Temps en blanc

  

Si sempre és ara, pro ara no és

per sempre, sinó el temps que ens és donat

per a ser l'ara, i passa que no passa

el temps, que som nosaltres qui passem:

és hora ja de ser l'instant etern

del rellotge espatllat que encerta l'hora.

 

La nit dels peixos

Aquí em teniu, no puc res més.

Aquí pescat pel meu forat.

La boca al cap del peix. Rodó,

rodó del tot el meu forat.

(Del sofà estant aquí d’okupa

a ca l’amic que ara m'acull.)

I és fer-se fosc, apagar el llum

i veure clar, en la nit dedins

la nit, el tros de cel que cap

en un forat, un tros petit:

constel·la el router de la xarxa

la nit del peix dins la peixera.

 

Record d'Andreu Vidal

Ara que ja mai més a la pupil·la

la teva nit no es farà més de dia,

ara que els ossos del teu sol són sal

dissolta en l'aigua sepulcral del mar:

¿restes per sempre en les coses mirades?

Com qui per un instant naufraga en l'ésser,

com si el raïm nadés dins el seu vi,

com resta déu, diguem-ne, en els que dormen:

¿perviu la llum en els esguards perduts?

No diguis res: escolta el gran parpell

del temps com baixa a cada instant i romp

a peu de platja en mil veus de ningú:

«Sempre la mort és ara un horitzó

d’espectres dels futurs perduts per sempre».

(Amb Andreu Vidal, Carles Camps Mundó i Mark Fisher)

Record de Dylan Thomas

 

Un cel esllavissat, el mar.

A peu de platja, escumen núvols.

L'areny, tot ell empetxinat d'estrelles.

 

I pren de bell nou forma el cel

en l’ombra mòbil dels ocells:

toca el llebeig la seva partitura.

 

I a l’horitzó, ferit talús,

sagna el principi etern del goig:

l'eternitat té el cor robat pel temps.

(Amb Dylan Thomas i William Blake)

A través

 

Pensa el preu de la llum que costura el teixit del cosmos

a través d'una agulla que, sense explicar-se, fila

l'inexplicable a través de l'espai del descosit

i del temps que n’estira el fil en forma d’un que pensa

en el sentit de ser-hi i no poder saber perquè

no ve el sentit com a raó sinó que és com el llamp,

diguem, com una qualitat sentida d’experiència,

un llamp d’esquerda que s’arbra en el cel fosc del seu cap

i sembla dir, per l'enrampada, que la intuïció

és la ciència d'aquells subjectes singulars:

un llamp que sent que el cus al cosmos a través

de l’atzar un bon dia que passeja i troba

tot d’una al terra ‒tirat, perdut‒ un botó.

(I el cull, se'l mira, i alçant-lo al cel, que trona, diu: cobra’t.)

Cosmos

 

Un dia més, un a dia menys, amb tots els dubtes

que tu anomenes metafísica, preguntes.

Ja saps: ¿per què existeix alguna cosa 

en comptes de no-res? ¿Per què en la meva fi

hi ha el meu principi, i a l’inrevés? Preguntes

tot i saber que qui pregunta ja ha respost,

que la resposta és anterior a la pregunta.

 

¿Sentència de futur? No ens trobarem a fora.

Que l'univers s’allunya cada cop més ràpid.

Que arribats a cert punt sense retorn

l’univers no s’explica, s’assumeix.

Destí, el de perdre's en el del món. Amb totes 

les respostes a dintre, però en un 

racó llunyà, del tot inabastable.

 

Saber!, no ens és permès res més. Qui sap

si, el món, potser, d'aquest no poder ser.

(Amb Leib Ròkhman i Màrius Sampere)

L'animal que no existeix

 

Trossos d'esguard

 

s'escampen en la boira

que neix dels camps femats.

A passes cegues per la terra:

 

són ara indrets 

que una vegada foren rostre.

Plantats en cada llunyanyia,

 

ja formen part de tot 

el que els envolta. 

 

Trossos d'esguard:

la boira, muda de fantasmes,

la boira, bena dels ulls

que llisca, lenta,

 

la bena 

i els ulls que la segueixen,

bandera de la seva 

unió amb la cosa eterna

 

ja no pel veure-hi clar

sinó per obra i gràcia

de la putrefacció.