a CCM
No podràs mai anar més enllà de morir-te
és un vers teu que pren(c) (p)el seu sentit exacte
en l’ara que t’has mort. La mort que t’és,
precisament, aquest ja no poder-la dir.
Jo vull saber-te, ara que ja no la pots dir,
com a moviment quiet que dorm en la sintaxi
del teu contorn de l’ombra, entre la mort i la paraula
com una escletxa oberta a l’univers
per on arribi al món una mica d’eternitat,
ni que sigui tan sols com a desig de veu
o com a instant de plenitud desemparada
entre el ser i el no ser des d’on llegir
la calavera amb el seu riure etern.
“Sempre la mort és ara”, rellegeixo
en un poema teu: així et mantinc present
(Tenint però present que, cada cop
que un home mor, es mor el món sencer,
un món que ningú més podrà viure mai més).
