El meu projecte de morir,
omplir la nit amb la mirada.
Com si hi quedés així per sempre.
Com va estrellada als ulls la llum.
Quin cementiri són, els ulls!
Quin mausoleu, el firmament!
Cap pressa, pro. L'eternitat?
El temps que tinc per esperar-la.
L'espera? Un mode d'arribar.
El temps que tinc d'estimar el temps.
Poder un dia més rumiar
el meu projecte de morir.
Commoure:
el pes de què es disposa
per a ser dansa —al seu aire.
Així la música.
Així l’estel quan bufa el vent.
Quin traç queda del núvol fugisser?
El sol indiferent irisa el quadre
on tot de gent somnia que existeix.
Vindrà la neu i durà als ulls
l'aigua més teva, capità.
Un llamp de llamp, el veure-hi clar;
i el tro, morir-se, capità.
L'ofec que et venç i que t'acull.
Sota la neu, la teva platja
de mandra i mel: sorra del temps
que vessa al tot és ara i res.
Endins, com qui retorna al moll
del món ‒tot fosc, tot temps‒ tindrà
l’últim silenci, la Callada.
Diu que hi ha un temps per acabar.
(¿Serà però no poder dir-ho
arrel que branca endins i es fon
amb la cançó abismal del món?)
Diu que en la fi hi ha el seu principi.
(Però no es torna a néixer, no.
I, tanmateix, l’enyor que ens ve
de quan no érem: ¿és l’onada
de cadascú que es reconeix
per un instant aigua del mar
que immens travessa tots els éssers?
Va i ve l’escuma de les ombres.
Tal com un còdol té el cor d'aigua,
¿queda en les coses esguardades
la llum dels ulls que les han vistes?)
Fa de mal dir, l'últim silenci.
Descansi en pau, la pau del cranc.
Jo serà ja per sempre un altre.
Ser o no ser al moll de l’os de la música del món ser el buit la forma i la forma el buit i l'aigua qui hi flueix un riu el i el còdol amb el cor d’aigua el flux que busca no saber-se font en cada gest i branca en cada no la font ressona se'n riu de tu, tu, qui?
Anem venuts al temps i el preu és existir
i que el temps sigui, alhora, una mera il·lusió.
No viatgem pel temps, el llegim passant
pàgines
del gran llibre del món que diu: no estic
passant,
estic sent observat. El món sencer no és
sinó la llum als ulls mirant-se, i les
pestanyes,
codi de barres, rems. I les parpelles,
pell
de l'onada que baixa, nit ‒que diu: tot
instant
viscut seguirà sent per sempre en algun
lloc.
Que és sempre a tot arreu, l'enlloc, naufragar en l'ésser,
l'aigua de cada instant que ens venç i que ens acull.
HIVERN 2013
I
em trobo aquí, perdut de no
poder
sinó estimar el que em perd.
Aquí:
borbolls dins el bassal
a
tant la gravetat de l'ham
que
em clava a veure les estrelles.
Aquí
pescat pel meu forat.
La
boca al cap del peix. Rodó,
rodó
del tot el meu forat.
I
és fer-se fosc, apagar el llum
i
veure el vidre de la nit
que
m'emmiralla i que m'escata.
I és veure el tros de cel que cap
dins un hivern, un tros petit
que apaga el temps i encén el buit:
constel·la
el router de la xarxa
la
nit del peix dins la peixera.
