Aquí
em teniu, no puc res més.
Aquí
pescat pel meu forat.
La
boca al cap del peix. Rodó,
rodó
del tot el meu forat.
(Del sofà estant aquí d’okupa
a ca l’amic que ara m'acull.)
I
és fer-se fosc, apagar el llum
i
veure clar, en la nit dedins
la
nit, el tros de cel que cap
en
un forat, un tros petit:
constel·la el router de la xarxa
la
nit del peix dins la peixera.
Ara
que dorm el regne dels teus ulls
dins
l'oceà, i els ossos del teu sol
són
sal dissolta en aigües sepulcrals:
¿romans
per fi ja en les coses mirades?
¿Com
conté el corn marí el brogit del mar?
¿Perviu
alguna llum en les mirades
perdudes,
com si aquell no ser-hi fos
de sempre ‒i per a sempre ‒ el nostre moll,
l'enlloc
que no podem deixar de ser?
No
diguis res: escolta el gran parpell
del
temps com baixa a cada instant i romp
a
peu de platja en mil veus de ningú:
«Sempre
la mort és ara un horitzó
d’espectres
dels futurs perduts per sempre».
(Amb Andreu Vidal, Carles Camps Mundó i Mark Fisher)
Un
cel esllavissat, el mar.
A
peu de platja, escumen núvols.
L'areny,
tot ell empetxinat d'estrelles.
I
pren de bell nou forma el cel
en
l’ombra mòbil dels ocells:
toca
el llebeig la seva partitura.
I
a l’horitzó, ferit talús,
sagna
el principi etern del goig:
l'eternitat té el cor robat pel temps.
(Amb Dylan Thomas i William Blake)
A través de la llum que costura el teixit del
cosmos
a través d'una agulla que sense
explicar-se fila
l'inexplicable a través de l'espai del
descosit
que permet néixer a través del temps que n’estira
el fil
que permet créixer i és vida d'un home que
s'aguaita
a través de les traves de pensar el sentit
de ser-hi
i no saber perquè el perquè ve com un
llamp
que arbre una esquerda el cel fosc del seu
cap i es planta
i floreix a través d’un home que passeja i
troba
tot d’una al terra ‒tirat, perdut‒ un
botó.
(I el cull, se'l mira, i el botó li torna la mirada:
*i és gravetat i la nuesa, que ja trona)
(*i el mostra a l'ara, que ja trona, li diu: cobra't)
Un dia més, un a dia menys, amb tots els
dubtes
que tu anomenes metafísica, preguntes.
Ja saps: ¿per què existeix alguna
cosa
en comptes de no-res? ¿Per què en la meva
fi
hi ha el meu principi, i a l’inrevés? Preguntes
tot i saber que qui pregunta ja ha respost,
que la resposta és anterior a la pregunta.
¿Sentència de futur? No ens trobarem a
fora.
Que l'univers s’allunya cada cop més
ràpid.
Que arribats a cert punt sense retorn
l’univers no s’explica, s’assumeix.
Destí, el de perdre's en el del món. Amb
totes
les respostes a dintre, però en un
racó llunyà, del tot inabastable.
Saber!, no ens és permès res més. Qui sap
si, el món, potser, d'aquest no poder ser.
(Amb Leib Ròkhman i Màrius Sampere)
Trossos
d'esguard
s'escampen
en la boira
que
neix dels camps femats.
A
passes cegues per la terra:
són
ara indrets
que
una vegada foren rostre.
Plantats
en cada llunyanyia,
ja
formen part de tot
el
que els envolta.
Trossos d'esguard:
la
boira, muda de fantasmes,
la
boira, bena dels ulls
que
llisca, lenta,
la
bena
i
els ulls que la segueixen,
bandera
de la seva
unió
amb la cosa eterna
ja
no pel veure-hi clar
sinó
per obra i gràcia
de
la putrefacció.
M’endinso
al bosc com qui vol veure,
en el vent que expressa la fulla,
en la fulla que expressa el vent,
i en l'ocell que s'está a la branca
i de sobte ja no i es queda
tremolant la branca un instant,
aquelles
coses que de tant
tremolar
gairebé existeixen.
En
el gest ‒tan antic, tan nou‒
de
tantes fulles que espurnegen:
bé
poden ser ales, em dic,
bé
deu mil ulls picant l’ullet,
qui
sap si un esperit que bufa
i
posa nom a tant silenci,
i
vincla els arbres per mostrar
la fusta amb què són fets. Al bosc,
potser
tan sols aquest pensar-hi
que
s’enfila de branca a branca
com
qui hi vol veure la seva ànima
que
roman penjada allí i prou,
sense
esperar res més, i em diu
que
ja és això, i que en faig prou,
que
ja va bé que expressi, el bosc
‒mig
de les fulles, mig del vent‒:
tantes
coses eternament
prenyades
del que no pot ser.
