Les branques s'alcen i s'estiren
buscant el cel fins a topar-se
amb clivell que les doblega.
Així brida la llum al tronc
els horitzons que no ha pescat.
Cal enforcall per al brancam?
El busquin als anells de l'arbre,
potser en la fressa de l'ocell
que no encerta la branca, qui sap
si al nus fet petja del que no serà.
I esculpir-lo de l'arbre, el nus.
Amb el clivell ja com a branca
que va cap el seu propi fruit.
Del pols d'anar cap a la vida
a la pols del viure que en torna:
l'instant precís de quan es creuen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada