Vindrà la neu i durà als ulls
l'aigua més teva, capità.
Un llamp de llamp, el veure-hi clar;
i el tro, morir-se, capità.
L'ofec que et venç i que t'acull.
Sota la neu, la teva platja
de mandra i mel: sorra del temps
que vessa al tot és ara i res.
Endins, com qui retorna al moll
del món ‒tot fosc, tot temps‒ tindrà
l’últim silenci, la Callada.
Diu que hi ha un temps per acabar.
(¿Serà però no poder dir-ho
arrel que branca endins i es fon
amb la cançó abismal del món?)
Diu que en la fi hi ha el seu principi.
(Però no es torna a néixer, no.
I, tanmateix, l’enyor que ens ve
de quan no érem: ¿és l’onada
de cadascú que es reconeix
per un instant aigua del mar
que immens travessa tots els éssers?
Va i ve l’escuma de les ombres.
És llum el còdol amb cor d’aigua.
¿I si no ser resulta ser
com qui al mirall es veu per fi
com el mirall que sempre ha estat?,
¿el ser i no ser del son profund?)
Fa de mal dir, l'últim silenci.
Descansi en pau, la pau del cranc.
Jo serà ja per sempre un altre.
