¿Troba, la veu dels morts,
d'alè en alè, la boca
que els inventa? ¿Així el nostre
eco en l'eternitat
que diu: no som el temps
però el temps és nosaltres?
Paraules i paraules.
Que lent el pas dels dies,
que ràpid el dels anys.
Dura el que dura el temps
de creure que és per sempre,
però no para mai
de demanar a la sang
de ser la seva tinta
encarnada, esculpida.
Del mort, ¿en queda al viu
alguna cosa ‒enllà
de ser ell mateix també
mortal i irrepetible?
La seva absència: cull-la
del préstec de la llum
que et clava al cor del món.
No l'estàtua sinó
l'ombra que s'hi projecta,
el temps que viu dels morts
que sents a dins romandre,
que tenen dues vides,
una dins teu. Nit que és
dins el dia. No un cos
sinó un creixement: sang,
negre, que al cor recorda.
La seva nit damunt
la teva nit: l'estrella.
Tot el que quedarà
per dir. Tantes paraules
per a un mateix silenci
espès, que ocupa espai,
sentit, fet de persones.
De veu en veu pel món
com llum orfe d'estrella
que busca un lloc on fer-se
nervi, saba, fruit, temps,
vent que bressola l'herba.
¿Aixi ressona el jo en
el tu de la paraula?
Així la veu que busca
la boca que l'inventi,
veu ajustada al vent.
Que no tingui la mort
també l'últim silenci.
L'aire que queda. Alena,
alena i sigues tu.
