Amb Juan Vicente Piqueras
l'ànima és l'home mateix.
PLOTÍ (Enèada IV, Tract. IV, 7)
Hi ha un ocell que s’està a la branca
i de sobte ja no i es queda
tremolant la branca un instant.
Ànima meva, tu recull-te en
l'instant* que neix del que no hi ha.
(*l'eco)
Com un eco quan neix del que no hi ha,
com una olor quan fa olor de l'encís
a què pot pujar l'ànima, olorant:
viure el ser viu mirant d’estar tranquil,
més
lluny de mi, potser pendent tan sols
del
que no passa. Ser del que no hi ha,
i
passi el que hagi de passar. I aprendre’n
del
vent que tot s’ho emporta a prendre vent.
(Amb els Sonetos espirituales de JRJiménez i l'Atenas de JVPiqueras)
M’endinso al bosc com qui vol veure,
en el vent que expressa la fulla,
en la fulla que expressa el vent,
les coses que de tant fremir
gairebé existeixen. Al bosc,
potser tan sols aquest voler-ho
que s’enfila de branca a branca,
com qui hi vol veure la seva ànima
que roman penjada allí i prou,
sense esperar res més, com dient-me
que ja és això, i que en faig prou,
que ja va bé que expressi, el bosc
‒mig de les fulles, mig del vent‒:
tantes coses eternament
prenyades del que no pot ser.
Si
sempre és ara, pro ara no és
per
sempre, sinó el temps que ens és donat
per ser l'ara, que passa que no passa
el
temps, que som nosaltres qui passem:
és
hora ja de ser l'instant etern
d'un rellotge espatllat que encerta l'hora.
Aquí em teniu, perdut de no
poder sinó estimar el que em perd.
Aquí: borbolls dins el bassal
que tinc per mar, buscant el tros
de cel que cap dins un infern
(a tant la gravetat de l'ham
que em clava a veure les estrelles).
Aquí
pescat pel meu forat.
La
boca al cap del peix. Rodó,
rodó
del tot el meu forat.
(Del sofà estant de ca l'amic
que per un temps m'acull d’okupa)
I
és fer-se fosc, apagar el llum
i veure al vidre de la nit,
ja nit mirall que m'agermana,
(per entre l'ai, ai, ai, el meu ai)
veure clar el tros de cel que cap
en
un forat, un tros petit:
constel·la el router de la xarxa
la
nit del peix dins la peixera.
Ara que ja mai més a la pupil·la
la teva nit no es farà més de dia,
ara que els ossos del teu sol són sal
dissolta en l'aigua sepulcral del mar:
¿restes per sempre en les coses mirades?
Com
qui per un instant naufraga en l'ésser,
com si el raïm bebés del vi futur,
com resta déu, diguem-ne, en els que dormen:
¿perviu la llum en els esguards perduts?
No
diguis res: escolta el gran parpell
del
temps com baixa a cada instant i romp
a
peu de platja en mil veus de ningú:
«Sempre
la mort és ara un horitzó
d’espectres
dels futurs perduts per sempre».
(Amb Andreu Vidal, Carles Camps Mundó i Mark Fisher)
Un
cel esllavissat, el mar.
A
peu de platja, escumen núvols.
L'areny,
tot ell empetxinat d'estrelles.
I
pren de bell nou forma el cel
en
l’ombra mòbil dels ocells:
toca
el llebeig la seva partitura.
I
a l’horitzó, ferit talús,
sagna
el principi etern del goig:
l'eternitat té el cor robat pel temps.
(Amb Dylan Thomas i William Blake)
