La transformació del pes en moviment sense pèrdua de presència

Commoure:
el pes de què es disposa
per ser dansa al seu aire.

Així la música.

Així l’estel quan bufa el vent.

Amb Weng Tingjun

 

AMB WENG TINGJUN

 

Quin traç queda del núvol fugisser?

El sol indiferent irisa el quadre

on tot de gent somnia que existeix.

Vindrà una platja de neu negra

 

Vindrà la neu i durà als ulls

l'aigua més teva, capità.

Un llamp de llamp, el veure-hi clar;

i el tro, morir-se, capità.

L'ofec que et venç i que t'acull.

Sota la neu, la teva platja

de mandra i mel: sorra del temps

que vessa al tot és ara i res.

Endins, com qui retorna al moll

del món ‒tot fosc, tot temps‒ tindrà

l’últim silenci, la Callada.

Diu que hi ha un temps per acabar.

(¿Serà però no poder dir-ho

arrel que branca endins i es fon

amb la cançó abismal del món?)

Diu que en la fi hi ha el seu principi.

(Però no es torna a néixer, no.

I, tanmateix, l’enyor que ens ve

de quan no érem: ¿és l’onada

de cadascú que es reconeix

per un instant aigua del mar

que immens travessa tots els éssers?

Va i ve l’escuma de les ombres.

És llum el còdol amb cor d’aigua.

¿I si no ser resulta ser

com qui al mirall es veu per fi

com el mirall que sempre ha estat?,

¿el ser i no ser del son profund?)

Fa de mal dir, l'últim silenci.

Descansi en pau, la pau del cranc.

Jo serà ja per sempre un altre.

 

Atman

Ser o no ser al moll de l’os de la música del món ser el buit la forma i la forma el buit i l'aigua qui hi flueix un riu el i el còdol amb el cor d’aigua el flux que busca no saber-se font en cada gest i branca en cada no la font ressona se'n riu de tu, tu, qui?

 

Les ulleres de Roger Penrose

Anem venuts al temps i el preu és existir

i que el temps sigui, alhora, una mera il·lusió.

No viatgem pel temps, el llegim passant pàgines

del gran llibre del món que diu: no estic passant,

estic sent observat. El món sencer no és

sinó la llum als ulls mirant-se, i les pestanyes,

codi de barres, rems. I les parpelles, pell

de l'onada que baixa, nit ‒que diu: tot instant

viscut seguirà sent per sempre en algun lloc.

Que és sempre a tot arreu, l'enlloc, naufragar en l'ésser,

l'aigua de cada instant que ens venç i que ens acull.

  

La nit dels peixos

HIVERN 2013

I em trobo aquí, perdut de no

poder sinó estimar el que em perd.

Aquí: borbolls dins el bassal

a tant la gravetat de l'ham

que em clava a veure les estrelles.

Aquí pescat pel meu forat.

La boca al cap del peix. Rodó,

rodó del tot el meu forat.

I és fer-se fosc, apagar el llum

i veure el vidre de la nit

que m'emmiralla i que m'escata.

I és veure el tros de cel que cap

dins un hivern, un tros petit

que apaga el temps i encén el buit:

constel·la el router de la xarxa

la nit del peix dins la peixera. 

 

Adenoamigdalectomia, 1987

  

Sis anys, quiròfan, l'anestèsia, el compte enrere

(tot jo diguent-me «Aguantaré sense adormir-me.»)

i deu, nou, vuit... I despertar-me ja en un llit

en una habitació de planta d'hospital,

i els pensaments que tornen: jo, els records... i un cert

astorament: «¿Han passat hores, anys, minuts?»

¿Com expressar la certitud d'un son profund 

que és sense somnis? On l'Espai, el Temps? ¿I jo?  

No hi era, però era. (Qui?) Com si, despert,

el jo ja en fos ressò, el que calla en el que es diu.

Deu ser que, un cop despert, voler comprendre-ho és

com una gota que pretén explicar el mar,

com l’ombra que en mirar la llum desapareix.

Sis anys ‒la claredat de qui no pensa encara

complexament‒ i dir-me: «Deu ser això estar mort.»