No
para
el
temps de demanar
a
la sang ser la seva tinta
encarnada,
esculpida
rodona
de
tan rodar
la
vida, pedra
de
cor, la vida amb un forat a dins.
No
cap
estàtua
sinó l’ombra viva que projecta,
pols
a la pols, batec
d’una
absència que dona l’hora
del
migdia del món.
Pols
a la pols,
al
cor de sísif,
la
pedra sent romandre.
La
boira: diu l'oblit que pot
arribar
a cabre en el silenci,
la
pluja que no sap on caure,
el
mar que no s'enfila al cel.
La
boira: cada gota un mort
que
alena, errant per rius i valls,
les
vides mudes i oblidades
i
les que mai no podran ser.
La
boira: alè d'un déu que dorm
en
companyia de fantasmes,
sudari
en vida del que falta,
capes
i capes d'insepults:
la
boira ‒guarda el seu secret.
Així el teu veure i resistir:
trossos d'esguard, cristalls de tu
que ara respiro. Son indrets
que una vegada foren rostre:
el seu revers per entre els meus
ulls fugitius. Així s'escampen
discretament cap a l'etern
que ha de furtar-me forma i ombra:
plantats en cada llunyania,
aquells que no coneixeré.
Ara que dorm el regne dels teus ulls
dins l’oceà, ara que és la remor
de l'onatge un diàleg entre els morts
que busquen el sepulcre en l’horitzó:
ja formes part d'un mar d’esguards perduts,
evaporats: son boira errant pel mar
que no flueix ja cap al sol per ser
de nou la pluja, còrrec, riu... que és pell
del seu espill, silenci en suspensió...
¿Restar per sempre en la cosa mirada?
Davant segles de boira errant, el temps,
ni viu ni mort, romp ara a peu de platja:
«Sempre la mort és ara: un horitzó
d’espectres dels futurs perduts per sempre».
I vinga totes les onades aplaudint una ignorància oceànica. I l'arena a la platja, anar fent temps.
I just escrit llegir això de Feliu formosa (Immediacions):
"Escric això perquè no avanço ni reculo"
"El mal és esperar madurar prou per caure"
"Camino a la recerca del racó fet per mi"
"Qui compta el temps no pot deixar de repetir-se"
Arnau, l'últim llibre d'Adrià Targa, m'ha agradat molt. I bé, ja tocava un llibre així. O sigui, posem per cas (i dit a la manera d'uns quants uatsaps enllaçats): la cosa eugenioneguiana, les proses intercalades que donen aire i que aporten gruix i, paradoxalment, estructura (també via combinació de diferents formes mètriques (novetat (amb permís d''Acròpolis'), si no m'erro, en l'autor: la incorporació del 'vers lliure')); els tercets divinocomediats per cavar en la tradició nostrada com qui se'n va de festa, encadenada (tercetísticament) en un viatge al fons de la nit que acaba en una taxonomia de les estrelles solemne i divertida alhora; el curiós i estrany final de l'Arnau com a gir de guió empeltat de cert surrealisme còsmic; la tècnica quixotesca del manuscrit trobat que trava el llibre a través d'una metacircularitat, diguem; la cosa dialògica que salta en els canvis del 'jo que relata' pro amb un narrador de base ben travat [ara no sé si m'empatollo, vull dir que ara em fa de mal dir, però una mica ja s'entén, espero]; un to que juga a no acabar de saber si riure o plorar (en direm un to riallagrimat), a si la joventut (i qui diu joventut diu identitat), com una llàgrima, és una cosa que es té o més aviat que s'ha perdut, una llàgrima que no sap on caure, una llàgrima com una fulla que tremola a cavall de la passió de viure i de la impotència esdevinguda passió. Tot plegat, amb una llengua que flueix i amara, que sap captar l'atenció i, en general, ajuda el relat a avançar amb suficient tensió per la corda fluixa que balla entre riure i gravetat, entre la vida dura i amarga i els ais pobresdemi d'un de tants, entre allò particular-generacional-capellanesc [se m'acut dir-ne, se'm perdoni, Els Lectores, amb i sense (diguem-ne facció amb i facció sense? Hmm, improviso mentre passejo la pubilleta pel poble i sento tocar campanes)] i la cosa més universal. També m'agrada tota la tirallonga de picades d'ullet (literàries i mundanes, de la tradició i del xistema poètic nostrat), i la mirada/ veu seva-dels-altres, i quan fa de camaleó, keatsianament, estrafent l'estil poètic d'alguns dels amics que l'acompanyen, amb un resultat sovint millor que els propis originals. Ah, i l'ambició. Es tracta d'una obra ambiciosa (que no pretenciosa, i al marge de gustos i disgustos, diguem), i en la nostra literatura no és pas quelcom massa habitual. I bé, segur que més coses, pro fins aquí.
PD: Potser fóra interessant i enriquidor que algú, potser algú més competent i amb més temps i/o disposició que un servidor de vostès, en fes un exercici de literatura comparada juntament amb, posem per cas, Els límits del Quim Porta, Cor pirinenc i, potser fins i tot (ara llisco una mica -no sé si una mica a la lleugera- pels meus diguem-ne pressentiments associatius), L'ombra rogenca de la lloba. Quedi dit.
PD 2: Per a la cosa diguem-ne barcelonina, l'estimat crític competent i disposat potser pot fer l'exercici comparatiu amb Picadura de Barcelona, d'Adrià Pujol. I també, ep, que no me'n descuidi, amb La cremallera, de Martí Sales.
PD 3: I potser fins i tot fins i tot, de cara al repàs al parnàs nostrat, una mica, en ocasions i su tilment, per la punteta de la tangent, diguem, amb L'estiu de les paparres.
EL GOS AUTODIDACTE VA A TERÀPIA
Pateix motius exagerats, però
pateix, i molt, un dolor gran i net,
reconfortant, potser certesa i tot
feta simposi a la cambra dels miralls,
fresseig i xirinola als angles morts,
abonaments de temporada a la ferida.
Ha après mil noms i verbs per dir la llum
i es tatua el contorn de l'ombra al cos.
La veritat, però: la veritat
l'encega. I es casa amb la ganyota.
Plecs i racons li fan de cau on caure.
¿Com caminar la crossa que el fa coix?
"—Et cal passar una guerra". "—Sempre l'és!"
Té massa mandra per deixar de patir.
