Bastim sudaris
de neu sobre el paisatge.
I ens sembla, el rastre
de petges que deixem,
un eco propi
en la posteritat.
Però tendeix la mort
un full en blanc damunt
tots els eixams
de mons que escriu el dia.
Som només dansa
del floc de neu
que toca el terra:
no qualla.
Ara que ja mai més a la pupil·la
la teva nit no es farà més de dia,
ara que els ossos del teu sol són sal
dissolta en l'aigua sepulcral del mar:
¿restes per sempre en les coses mirades?
¿Així la llum del sol que encén la lluna?
¿Més com el seu reflex damunt el mar?
¿O, més aviat, el que ens iguala al llarg
dels segles és el fet de contemplar-la?
No diguis res: escolta el gran parpell
del temps com baixa a cada instant i romp
a peu de platja en mil veus de ningú,
com si el mar retornés, en cada instant,
l’horitzó de futurs perduts per sempre.
El teu projecte de morir,
omplir la nit amb la mirada.
Com va estrellada als ulls la llum,
campes temptat per l’inefable.
Quin cementiri són, els ulls!
Quin mausoleu, el firmament!
¿Enfora, endins? Viure, morir...
¿Es pot no ser? Et viu la nit
que és dins el dia, l'estintola,
la nit pinyol de les estrelles:
el teu per sempre, si el saps veure
endins, de sempre, amb ulls
de cec que estima la foscor.
Cada estrella
un home cada
pols de l’ara
un porus
de la pell nòmada de Déu
‒secreta el temps...
Vindrà la neu i durà als ulls
l'aigua més teva, capità.
Un llamp de llamp, el veure-hi clar;
i el tro, morir-se, capità.
Sota la neu, la teva platja
de mel i mandra. Seràs l’ara
i res de sempre, escuma d’ombres.
Jo serà ja per sempre un altre.
¿Com collir el fruit
que ens cau de tan madur?
La saba
del meu alè bufat
dins la bombolla de sabó,
la persegueix la pubilleta.
Sagna la lluna al ras:
el dia continua,
però en un altre lloc.
Tu dorms per veure Déu
en la nit indicible
que habita al fons del pit.
La veritat, d'ofici,
circula: els teus ancestres
dissolts dins de la sang.
