11 de nov. 2024

Un breu i ràpid apunt sobre 'Arnau', d'Adrià Targa

 


Arnau, l'últim llibre d'Adrià Targa, m'ha agradat molt. I bé, ja tocava un llibre així. O sigui, posem per cas (i dit a la manera d'uns quants uatsaps enllaçats): la cosa eugenioneguiana, les proses intercalades que donen aire i que aporten gruix i, paradoxalment, estructura (també via combinació de diferents formes mètriques (novetat (amb permís d''Acròpolis'), si no m'erro, en l'autor: la incorporació del 'vers lliure')); els tercets divinocomediats per cavar en la tradició nostrada com qui se'n va de festa, encadenada (tercetísticament) en un viatge al fons de la nit que acaba en una taxonomia de les estrelles solemne i divertida alhora; el curiós i estrany final de l'Arnau com a gir de guió empeltat de cert surrealisme còsmic; la tècnica quixotesca del manuscrit trobat que trava el llibre a través d'una metacircularitat, diguem; la cosa dialògica que salta en els canvis del 'jo que relata' pro amb un narrador de base ben travat [ara no sé si m'empatollo, vull dir que ara em fa de mal dir, però una mica ja s'entén, espero]; un to que juga a no acabar de saber si riure o plorar (en direm un to riallagrimat), a si la joventut (i qui diu joventut diu identitat), com una llàgrima, és una cosa que es té o més aviat que s'ha perdut, una llàgrima que no sap on caure, una llàgrima com una fulla que tremola a cavall de la passió de viure i de la impotència esdevinguda passió. Tot plegat, amb una llengua que flueix i amara, que sap captar l'atenció i, en general, ajuda el relat a avançar amb suficient tensió per la corda fluixa que balla entre riure i gravetat, entre la vida dura i amarga i els ais pobresdemi d'un de tants, entre allò particular-generacional-capellanesc [se m'acut dir-ne, se'm perdoni, Els Lectores, amb i sense (diguem-ne facció amb i facció sense? Hmm, improviso mentre passejo la pubilleta pel poble i sento tocar campanes)] i la cosa més universal. També m'agrada tota la tirallonga de picades d'ullet (literàries i mundanes, de la tradició i del xistema poètic nostrat), i la mirada/ veu seva-dels-altres, i quan fa de camaleó, keatsianament, estrafent l'estil poètic d'alguns dels amics  que l'acompanyen, amb un resultat sovint millor que els propis originals. Ah, i l'ambició. Es tracta d'una obra ambiciosa (que no pretenciosa, i al marge de gustos i disgustos, diguem), i en la nostra literatura no és pas quelcom massa habitual. I bé, segur que més coses, pro fins aquí.


PD: Potser fóra interessant i enriquidor que algú, potser algú més competent i amb més temps i/o disposició que un servidor de vostès, en fes un exercici de literatura comparada juntament amb, posem per cas,  Els límits del Quim PortaCor pirinenc i, potser fins i tot (ara llisco una mica -no sé si una mica a la lleugera- pels meus diguem-ne pressentiments associatius), L'ombra rogenca de la lloba. Quedi dit.

PD 2: Per a la cosa diguem-ne barcelonina, l'estimat crític competent i disposat potser pot fer l'exercici comparatiu amb Picadura de Barcelona.


18 d’oct. 2024

Poema descartat 18.10.24

 

EL GOS AUTODIDACTE VA A TERÀPIA


Pateix motius exagerats, però

pateix, i molt, un dolor gran i net, 

reconfortant, potser certesa i tot

feta simposi a la cambra dels miralls,

fresseig i xirinola als angles morts,

abonaments de temporada a la ferida.

Ha après mil noms i verbs per dir la llum

i es tatua el contorn de l'ombra al cos.


La veritat, però: la veritat

l'encega. I es casa amb la ganyota.

Plecs i racons li fan de cau on caure.

¿Com caminar la crossa que el fa coix?

"—Et cal passar una guerra". "Sempre l'és!"

Té massa mandra per deixar de patir.

  

8 de maig 2024

Poema descartat tal

 


POESIA POEMA

 

Mira-t’hi bé

de nit pupil·la

glòria glorieta

i riu de vida

pels ulls com nafres

de pols en pols

verdet en sang

mira-la bé

la teva estrella.


15 d’abr. 2024

Típic poema descartat

 

II

(Abril del 2024)

 

El poema perfecte era néixer

 

i al mateix temps punt de partida

del poema de néixer

dins el poema del temps,

el que tenim i el que ens deixen tenir,

i trenar-se en l’instant final en què

tota la vida dura un sol instant

i és ball de morts dins el silenci

 

que arriba en punt al seu fer tard a tot

el poema perfecte

 

en forma poema imperfecte.

Tindre un fill, no deixar cap rastre...

diga-li com tu vulguis.




8 d’abr. 2024

ELS FASTIGUEJA EL CATALÀ, PER MÉS QUE JA TAL


De Sevilla estant, amb Jaume Vallcorba i Rocosa en ment

 

T’imposen una llengua, després fan per dir-ne llengua comuna. I que una llengua serveix per comunicar-se, diuen. Un dir que calla la pròpia mentalització de la realitat que diu que una llengua no és mentalització de la realitat, i que el llenguatge no té a veure amb el descobriment de la textura de les coses. (Per exemple, a casa meva som dimarts i en canvi a la vostra estáis a dimarts. Diferenciem, per exemple, la visió momentània de la durada temporal. -¿Estás en Sevilla? -Hi sóc i, de més a més, perquè hi visc. Allò que una llengua no destria, tampoc no ho distingeix el qui la parla. “Es igual” es refereix a la cosa en si. “Da igual”, en canvi, al fet de la cosa. En català enraonem, peripatètics de la llengua. I rumiem perquè insistim sobre allò pensat abans. Hom diria que en castellà es pensa més des del sofà, cosa que pot embutir la ment. Ep, tot això és una manera de parlar, és clar. Que d’allò que diu que la llengua s’aprèn de veure-la com transforma la llengua, n’és exemple la bona poesia hispanoamericana. Dit tot això, no caldria dir que,, no hi ha llengües millors (ni llengües menors, deleuzguatarri), sinó diferents maneres d’apamar el món, diferents processos mentals d’interpretació de la veritat. No caldria però bé, en fi. 

Imposen doncs, essent-ne conscients o no (ah, los tercios d’imperialisme lingüístic banal), aquell tipus de veritat a mitges que assassina la veritat amb un arsenal de llenguatge sobre la manera d’entendre-la. Així com amb la mort d’una llengua, que és un fet social, mor una part del món, així la historia del dolor es inextirpable perquè es troba incrustat en les pròpies partícules de l’idioma imposat. Ja deu ser això, l’Espanya que ens espanya o, dit en la seva traducció: muerto el perro se acabó la rabia. (També en fan congressos de noms tan escaients com: “Lengua española, mestizaje e interculturalidad. Historia y futuro.)

31 de març 2024

OCTAVETA REIAL (AMB EPIFONEMA, DIGUEM)

 

OUT OF CONTEXT HUMAN RACE

 

Hi ha vuit joves que es llancen sobre el riu

des d’un camió en corrua a fer el baboia

a l’aigua com qui vola del seu niu.

Cada jove, un vers escrit amb joia

contra tot el que mata el seu estiu.

Hi ha el salt de set dels joves de la colla

i el vuitè, que es mereix totes les odes,

que va i es llança amb cadira de rodes.

 

10 de maig 2023

Elegia per a una mort futura


a CCM

 

No podràs mai anar més enllà de morir-te

és un vers teu que pren(c) (p)el seu sentit exacte

en l’ara que t’has mort. La mort que t’és,

precisament, aquest ja no poder-la dir.

 

Jo vull saber-te, ara que ja no la pots dir,

com a moviment quiet que dorm en la sintaxi

del teu contorn de l’ombra, entre la mort i la paraula

com una escletxa oberta a l’univers

per on arribi al món una mica d’eternitat,

ni que sigui tan sols com a desig de veu

o com a instant de plenitud desemparada

entre el ser i el no ser des d’on llegir

la calavera amb el seu riure etern.

 

“Sempre la mort és ara”, rellegeixo

en un poema teu: així et mantinc present

(Tenint però present que, cada cop

que un home mor, es mor el món sencer,

un món que ningú més podrà viure mai més).