M’endinso
al bosc com qui vol veure,
en el vent que expressa la fulla,
en la fulla que expressa el vent,
aquelles
coses que de tant
tremolar
gairebé existeixen.
En
el gest ‒tan antic, tan nou‒
de
tantes fulles que espurnegen:
bé
poden ser ales, em dic,
bé
deu mil ulls picant l’ullet,
qui
sap si un esperit que bufa
i
posa nom a tant silenci,
i
vincla els arbres per mostrar
la fusta amb què són fets. Al bosc,
potser
tan sols aquest pensar-hi
que
s’enfila de branca a branca
com
qui hi vol veure la seva ànima
que
roman penjada allí i prou,
sense
esperar res més, i em diu
que
ja és això, i que en faig prou,
que
ja va bé que expressi, el bosc
‒mig
de les fulles, mig del vent‒:
tantes
coses eternament
prenyades
del que no pot ser.
(Amb Andreu Vidal, Gabriel Ferrater, Josep Carner)
