Tsim-tsum

 

AMB JUAN VICENTE PIQUERAS

No l'ocell que s'està damunt la branca

i de sobte ja no, sinó la branca 

que es queda tremolant 

un moment i, encabat, no-res.

 

Ànima meva, recull-te en l'instant

que neix del que no hi ha.

  

Adenoamigdalectomia

Sis anys, quiròfan, l'anestèsia, el compte enrere

(tot jo diguent-me «aguantaré sense adormir-me»)

i deu, nou, vuit... I despertar-me ja en un llit

en una habitació de planta d'hospital,

i els pensaments que tornen: jo, els records... i un cert

astorament: «¿Han passat hores, anys, minuts?»

I el temps, l’espai, ¿on eren? ¿Com poder expressar

la certitud d'un son profund que és sense somnis?

Que, un cop despert, voler comprendre-ho ve a ser

com una gota que pretén explicar el mar,

com l’ombra que en mirar la llum desapareix.

(Ah la insistència en voler dir el que no es pot dir)

No hi era, però era. Com si el jo conscient

no en fos sinó un ressò, el que calla en el que es diu.

Sis anys ‒Oh claredat de qui no pensa encara

complexament‒ i dir-me: «Deu ser això estar mort.» 

Lluís Solà

De veu en veu

com un eco que neix

del que no hi ha, com una olor

quan fa olor de l'encís

a què pot pujar una ànima, olorant,

com el vent que s'ho emporta tot

a prendre vent: la veu

busca la boca que l'inventi.

(Amb Lluís, Solà, els Sonetos espirituales de JRJiménez i l'Atenas de JVPiqueras)

Com si les fulles

    

M’endinso al bosc com qui vol veure,

en el vent que expressa la fulla,

en la fulla que expressa el vent,

les coses que de tant fremir

gairebé existeixen. Al bosc,

potser tan sols aquest voler-ho

que s’enfila de branca a branca,

com qui hi vol veure la seva ànima

que roman penjada allí i prou,

sense esperar res més, com dient-me

que ja és això, i que en faig prou,

que ja va bé que expressi, el bosc

‒mig de les fulles, mig del vent‒:

tantes coses eternament

prenyades del que no pot ser.

                                           (Amb Andreu Vidal, Gabriel Ferrater, Josep Carner)

   

Temps en blanc

  

Si sempre és ara, pro ara no és

per sempre, sinó el temps que ens és donat

per ser l'ara, que passa que no passa

el temps, que som nosaltres qui passem:

és hora ja de ser l'instant etern

d'un rellotge espatllat que encerta l'hora.

 

La nit dels peixos

Aquí em teniu, perdut de no

poder sinó estimar el que em perd.

Aquí: borbolls dins el bassal

que tinc per mar, buscant el tros

de cel que cap dins un infern

(a tant la gravetat de l'ham 

que em clava a veure les estrelles).

Aquí pescat pel meu forat.

La boca al cap del peix. Rodó,

rodó del tot el meu forat.

(Del sofà estant de ca l'amic

que per un temps m'acull d’okupa)

I és fer-se fosc, apagar el llum

i veure al vidre de la nit,

ja nit mirall que m'agermana,

(per entre l'ai, ai, ai, el meu ai)

veure clar el tros de cel que cap

en un forat, un tros petit:

constel·la el router de la xarxa

la nit del peix dins la peixera.

 

Record d'Andreu Vidal

Ara que ja mai més a la pupil·la

la teva nit no es farà més de dia,

ara que els ossos del teu sol són sal

dissolta en l'aigua sepulcral del mar:

¿restes per sempre en les coses mirades?

Com qui per un instant naufraga en l'ésser,

com si el raïm bebés del vi futur,

com resta déu, diguem-ne, en els que dormen:

¿perviu la llum en els esguards perduts?

No diguis res: escolta el gran parpell

del temps com baixa a cada instant i romp

a peu de platja en mil veus de ningú:

«Sempre la mort és ara un horitzó

d’espectres dels futurs perduts per sempre».

(Amb Andreu Vidal, Carles Camps Mundó i Mark Fisher)