Aquí
em teniu, no puc res més.
Aquí
pescat pel meu forat.
La
boca al cap del peix. Rodó,
rodó
del tot el meu forat.
Aquí
del sofà estant d’okupa
del
sofà de l’amic que em cull.
I es va fent fosc i apago el llum
i
és jo i la nit dins de la nit
i
veure clar la llum de l’ham
que em clava al temps, i la del cel,
que
sempre hi és si la saps veure:
constel·la,
el router de la xarxa,
la
nit del peix dins la peixera.
Ara
que dorm el regne dels teus ulls
dins
l'oceà, i els ossos del teu sol
són
sal dissolta en aigües sepulcrals:
¿romans
per fi ja en les coses mirades?
¿Com
conté el corn marí el brogit del mar?
¿Perviu
alguna llum en les mirades
perdudes,
com si aquell no ser-hi fos
de sempre ‒i per a sempre ‒ el nostre moll,
l'enlloc
que no podem deixar de ser?
No
diguis res: escolta el gran parpell
del
temps com baixa a cada instant i romp
a
peu de platja en mil veus de ningú:
«Sempre
la mort és ara un horitzó
d’espectres
dels futurs perduts per sempre».
(Amb Andreu Vidal, Carles Camps Mundó i Mark Fisher)
Un
cel esllavissat, el mar.
A
peu de platja, escumen núvols.
L'areny,
tot ell empetxinat d'estrelles.
I
pren de bell nou forma el cel
en
l’ombra mòbil dels ocells:
toca
el llebeig la seva partitura.
I
a l’horitzó, ferit talús,
sagna
el principi etern del goig:
l'eternitat té el cor robat pel temps.
(Amb Dylan Thomas i William Blake)
A través de la llum que costura el teixit del
cosmos
a través d'una agulla que sense
explicar-se fila
l'inexplicable a través de l'espai del
descosit
que permet néixer a través del temps que n’estira
el fil
que permet créixer i és vida d'un home que
s'aguaita
a través de les traves de pensar el sentit
de ser-hi
i no saber perquè el perquè ve com un
llamp
que arbre una esquerda el cel fosc del seu
cap i es planta
i floreix a través d’un home que passeja i
troba
tot d’una al terra ‒tirat, perdut‒ un
botó.
(I el cull, se'l mira, i el botó li torna la mirada:
*i és gravetat i la nuesa, que ja trona)
(*i el mostra a l'ara, que ja trona, li diu: cobra't)
Un dia més, un a dia menys, amb tots els
dubtes
que tu anomenes metafísica, preguntes.
Ja saps: ¿per què existeix alguna
cosa
en comptes de no-res? ¿Per què en la meva
fi
hi ha el meu principi, i a l’inrevés? Preguntes
tot i saber que qui pregunta ja ha respost,
que la resposta és anterior a la pregunta.
¿Sentència de futur? No ens trobarem a
fora.
Que l'univers s’allunya cada cop més
ràpid.
Que arribats a cert punt sense retorn
l’univers no s’explica, s’assumeix.
Destí, el de perdre's en el del món. Amb
totes
les respostes a dintre, però en un
racó llunyà, del tot inabastable.
Saber!, no ens és permès res més. Qui sap
si, el món, potser, d'aquest no poder ser.
(Amb Leib Ròkhman i Màrius Sampere)
Trossos
d'esguard
s'escampen
en la boira
que
neix dels camps femats.
A
passes cegues per la terra:
són
ara indrets
que
una vegada foren rostre.
Plantats
en cada llunyanyia,
ja
formen part de tot
el
que els envolta.
Trossos d'esguard:
la
boira, muda de fantasmes,
la
boira, bena dels ulls
que
llisca, lenta,
la
bena
i
els ulls que la segueixen,
bandera
de la seva
unió
amb la cosa eterna
ja
no pel veure-hi clar
sinó
per obra i gràcia
de
la putrefacció.
M’endinso
al bosc com qui vol veure,
en el vent que expressa la fulla,
en la fulla que expressa el vent,
i en l'ocell que s'está a la branca
i de sobte ja no i es queda
tremolant la branca un instant,
aquelles
coses que de tant
tremolar
gairebé existeixen.
En
el gest ‒tan antic, tan nou‒
de
tantes fulles que espurnegen:
bé
poden ser ales, em dic,
bé
deu mil ulls picant l’ullet,
qui
sap si un esperit que bufa
i
posa nom a tant silenci,
i
vincla els arbres per mostrar
la fusta amb què són fets. Al bosc,
potser
tan sols aquest pensar-hi
que
s’enfila de branca a branca
com
qui hi vol veure la seva ànima
que
roman penjada allí i prou,
sense
esperar res més, i em diu
que
ja és això, i que en faig prou,
que
ja va bé que expressi, el bosc
‒mig
de les fulles, mig del vent‒:
tantes
coses eternament
prenyades
del que no pot ser.
