(Amb Pere Gimferrer)
Veure, en la llum
dels semàfors que embussen,
el trànsit de la llum.
Un abocador de: esbossos, descartats, enganys i, d'en quan en quan, algun breu comentari literari, diguem-ne. (nota: imatge de fons de Cy Twombly)
A través de la llum que costura el teixit del
cosmos
a través d'una agulla que sense
explicar-se fila
l'inexplicable a través de l'espai del
descosit
que permet néixer a través del temps que n’estira
el fil
que permet créixer i és vida d'un home que
s'aguaita
a través de les traves de pensar el sentit
de ser-hi
i no saber perquè el perquè ve com un
llamp
que arbre una esquerda el cel fosc del seu
cap i es planta
i floreix a través d’un home que passeja i
troba
tot d’una al terra ‒tirat, perdut‒ un
botó.
(I el cull, se'l mira, i el botó li torna la mirada:
i és gravetat i la nuesa, que ja trona)
Un dia més, un a dia menys, amb tots els
dubtes
que tu anomenes metafísica, preguntes.
Ja saps: ¿per què existeix alguna
cosa
en comptes de no-res? ¿Per què en la meva
fi
hi ha el meu principi, i a l’inrevés? Preguntes
tot i saber que qui pregunta ja ha respost,
que la resposta és anterior a la pregunta.
¿Sentència de futur? No ens trobarem a
fora.
Que l'univers s’allunya cada cop més
ràpid.
Que arribats a cert punt sense retorn
l’univers no s’explica, s’assumeix.
Destí, el de perdre's en el del món. Amb
totes
les respostes a dintre, però en un
racó llunyà, del tot inabastable.
Saber!, no ens és permès res més. Qui sap
si, el món, potser, d'aquest no poder ser.
(Amb Leib Ròkhman i Màrius Sampere)
Trossos
d'esguard
s'escampen
en la boira
que
neix dels camps femats.
A
passes cegues per la terra:
són
ara indrets
que
una vegada foren rostre.
Plantats
en cada llunyanyia,
ja
formen part de tot
el
que els envolta.
Trossos d'esguard:
la
boira, muda de fantasmes,
la
boira, bena dels ulls
que
llisca, lenta,
la
bena
i
els ulls que la segueixen,
bandera
de la seva
unió
amb la cosa eterna
ja
no pel veure-hi clar
sinó
per obra i gràcia
de
la putrefacció.
M’endinso
al bosc com qui vol veure,
en el vent que expressa la fulla,
en la fulla que expressa el vent,
i en l'ocell que s'está a la branca
i de sobte ja no i es queda
tremolant un instant la branca,
aquelles
coses que de tant
tremolar
gairebé existeixen.
En
el gest ‒tan antic, tan nou‒
de
tantes fulles que espurnegen:
bé
poden ser ales, em dic,
bé
deu mil ulls picant l’ullet,
qui
sap si un esperit que bufa
i
posa nom a tant silenci,
i
vincla els arbres per mostrar
la fusta amb què són fets. Al bosc,
potser
tan sols aquest pensar-hi
que
s’enfila de branca a branca
com
qui hi vol veure la seva ànima
que
roman penjada allí i prou,
sense
esperar res més, i em diu
que
ja és això, i que en faig prou,
que
ja va bé que expressi, el bosc
‒mig
de les fulles, mig del vent‒:
tantes
coses eternament
prenyades
del que no pot ser.
Contemples
cada gota de rosada
suspesa
en el filat de teranyina
com
si Déu delegués en la humitat,
com
si l'obscuritat que ara hi tremola
mantingués
vives al mirall les coses
que
són mortes. Vols creure que s'hi fixa
la
memòria dels morts, que a trenc de l'alba
la
nit delega en les ombres del dia.
Com
qui s'asseu al cementiri i dorm
i
somia en l'instant de l'hora greu
que
el trànsit a la llum és a renéixer
‒per la lluerna de la lluna plena‒.
Vols
creure que la llum que emet la lluna
són
els somnis del sol, que el seu reflex
en cada gota de rosada encén
un
univers pels ulls que s'hi contemplen.
I
veus en l'ara que ets i no seràs
l'eternitat
d'allò caduc quan passa.
I
allò que no existeix, en el buscar-ho.
Que veus en cada llàgrima una flor
que s'obre al pou del temps i et mira, mira.
(Amb Josep Carner, Andreu Vidal, Nathalie Handel, Isidre Martínez Marzo, Antonio Porchia)
¿Troba, la veu dels morts,
d'alè en alè, la boca
que els inventa? ¿Així el nostre
eco en l'eternitat
que diu: no som el temps
però el temps és nosaltres?
Paraules i paraules.
Que lent el pas dels dies,
que ràpid el dels anys.
Dura el que dura el temps
de creure que és per sempre,
però no para mai
de demanar a la sang
de ser la seva tinta
encarnada, esculpida.
Del mort, ¿en queda al viu
alguna cosa ‒enllà
de ser ell mateix també
mortal i irrepetible?
La seva absència: cull-la
del préstec de la llum
que et clava al cor del món.
No l'estàtua sinó
l'ombra que s'hi projecta,
el temps que viu dels morts
que sents a dins romandre,
que tenen dues vides,
una dins teu. Nit que és
dins el dia. No un cos
sinó un creixement: sang,
negre, que al cor recorda.
La seva nit damunt
la teva nit: l'estrella.
¿És batec d'una absència
feta vent a la mà?
¿L'angle d'inclinació
de l'herba que bressola?
Tot el que quedarà
per dir. Tantes paraules
per a un mateix silenci
espès, que ocupa espai,
sentit, fet de persones.
De veu en veu pel món
com llum orfe d'estrella
que busca un lloc on fer-se
nervi, saba, fruit, temps.
¿Aixi ressona el jo en
el tu de la paraula?
¿Com arbra el càlid vent
una fulla sense arbre?
Així la veu que busca
la boca que l'inventi,
veu ajustada al vent.
Que no tingui la mort
també l'últim silenci.
L'aire que queda. Alena,
alena i sigues tu.
(Amb Ll. Solà, Shakespeare, F. Garriga, V.Khlébnikov, P. Celan, F. Formosa, F. Kafka, R. Juarroz)