Anem venuts al temps i el preu és existir.
I que el temps sigui, alhora, una mera il·lusió.
No viatgem pel temps, el llegim passant
pàgines
del gran llibre del món que diu: no estic
passant,
estic sent observat. El món sencer no és
sinó la llum als ulls mirant-se, i les
pestanyes,
codi de barres, rems. I les parpelles,
pell
de l'onada que baixa, nit ‒que diu: tot
instant
viscut seguirà sent per sempre en algun
lloc,
el món d'aquest instant que ens venç i que ens acull.
HIVERN 2013
I
em trobo aquí, perdut de no
poder
sinó estimar el que em perd.
Aquí:
borbolls dins el bassal
a
tant la gravetat de l'ham
que
em clava a veure les estrelles.
Aquí
pescat pel meu forat.
La
boca al cap del peix. Rodó,
rodó
del tot el meu forat.
I
és fer-se fosc, apagar el llum
i
veure el vidre de la nit
que
m'emmiralla i que m'escata,
i
veure el tros de cel que cap
dins
un hivern, un tros petit:
constel·la
el router de la xarxa
la
nit del peix dins la peixera.
Sis
anys, quiròfan, l'anestèsia, el compte enrere
(tot
jo diguent-me «Aguantaré sense adormir-me.»)
i
deu, nou, vuit... I despertar-me ja en un llit
en
una habitació de planta d'hospital,
i
els pensaments que tornen: jo, els records... i un cert
astorament:
«¿Han passat hores, anys, minuts?»
¿Com
expressar la certitud d'un son profund
que
és sense somnis? On l'Espai, el Temps? ¿I jo?
No
hi era, però era. (Qui?) Com si, despert,
el
jo ja en fos ressò, el que calla en el que es diu.
Deu ser que, un cop despert, voler comprendre-ho és
com
una gota que pretén explicar el mar,
com
l’ombra que en mirar la llum desapareix.
Sis
anys ‒la claredat de qui no pensa encara
complexament‒
i dir-me: «Deu ser això estar mort.»
AMB JUAN VICENTE PIQUERAS
No l'ocell que s'està damunt la branca
i de sobte ja no, sinó la branca
que es queda tremolant
un moment i, encabat, no-res.
Ànima meva, recull-te en l'instant
que neix del que no hi ha.
De veu en veu
com un eco que neix
del que no hi ha, com una olor
quan fa olor de l'encís
a què pot pujar una ànima, olorant,
com el vent que s'ho emporta tot
a prendre vent: la veu
busca la boca que l'inventi.
(Amb Lluís, Solà, els Sonetos espirituales de JRJiménez i l'Atenas de JVPiqueras)
M’endinso al bosc com qui vol veure,
en el vent que expressa la fulla,
en la fulla que expressa el vent,
les coses que de tant fremir
gairebé existeixen. Al bosc,
potser tan sols aquest voler-ho
que s’enfila de branca a branca,
com qui hi vol veure la seva ànima
que roman penjada allí i prou,
sense esperar res més, com dient-me
que ja és això, i que en faig prou,
que ja va bé que expressi, el bosc
‒mig de les fulles, mig del vent‒:
tantes coses eternament
prenyades del que no pot ser.
Si
sempre és ara, pro ara no és
per
sempre, sinó el temps que ens és donat
per ser l'ara, que passa que no passa
el
temps, que som nosaltres qui passem:
és
hora ja de ser l'instant etern
d'un rellotge espatllat que encerta l'hora.
