massa, o és senzillament mandra, mandra que fa que tampoc sàpiga acabar tot això i em remeti a perpetrar apropiacions indegudes, en plan hihi haha picada l’ullet i, capcot, acabar en un trist i pobre: en fi.

Tròpica

2011-11-04T20:02:00.002+01:00

Ja se sap:

ni aquí ni enlloc

per més que

-o justament per causa seva-...

(Vénen amb llur armadura alada -i closca- per lluents camins de serp, fressant la disfressa de cuc trenat als budells de l’arbre. Veuen invisibles les capçades podades amb política de fets consumats: a la cadena tròfica del bastard no hi ha famèlic suficient per a tanta gana... I, és clar, vencen, amb el vici fet legió, mentre el Consell de savis aborda la brillant solució abans del mossec apunt per l’hora d’esmorzar: “el Fang creà l’Home com l’Home creà Déu que creà l’Home a partir del Fang”.)

Del seu melic ningú en dirà poma.

Yukio

2011-11-02T19:15:00.002+01:00

Gargot sobre el paper

aire contra aire

estès

amb esmolades ales

esbudellat

en la pròpia condició d’insecte

encara el rastre d’una flor.

Moonlight

2011-11-01T19:51:00.000+01:00

[...] Soy, soy solo porque hice de la nada mi poder, porque puedo no ser. Morir se convierte entonces en el término de este poder, en el sentido de esta nada, afirmar también que la libertad conduce a la muerte, me sostiene hasta la muerte, hace de la muerte mi libre muerte. Como si yo me confundiese, al fin, con el mundo desde ahore en adelante terminado.

MAURICE BLANCHOT, El espacio literario

158

2011-10-28T19:24:00.000+02:00

MRS. SIBLEY

THE SECRET OF the stars,—gravitation.
The secret of the earth,—layers of rock.
The secret of the soil,—to receive seed.
The secret of the seed,—the germ.
The secret of man,—the sower.
The secret of woman,—the soil.
My secret: Under a mound that you shall never find.

(EDGAR LEE MASTERS, Spoon River Anthology)

LA SEÑORA SIBLEY

El secreto de las estrellas: la gravitación.

El secreto de la tierra: las capas de roca.

El secreto del suelo: recibir semillas.

El secreto de las semillas: el germen.

El secreto del hombre: sembrar.

El secreto de la mujer: tierra.

Mi secreto: bajo un montículo de tierra que nunca encontraréis.

(Trad. J.L.P i F.L.L)

Tokyo os ama

2011-10-27T19:46:00.005+02:00

Fa tuf de blanc i alguna altra cosa l’espera

en aquest hospital

fa un fred que em travessa de dins cap enfora

i és com vestir un origen

com una causa que extirpar

com trobar un pinyol al cervell

com si el diagnòstic

no s’escampés fet veu pels descosits
pels ulls badats a la mínima

expressió parpellejant un so metàl·lic com d’arrossegament...

alguna, alguna cosa es repeteix com una fuga

a l’altra banda de l’espera

silenci calant-me els ossos

tornaveu d’un fantasma

radiografia de ningú

hola?

(tampoc tu has existit mai)

Work in progress

2011-10-26T15:29:00.002+02:00

“Objectiu, cal tenir clar l’objectiu”.

Quan dir No si començar ja és assentir?,

quan l’objectiu -el propi almenys- no és

més que un punt de vista

a l’ull cec de la vida?

“Objectiu, cal tenir clar l’objectiu”.

Entre barrots fets sala d’espera,

sostres alts d’excessiva llum

i pedestals emmoquetats

arriba l’instant que et criden a files.

Quina pròrroga resulta suficient

per les coses tal com són?

Sotmès a l’èpica de qualsevol forat és trinxera,

perquè hi pouo, fet miques entre arrels,

un cor robat a preu de saldo

pels que no es saben trasplantar?

“Objectiu, cal tenir clar l’objectiu”.

Ni cas IV

2011-10-25T12:53:00.007+02:00

Amor?

anar o venir de la llum al final del túnel

el llevar-se cada dia del camaleó

que es perd rere el mirall:

als plecs del rostre hi divisa

el canal genital de sa mare.

Pantà de sang

teixeix lleganyes

converteix l'ofici en crèdul i erecte penis.

Ara ja es pot reconèixer en el zum-zum

talment l'insecte que s'enamora de l'orquídia.

Perquè mentim per ser creguts

Escric

Com l’insecte estima l'orquídia.

La veritat?

quan nosaltres hi anem, ella en torna.

III

(a mode de resum, valgui aquesta suma fàcil)

Freud és coit,
la despulla un condó,
la resta és literatura

(a mode de conclusió, valgui la redundància)

Monzó

2011-10-24T15:51:00.004+02:00

Fa dilluns plujós, llampeguejant, gris, tristot, sense feina ni vocació que manufacturar. Però de sobte, a casa, una pestanya se m'instal·la a la pàgina i decideix que em farà de punt de llibre. De vegades cal deixar que el sentit et trobi a tu.

L'arbre de la vida

2011-10-24T14:46:00.003+02:00

jo sóc un cuc, no pas un home

SALM 22

Reunit a la pregunta sobre l’estrany succés

que converteix els condons usats

en nova raça de cucs aspirants a serp

(empesos pel pes del propi arrossegar-se

però arborescents com una erecció al cervell,

després del mossec a punt per l’hora d’esmorzar,

ultimant el malentès amb què posar-se d’acord),

el Consell de savis aborda la brillant solució:

“el fang creà l’Home

com l’Home creà el Déu

que creà l’Home a partir del fang”.

Del seu melic ningú en dirà poma.

Desmuntant Adam

2011-10-22T22:35:00.007+02:00

dia u de l’any u després del Paradís:

estimat diari:

vasts camps de serps es planten com palmeres

i com boques s’arbren

sobre un home que pren l’ombra

(tot sembla indicar que sóc jo, aquest sembla ser el meu nom)

antídot i verí oscil·len al blau dels cocos

(d'on surt això? què vol dir? què són aquestes cavil·lacions?)

eva? eva!!

(l’erecció m’és la distància entre l’eco de la meva veu i la muntanya

-diria que acabo de dir algo molt profund però que encara no estic preparat)

intento ser pragmàtic, així pel jaç fet de pedregam descobreixo

l’anatomia dels ronyons... de veritat que intento ser pragmàtic, però sovint em distrec, i el cap se me’n va pels ulls...
(en diria "incoherència" però no voldria pas ser-ne l'inventor!, a més incoherència sempre implica un sentit mes enllà que encara no ha estat descobert, o millor dit -en aquest cas-, inventat)

veus, estimat diari?

al fons de la vall hi brilla un blau que m’inquieta,

diuen que es diu mar però a mi senzillament em sembla

que déu és un putu bavós amb camp per recórrer

(sóc una dent, sóc un queixal corcat?)

(miralls, on són els miralls? ...eva!!)

tanmateix sé que tinc boca i que tinc ulls...

quan no tinc gana em dedico a pensar

(sembla que aquests són els meus oficis)

eva?! eva!!

(i no sé què em passa, tinc la sang feta aigua, em creixen fonts com rocs... en diré "anar calent...")

lilith, lilith!
(collons amb la font com un roc que no se'n va, potser és que penso poc; pensa, collons, pensa!)
(serà el cap un tercer colló perfeccionat?)

estimat diari, torno a començar:

diria que el dia és una cosa estranya i mai s’acaba

quan és de nit i tanco els ulls i se m’encén una lampareta per dins;

viatjo molt, i descobreixo...

reconec la meva estranyesa pel fet que ulls i boca no siguin una mateixa cosa...
tanmateix, a la platja,
per la sal conec el baf

que amaga el misteri de totes les coses

les coses són coses que estan fetes de matèria (que són més coses),
la matèria està feta d'ulls, que és dir carn
i la carn -que vol dir parpelles- té molt a veure
amb la insuportable lleugeresa del ser

(i aquesta deu ser la constant que falta -diria "encaixa", però trobo molt més adient "falta"- a l'equació de la vida,
tot i que jo no hauria de conèixer la paraula "equació" (ni "encaixa ni "falta")
però es veu que hi ha un Inconscient Col·lectiu que ve i va del temps pels somnis,
el firma un tal Jung, tot i que sospito que no és més que un arquetip...)

(sí, el futur m'ha visitat i us puc dir que de les pomes en diuen melics)

sospito també que l’infern no es sota terra sinó arran, al ras

que surt per la boca i arrela de Déu

quan de vegades plou pluja, que és càlida i m’amara tot, tan daurada ella... (és això fer l'amor?)

estimat diari:

tot plegat és preocupant

no sé perquè penso així

no sé perquè parlo així,

dec estar malalt

en diré pensaments profunds

d’un home

tot just un home

que de mal en pitjor
descansa sota l’ombra
d'una palmera
i amb el baf se'n va més enllà

i quan torna porta tot de coses com
rodes, vestits, finestres, calces, cavallers medievals, revolucions, el Sida, antiestamínics, televisors, temps per perdre, emc2, el verb "tenir", ebooks, farlopa, elesedé, vacances pagades a Les Maldives, braços, mans, peus, nas, tovalloles, estirgassar-se, etcèteres...

un home
com deia, estimat diari:
tot just un home
que descans sota l'ombra

que té fred de prendre el sol amb el cap.

(al tren, una noia estudiant d'infermeria -o similar- )

2011-10-21T23:38:00.001+02:00

Avui m'han fet fer una radiografia de re, de l'aire!

Hola?

Panda park

2011-10-21T18:18:00.004+02:00

Un forat negre s’incrusta al sofà. Té la forma del meu contorn. I em xucla fins a fer-me explorador d’una selva de pols finíssima i fils sintètics carmins. Quan se’n cansa m’escup. El paviment consisteix en els típics dibuixos geomètrics de ceràmica gastada. El sostre, blau com el fum. A les parets hi envaso tot el temps per omplir, per gratar quan falti. Brodo estupidesa com a refugi. Al lateral, el llum és un llum i pobre! no li puc pas demanar més. Diria merda, sortir amb un cavall alat i insuflar onanístics llampecs pel cul a tort i dret fins a rebentar en un tro de foc artificial. Si no fos que la panoràmica de dir buit ja és massa. I no hi han ungles, ni arcades, ni tan sols fa fred. Fumo per omplir l’alè amb alguna cosa.

Blau monastral

2011-10-21T12:34:00.004+02:00

Fet baf
malalt de pensaments profunds
fila més amunt de la palmera:

"la meva cabana és més petita que la palmera,
la palmera es doblega amb la tempesta,
la tempesta parla amb veu greu"

antídot i verí oscil·len blau als cocos

papalagi

estirgassat a l’ombra

té fred de prendre el sol amb el cap.

Escuradents

2011-10-20T13:08:00.005+02:00

Si sovint passa que el caràcter no és més que una trista interpretació (una de tantes) de tot allò que hom guarda dins seu, o sigui, d'allò que "és". Si potser el desajust no consisteix tant en la típica distància entre Ideal i Realitat a la que es troba sotmès l'Heroi ,sinó que hi ha masses poques vides per a tantes veus contingudes (es dirà que el caràcter és justament una mostra patent de tot això circumdat, jo dic: "a desgrat del delit però, literatura", que deia el poeta). Si sovint voler desaparèixer no deixa de ser una manera de voler ser trobat i blablabla. Si el "saber estar sol per poder estar amb gent" no desdenya la solitud sinó que la fa patent i a l'inrevés i fins el dir. Si no és per a passar l'estona no sé perquè escric això; parlant en plata, una palla -palleta- que (no) porta enlloc. Si passa, però, que al capdavall és el de menys. Si quan algú com l'altre dia deia: -costa fer-se gran, i el tema era més aviat: -no, ser gran és ser això. Si recordo una altra conversa que en essència era el mateix però sobre la Follia. Si, és clar, en deixo al marge les responsabilitats i allò de que sovint no hi ha més "Ara" que el "Fer tard". Si al capdavall, però, això, aquí, és el de menys. Si , com deia l'altre: "así las cosas, la locura és perfecta".