La saba
del meu alè
bufat
dins la bombolla
que persegueix la pubilleta.
Un abocador de: esbossos, descartats, enganys i, d'en quan en quan, algun breu comentari literari, diguem-ne. (nota: imatge de fons de Cy Twombly)
Sagna la lluna al ras:
el dia continua,
però en un altre lloc.
Tu dorms per veure Déu
en la nit indicible
que et viu al fons del pit:
«Jo ho soc tot. Pro aquest jo
és Déu. I no és un jo.»
La veritat, de sempre,
circula: els teus ancestres
dissolts dins de la sang.
Teoritzem sudaris
de neu sobre el paisatge,
però la mort és full en blanc
damunt de totes les paraules.
No som sinó la dansa
del floc de neu
que en tocar el terra
es fon.
El meu projecte de morir,
omplir la nit amb la mirada.
Com si hi restés així per sempre.
Com va estrellada als ulls la llum.
Quin cementiri són, els ulls!
Quin mausoleu, el firmament!
Cap pressa, pro. L'eternitat?
El temps que tinc per esperar-la.
L'espera? Un mode d'arribar.
El temps que tinc d'estimar el temps
que empeny al goig d'un dia més.
Què dir però de l'hora greu?
Sabré ser onada que retorna
al mar? He estat sempre la sal?
Potser la sorra a peu de platja?
Tants mots per a un mateix silenci!
Fins on arriba un Jo? Que avui
el meu projecte de morir
em sàpiga gratar l'esquena.
Commoure:
el pes de què es disposa
per a ser dansa —al seu aire.
Així la música.
Així l’estel quan bufa el vent.
Quin traç queda del núvol fugisser?
El sol indiferent irisa el quadre
on tot de gent somnia que existeix.