El teu projecte de morir,
omplir la nit amb la mirada.
Com va estrellada als ulls la llum,
campes temptat per l’inefable.
Quin cementiri són, els ulls!
Quin mausoleu, el firmament!
¿Enfora, endins? Viure, morir...
¿Es pot no ser? Creus en la nit
que és dins el dia que estintola
tot el que es calla en el que es diu.
Tot nit pinyol de les estrelles:
el teu per sempre, si el saps veure
endins, de sempre, amb ulls
de cec que estima la foscor.
Cada estrella
un home cada
pols de l’ara
un porus
de la pell nòmada de Déu:
secreta cada temps.
Vindrà la neu i durà als ulls
l'aigua més teva, capità.
Un llamp de llamp, el veure-hi clar;
i el tro, morir-se, capità.
Sota la neu, la teva platja
de mel i mandra. Seràs l’ara
i res de sempre, escuma d’ombres.
Jo serà ja per sempre un altre.
¿Com collir el fruit
que ens cau de tan madur?
El meu alè bufat
dins la bombolla de sabó,
la persegueix la pubilleta.
Sagna la lluna al ras:
el dia continua,
però en un altre lloc.
Tu dorms per veure Déu
en la nit indicible
que habita al fons del pit.
La veritat, d'ofici,
circula: els teus ancestres
dissolts dins de la sang.
Teoritzem sudaris
de neu sobre el paisatge,
però la mort és full en blanc
damunt de totes les paraules.
No som sinó la dansa
del floc de neu
que en tocar el terra
es fon.
Commoure:
el pes de què es disposa
per a ser dansa —al seu aire.
Així la música.
Així l’estel quan bufa el vent.
