Tan
lent el pas dels dies,
tan
ràpid el dels anys.
Duri
el que duri el temps
de
creure que és per sempre,
no
para mai però
de
demanar a la sang
de
ser la seva tinta
encarnada,
esculpida.
Paper
i pols relligada,
fruita
macada: cull-la
del
préstec de la llum
que
et clava al cor del món.
No
l'estàtua sinó
l'ombra
que s'hi projecta,
el
temps que viu dels morts
que
sents a dins romandre.
La
seva nit damunt
la
teva nit: l'estrella.
Un
cos, tenim, i no ens pertany.
Anem pel món com la moneda
que
s'ha encunyat en lingot d'or,
fets
centimets d'eternitat.
Com
va pel cel la lluna plena
dins cada gota de rosada.
En cada cos la sang del món
on
déu es banya en el seu somni.
Un
cos que el somni necessita
per
a poder-hi despertar.
La
boira: diu l'oblit que pot
arribar
a cabre en el silenci,
la
pluja que no sap on caure,
el
mar que no s'enfila al cel.
La
boira: cada gota un mort
que
alena, errant per rius i valls,
les
vides mudes i oblidades
i
les que mai no podran ser.
La
boira: alè d'un déu que dorm
en
companyia de fantasmes,
sudari
en vida del que falta,
capes
i capes d'insepults:
la
boira ‒guarda el seu secret.
Així el teu veure i resistir:
trossos d'esguard, cristalls de tu
que ara respiro. Son indrets
que una vegada foren rostre:
el seu revers per entre els meus
ulls fugitius. Així s'escampen
discretament cap a l'etern
que ha de furtar-me forma i ombra:
plantats en cada llunyania,
aquells que no coneixeré.
Ara que dorm el regne dels teus ulls
dins l’oceà, ara que és la remor
de l'onatge un diàleg entre els morts
que busquen el sepulcre en l’horitzó:
ja formes part d'un mar d’esguards perduts,
evaporats: son boira errant pel mar
que no flueix ja cap al sol per ser
de nou la pluja, còrrec, riu... que és pell
del seu espill, silenci en suspensió...
¿Restar per sempre en la cosa mirada?
Davant segles de boira errant, el temps,
ni viu ni mort, romp ara a peu de platja:
«Sempre la mort és ara: un horitzó
d’espectres dels futurs perduts per sempre».
I vinga totes les onades aplaudint una ignorància oceànica. I l'arena a la platja, anar fent temps.
I just escrit llegir això de Feliu formosa (Immediacions):
"Escric això perquè no avanço ni reculo"
"El mal és esperar madurar prou per caure"
"Camino a la recerca del racó fet per mi"
"Qui compta el temps no pot deixar de repetir-se"
