¿Busca, la veu dels morts,
d'alè en alè, la boca
que els inventi? ¿Així el nostre
eco en l'eternitat
que diu: no som el temps
però el temps és nosaltres?
Paraules i paraules.
Que lent el pas dels dies,
que ràpid el dels anys.
Dura el que dura el temps
de creure que és per sempre,
però no para mai
de demanar a la sang
de ser la seva tinta
encarnada, esculpida.
La seva absència: cull-la
del préstec de la llum
que et clava al cor del món.
No l'estàtua sinó
l'ombra que s'hi projecta,
el temps que viu dels morts
que sents a dins romandre,
la seva nit damunt
la teva nit: l'estrella.
