Amb sense les coses

 

Contemples cada gota de rosada

suspesa en el filat de teranyina

com si Déu delegués en la humitat,

com si l'obscuritat que ara hi tremola

mantingués vives al mirall les coses

que són mortes. Vols creure que s'hi fixa

la memòria dels morts, que a trenc de l'alba

la nit delega en les ombres del dia.

Com qui s'asseu al cementiri i dorm

i somia en l'instant de l'hora greu

que el trànsit a la llum és a renéixer

‒per la lluerna de la lluna plena‒.

Vols creure que la llum que emet la lluna

són els somnis del sol, que el seu reflex

en cada gota de rosada encén

un univers pels ulls que s'hi contemplen.

I veus en l'ara que ets i no seràs

l'eternitat d'allò caduc quan passa.

I allò que no existeix, en el buscar-ho.

Que veus en cada llàgrima una flor

que s'obre al pou del temps i et mira, mira.

 

            (Amb Josep Carner, Andreu Vidal, Nathalie Handel, Isidre Martínez Marzo, Antonio Porchia)

 

El meu nom ple de gent

 

¿Troba, la veu dels morts,

d'alè en alè, la boca

que els inventa? ¿Així el nostre

eco en l'eternitat

que diu: no som el temps

però el temps és nosaltres?

 

Paraules i paraules.

 

Que lent el pas dels dies,

que ràpid el dels anys.

Dura el que dura el temps

de creure que és per sempre,

però no para mai

de demanar a la sang

de ser la seva tinta

encarnada, esculpida.

 

Del mort, ¿en queda al viu

alguna cosa ‒enllà

de ser ell mateix també

mortal i irrepetible?

 

La seva absència: cull-la

del préstec de la llum

que et clava al cor del món.

No l'estàtua sinó

l'ombra que s'hi projecta,

el temps que viu dels morts

que sents a dins romandre,

 

que tenen dues vides,

 

una dins teu. Nit que és

dins el dia. No un cos

sinó un creixement: sang,

negre, que al cor recorda.

La seva nit damunt

la teva nit: l'estrella.

¿És batec d'una absència

feta vent a la mà?

¿L'angle d'inclinació

de l'herba que bressola?

Tot el que quedarà

per dir. Tantes paraules

per a un mateix silenci

 

espès, que ocupa espai,

sentit, fet de persones.

De veu en veu pel món

com llum orfe d'estrella

que busca un lloc on fer-se

nervi, saba, fruit, temps.

¿Aixi ressona el jo en

el tu de la paraula?

Així la veu que busca

la boca que l'inventi,

 

veu ajustada al vent.

Que no tingui la mort

també l'últim silenci.

 

L'aire que queda. Alena,

alena i sigues tu.

(Ll.Solà, Shakespeare, F.Garriga, V.Khlébnikov, P.Celan, F.Formosa, F.Kafka, R.Juarroz)

Cos

 

Un cos, tenim, i no ens pertany.

Anem pel món (i això comptant

que es tingui sort) com la moneda

que s'ha encunyat en lingot d'or,

fets centimets d'eternitat.

Com va pel cel la lluna plena

dins cada gota de rosada.

En cada cos la sang del món

és déu que es banya en el seu somni.

Un cos que el somni necessita

per a poder-hi despertar.

(Amb J.Todó, H.Bergson, A.Vidal, C.C.Mundó)

Camus

 

Pols a la pols:

al cor de Sísif,

la pedra sent romandre.

Escamparem, escamparem

  

La boira: diu l'oblit que pot

arribar a cabre en el silenci,

la pluja que no sap on caure,

el mar que no s'enfila al cel.

La boira: cada gota un mort

que alena, errant per rius i valls, 

les vides mudes i oblidades

i les que mai no podran ser. 

La boira: alè d'un déu que dorm

en companyia de fantasmes,

sudari en vida del que falta,

capes i capes d'insepults:

la boira ‒guarda el seu secret.

 

L'animal que no existeix

Així el teu veure i resistir:

trossos d'esguard, cristalls de tu

que ara respiro. Son indrets

que una vegada foren rostre:

el seu revers per entre els meus

ulls fugitius. Així s'escampen

discretament cap a l'etern

que ha de furtar-me forma i ombra:

plantats en cada llunyania,

aquells que no coneixeré.

   

Record d'Andreu Vidal

Ara que dorm el regne dels teus ulls

dins l'oceà, ara que la remor

de les onades sembla una conversa

dels morts que a l'horitzó busquen sepulcre:

ja formes part d'un mar d’esguards perduts,

fets sal errant pel mar que brilla amb plor

solar, que ja l’absència es fa mirall.

¿Restar per sempre en la cosa mirada?

Mira: la sal del gran parpell del temps,

ni viu ni mort, romp ara a peu de platja:

«Sempre la mort és ara: un horitzó

d’espectres dels futurs perduts per sempre».

(Amb Andreu Vidal, CC Mundó i Mark Fisher)