¿Troba, la veu dels morts,
d'alè en alè, la boca
que els inventa? ¿Així el nostre
eco en l'eternitat
que diu: no som el temps
però el temps és nosaltres?
¿Què dir però del temps
si tot és ara i res?
¿El goig de creure en l'ara
que ens venç i que ens acull?
Paraules i paraules.
¿Tot un no-res de dubtes
i dir-ne, amb una certa
vanitat, metafísica?
Tot paraules. ¿I tot
perquè la mort no tingui
l'última? ¿No una línia
de sang sinó de text?
Que lent el pas dels dies,
que ràpid el dels anys.
Dura el que dura el temps
de creure que és per sempre,
però no para mai
de demanar a la sang
de ser la seva tinta
encarnada, esculpida.
Del mort:
¿en queda al viu
plantada alguna cosa?
¿Perdura en cada gest?
¿En les coses mirades?
La seva absència:
cull-la
del préstec de la llum
que et clava al cor del món.
No l'estàtua sinó
l'ombra que s'hi projecta,
el temps que viu dels morts
que sents a dins romandre,
que tenen dues vides,
una dins teu. Nit que és
dins el dia. No un cos
sinó un creixement: sang,
negre, que al cor recorda.
La seva nit damunt
la teva nit: l'estrella.
Tot el que quedarà
per dir. Tantes respostes
per a un mateix silenci.
¿Així la sang fa correr
l'enigma per les venes?
De veu en veu,
¿el jo en
el tu de la paraula?
Que no tingui la mort
també l'últim silenci.
I va com va, l'estrella.
Tal dia farà un any.
Hores, olor de de maig.
Fresca
de nou la llum
al fons d'uns ulls s'inventa
fet rastre d'uns escrits
¿soc jo encara i per sempre?
No el cos sinó la idea
d'un jo que es pensa cos.
Veu ajustada al vent,
posa rostre a ningú
l'aire que queda. Alena,
alena i sigues tu.
