Si
sempre és ara, pro ara no és
per
sempre, sinó el temps que ens és donat
per
a ser l'ara, i passa que no passa
el
temps, que som nosaltres qui passem:
és
hora ja de ser l'instant etern
del rellotge espatllat que encerta l'hora.
Un abocador de: esbossos, descartats, enganys i, d'en quan en quan, algun breu comentari literari, diguem-ne. (nota: imatge de fons de Cy Twombly)
Si
sempre és ara, pro ara no és
per
sempre, sinó el temps que ens és donat
per
a ser l'ara, i passa que no passa
el
temps, que som nosaltres qui passem:
és
hora ja de ser l'instant etern
del rellotge espatllat que encerta l'hora.
Aquí
em teniu, no puc res més.
Aquí
pescat pel meu forat.
La
boca al cap del peix. Rodó,
rodó
del tot el meu forat.
(Del sofà estant aquí d’okupa
a ca l’amic que ara m'acull.)
I
és fer-se fosc, apagar el llum
i
veure clar, en la nit dedins
la
nit, el tros de cel que cap
en
un forat, un tros petit:
constel·la el router de la xarxa
la
nit del peix dins la peixera.
Ara que ja mai més a la pupil·la
la teva nit no es farà més de dia,
ara que els ossos del teu sol són sal
dissolta en l'aigua sepulcral del mar:
¿restes per sempre en les coses mirades?
Com
qui per un instant naufraga en l'ésser,
com si el raïm nadés dins el seu vi,
com resta déu, diguem-ne, en els que dormen:
¿perviu la llum en els esguards perduts?
No
diguis res: escolta el gran parpell
del
temps com baixa a cada instant i romp
a
peu de platja en mil veus de ningú:
«Sempre
la mort és ara un horitzó
d’espectres
dels futurs perduts per sempre».
(Amb Andreu Vidal, Carles Camps Mundó i Mark Fisher)
Un
cel esllavissat, el mar.
A
peu de platja, escumen núvols.
L'areny,
tot ell empetxinat d'estrelles.
I
pren de bell nou forma el cel
en
l’ombra mòbil dels ocells:
toca
el llebeig la seva partitura.
I
a l’horitzó, ferit talús,
sagna
el principi etern del goig:
l'eternitat té el cor robat pel temps.
(Amb Dylan Thomas i William Blake)
Pensa
el preu de la llum que costura el teixit del cosmos
a
través d'una agulla que, sense explicar-se, fila
l'inexplicable
a través de l'espai del descosit
i
del temps que n’estira el fil en forma d’un que pensa
en
el sentit de ser-hi i no poder saber perquè
no
ve el sentit com a raó sinó que és com el llamp,
diguem,
com una qualitat sentida d’experiència,
un
llamp d’esquerda que s’arbra en el cel fosc del seu cap
i
sembla dir, per l'enrampada, que la intuïció
és
la ciència d'aquells subjectes singulars:
un
llamp que sent que el cus al cosmos a través
de
l’atzar un bon dia que passeja i troba
tot
d’una al terra ‒tirat, perdut‒ un botó.
(I
el cull, se'l mira, i alçant-lo al cel, que trona, diu: cobra’t.)
Un dia més, un a dia menys, amb tots els
dubtes
que tu anomenes metafísica, preguntes.
Ja saps: ¿per què existeix alguna
cosa
en comptes de no-res? ¿Per què en la meva
fi
hi ha el meu principi, i a l’inrevés? Preguntes
tot i saber que qui pregunta ja ha respost,
que la resposta és anterior a la pregunta.
¿Sentència de futur? No ens trobarem a
fora.
Que l'univers s’allunya cada cop més
ràpid.
Que arribats a cert punt sense retorn
l’univers no s’explica, s’assumeix.
Destí, el de perdre's en el del món. Amb
totes
les respostes a dintre, però en un
racó llunyà, del tot inabastable.
Saber!, no ens és permès res més. Qui sap
si, el món, potser, d'aquest no poder ser.
(Amb Leib Ròkhman i Màrius Sampere)
Trossos
d'esguard
s'escampen
en la boira
que
neix dels camps femats.
A
passes cegues per la terra:
són
ara indrets
que
una vegada foren rostre.
Plantats
en cada llunyanyia,
ja
formen part de tot
el
que els envolta.
Trossos d'esguard:
la
boira, muda de fantasmes,
la
boira, bena dels ulls
que
llisca, lenta,
la
bena
i
els ulls que la segueixen,
bandera
de la seva
unió
amb la cosa eterna
ja
no pel veure-hi clar
sinó
per obra i gràcia
de
la putrefacció.