Ara que ja mai més a la pupil·la
la teva nit no es farà més de dia,
ara que els ossos del teu sol són sal
dissolta en l'aigua sepulcral del mar:
¿restes per sempre en les coses mirades?
Com
qui per un instant naufraga en l'ésser,
com si el raïm bebés del vi futur,
com resta déu, diguem-ne, en els que dormen:
¿perviu la llum en els esguards perduts?
No
diguis res: escolta el gran parpell
del
temps com baixa a cada instant i romp
a
peu de platja en mil veus de ningú:
«Sempre
la mort és ara un horitzó
d’espectres
dels futurs perduts per sempre».
(Amb Andreu Vidal, Carles Camps Mundó i Mark Fisher)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada