(Sense títol)

 

Fa de mal dir si soc la font,

que raja set, i me la bec,

i no en sé treure l’aigua clara.

Cor de poma

  

El llum de nit infantil ‒de color

vermell i amb forma de poma‒ de la filleta,

reflectida en el calze

de les copes que hi ha al prestatge.

 

El llum vermell de nit

de poma en cada calze:

així surem entre les coses,

fets d’aigua vessem set.

 

I se m’adorm als braços la filleta.

I als seus la poma encara.

Apago l’interruptor. 

Factura

 

A quant el preu de la llum que costura

el greu teixit del cosmos? És el llamp

de conèixer-se: el trau que s'obre per l'atzar

d'un dia qualsevol mentre es passeja

i topar-se tot d'una amb un botó

tirat pel terra. I collir-lo, mirar-se'l

i, alçant-lo al cel, que trona, exclamar: cobra’t.

 

Poètica?

 

I matar el temps

esculpint-lo: que parli

el seu cadàver.

 

Temps en blanc

 

Ballen i ballen

els flocs de neu.

 

El nostre lloc entre les coses?

Blanc sobre mort, silenci.

Quines petjades s'hi escriuran?

 

I ballen els flocs gràvids.

 

Toquen el terra: 

no quallen.

(A mode de) Record d'Andreu Vidal

Ara que ja mai més a la pupil·la

la teva nit fecundarà cap alba,

ara que et són sepulcre les parpelles

i els ulls, vessats a l'oceà de dins:

qui sap si restes ja, com tu volies,

per sempre en totes les coses mirades.

 

Jo només sé que escolto el gran parpell

del temps com baixa a cada instant i romp

a peu de platja en mil veus de ningú,

com si el mar retornés, amb cada onada,

l’horitzó de futurs perduts per sempre.

    

O meu projecto de morrer é o meu oficio

El teu projecte de morir:

omplir la nit amb la mirada.

Quin cementiri són, els ulls!

Quin mausoleu, el firmament!

¿Enfora, endins? Viure, morir...

¿Es pot no ser? Subtil, t’habita

la nit pinyol de les estrelles:

el teu per sempre, si el saps veure

endins ‒i des de sempre‒ amb ulls

de cec que estima la foscor.