11 de nov. 2021

Un breu apunt d'estar per casa als poemes de W.C.W.

 

Els poemes de William Carlos Williams poder ser molt fàcils o molt difícils segons que es miri la manera com fan fàcil allò difícil o com de difícil resulta la manera com fan fàcil allò difícil. El lector els llegeix i potser es diu: és clar, evident. I també: bé, això també ho podria fer jo. I encara: ben vist, però: i? Però si el lector prova d’explicar el poema li costa més. I si a sobre intenta imitar-lo s’adona del perquè li costa més, un perquè que tampoc no sap explicar. És així com els texts de William Carlos William capturen el poema, vet aquí la magnitud entre forma i contingut del seu cas: allò que creiem saber però no sabem explicar el poema no ho explica, ho mostra, fent-ho explícit de tal manera que sembli que no va amb ell. Fent-nos saber que allò que creiem saber, si llavors no ho sabem explicar, potser és perquè no ho sabem tant com creiem. Perquè potser no es tracta tant de la conceptualització que traça el poema com de l'allò que captura el poema. Allò que fa que jo sigui jo i tu siguis tu, i que el poema ho mostra com allò que tenim en comú. Potser. 

 

 

8 de set. 2021

15-12-19

 

Eternitat que mates, buit que neixes: avui s'ha mort una bona persona. 

El món ho hauria de notar, és quelcom transcendent. 


I si som temps, eternitat, ¿on va el temps de qui mor?

¿No va? ¿No hi és? ¿El temps, 

present que s'enquista en el temps?


Qui ho sap.

Però avui s'ha mort una bona persona. 

El món ho hauria de notar, és quelcom transcendent. 


L'oblit, una metàstasi de noms

pecat que origina... 

                               Vet aquí el sentit potser 

d'aquells monjos armenis

que resen cada matí, just després de llevar-se:

"que res no existeixi, oh Déu, que res no existeixi".


No ho sé.

 

19 de juny 2021

La ràbia

 

La ràbia contra la llum

del final del túnel la ràbia

contra la llum del tren vingut

de cara la ràbia i tu

pel pecat de no ser feliç

i la ràbia que l'esmena. 

 




 

 

Mashup de l'ull irrepetible-mortal

  

La imatge que es desperta en l'ull

com alguna cosa vista per mi

 

la vista 

als dits com branques

l'angle d'obliqüitat

de la llum de la pròpia existència

que es desperta

per la llargada de l'ombra que projecta

l'angle d'obliqüitat

de la branca de la pròpia existència

que es desperta

pel pes del fruit madur 

a punt de desprendre's

de la branca que dobla

 

la branca doblada i la boca

que riu a la seva ombra:

dibuixen 

l'ull irrepetible-mortal. 

 

13 de juny 2021

A la manera de Víctor Sunyol, diguem-ne

 

Un com 

com si

com si no

 

un com -sí

com si així

com si res. 

 

13 de jul. 2020

De Clément Rosset Alice Oswald i la transmissibilitat de la cosa personalíssima (Un apunt d'estar per casa).


Sovint, per no dir sempre, és la manera de fer les coses (coses més o menys comunes però que en tot cas atenyen al viu pel fet de viure), la manera d'anar-hi, de tornar-hi, la que amaguen un món. La manera, la transmissibilitat. O, com a mínim, la seva possibilitat. Coses que fan de mal dir perquè sovint és la pròpia manera de dir-les allò que les produeix. Coses fondes que al capdavall no és sinó la descripció propi moviment cap a la fondo. O, si es prefereix: emoció, sentiment, etc. Ho explica molt bé Clement Rosset a El lloc de paradís on, tot fent referència a la música, escriu: "El músic és com el viatger prudent, preparat pel buit dels albergs on s'allotjarà: porta la seva realitat amb ell. La fa sonar per primer cop; la comprèn, naturalment, a la segona o tercera escolta". Portant-ho a la poesia, lo interessant de la cosa és, com ja assenyala el mateix autor, la manera com es lliga amb  allò que explicava T.S. Eliot de que "un poema aconseguit crea la possibilitat de conèixer un nou afecte, cert 'est d'ànima' convenient a la posició particular del poeta i del seu eventual receptor.Afecte únic que el poema ha creat, del qual l'oient afortunat mai n'hauria sabut l'existència sense el "do del poema": fel fet de no haver existit.". Bé. La casualitat (o no) ha volgut que creués  la lectura d'aquest llibret amb el d'Alice Oswald, Boscos, etc.que cau com anell al dit en l'explicació esmentada. Allò que trobo més interessant del llibre és justament allò que fa de tan mal dir. El travessa una diguem-ne sensibilitat fonda i singular que hauria de ser lo natural (es llegint aquesta sensibilitat quan t'adones que és natural) però que no ho és tant (o, com a mínim, no anem sobrats d'exemples). De vegades et clava la precisió amb que descriu quelcom difícilment de descriure, quelcom que fins que no has vist descrit no hauries sabut com fer-ho. De vegades, sento, com a lector, una dispersió que, tot i que en ocasions em fa arrufar el nas, en certa manera esdevé un moviment que travessa tot el llibre, una mica com si es tratés d'un riu on el continu fluir per paisatges nous també passa pels seus meandres i laterals d'aigues estancades. Fa de mal dir. El més interessant és que a un 'li passi' mentre llegeix el llibre. Adjunto només un poema de mostra. Un poema que em crida al mateix temps que no em queda clar si m'agrada del tot o no, potser perquè no és un poema que acabi resolt o que vulgui resoldre. Com si el poema es en si mateix el desplegament que efectua. Com dic, fa de mal dir. Per això sovint (tot iq ue potser no sempre) el text millor crític del  poema és el propi poema. La sensació d'estar present en el poema que el poema aconsegueix és magnífica. La manera com sap obrir l'ou d'allò que passa per fer-ho transmissible. Ja sigui a nivell sensitiu com a nivell més de pensament racional. Fins i tot, en el cas que ens ocupa, en com fa jugar el context històric al seu favor. El poema no escapa, com he comentat, a alguna arrufada de nas. Per exemple quan parla de "la luz sin massa/massless light" per establit la singularitat del lloc. Com si la llum tingués una condició diferent de la que té a la terra: canvia, en tot cas, el mitja pel qual viatja. A la terra, per l'aire que és un medi més elàstic que el buit de l'espai. Però la llum en essència és la mateixa. Tampoc l'afirmació de que no té massa: la llum, fins que es demostri la contrària té composició doble: ones i partícules. Vull dir que, al meu entendre, no aporta res, tampoc 'poèticament' (no estic segur que un cas com aquest col·labori en fer créixer el 'llenguatge de la poesia', allò que el llenguatge de la poesia pot dir, tot i que tampoc hi posaria la mà al foc. Es tracta més aviat d'una apreciació). De fet, més aviat confon i,de passada, fa fa malfiar si en altres llocs ha emprat 'solucions' semblants. Tanmateix, al marge d'aquesta apreciació, i potser també, aquest no la tinc tant clar, en l'ús de l'expressió  "fragmento infrarojo del lenguaje/ infra-red fragment of language", i fins tenint-la en compte, i fins tenint en compte que potser no comparteixo la imatge final amb què tanca el poema, trobo que és un poema magnífic. Sembla que em contradic i tanmateix sento que no. Com deia, fa de mal dir. O potser és que no en sé més. O que no tinc més temps. En qualsevol cas, vet aquí el poema:



9 de jul. 2020

Funció d'abocador


*

És tota vida
que mereix ser viscuda
i Déu, com el follar,
no és sinó el que en fem.


**

Llibres i ampolles
escampant-se per tota
la meva casa

projecten paisatge,
el meu cervell a l'aire.


***

Oh, trinitat
santa: un cigar el déu
del tabac i la mediació
d'uns llavis que demanen foc.