Dos del dos del vint-i-tres

  

COREOGRAFIA

Tinc el caminar lleuger?

És només que m’entrebanco

sense acabar mai de caure.

Pro al final me’n sortiré,

que m’ho diu la gravetat

d’aquest món de mones meu:

sóc vingut al món a caure.

De moment, la vaig ballant.

Lo irrisori em torna ingràvid

i dels nervis fets estil

tinc el caminar lleuger,

pro no em poso mai en òrbita:

m’entrebanco amb l’horitzó

d’un camí que ha esdevingut

cada cop més un anar

més depressa cap enlloc.

OH PERCAL DE MÓN DE MONES

 

Si el fillol em surt amb tara,

caldrà aprendre a fer brodat

per poder-li regalar,

el proper nadal que vingui,

un jersei que dugui escrit:

jo fracasso molt millor.

 

 

De la sèrie 'poemes descartats':

  

L'instant fugaç

damunt la pell de l'aigua,

tot just un salt

que és gest, el goig de l'aire,

l'instant del cel dels peixos.

  

Robin Hood

ROBIN HOOD

 

Robes, robes i ho ensenyes

com dient: la construcció

de l’altre en un mateix és

la condició d’un mateix.

Robes com el qui somnia.

Ensenyar-ho és la manera

de fer-t’ho teu: si no tindre-ho,

que et correspongui almenys.

Com qui posa preu al gest.

Com qui hi aprèn virtut. Robes,

robant pots ser allò que et falta.

Et vas fent digne ‒d’estudi.

REVERSIONS (LES BECEROLES SUCCESSIVES) II

 

 

EL TREPITJADOR DE FULLES

 

Al parc, vaig trepitjant les fulles

com un ofici que arreplega

tot de camins ja transitats

i fragments de vida cruixent

que el vent ha de tornar a escampar.

Al parc, la meva ment s’envola

d’arbre en arbre com un ocell

que no encerta la branca i va

provant-ho com si la seva ànima

anés penjada entre les branques.

Al parc, m’agrada imaginar-me

que, un cop ja mort i enterrat,

per entre la terra que em xucla,

les arrels es parlen: «aquest

és dels que sempre saludava».

 

Poesia del silenci

I

 

A l’encontre

del silenci

a l’ull d’un

huracà

de paraules

a l’en contra

per la llengua

d’un silenci

indestructible

com les coses

que no arriben

mai a ser,

enraono.

 

 

 

II

 

“I vet aquí un silenci que temps fa

escrivia en aquesta dissortada

llengua que no comprens”, diu l’epitafi.

 

 

 

III

 

Davant el silenci dels morts,

quan deambulo entre carners,

no pas per igualar-m’hi: callo.

Tanka del parc

 

TANKA DEL PARC

 

I

 

Gent que passeja

Un home escup al terra

Els ocells canten

Cau de l’arbre una fulla

Així es va fent la tarda

 

 

II

 

Passo el diumenge

veient com passa: dones

i homes, ocells

i fulles, tots per entre

l’espai buit dels barrots. 

 

DE LA SÈRIE 'POEMES DESCARTATS':

 

MAL DU SIÈCLE

 

Mastegues inefables per l’esquerda

de la carn del teu món on vas clavat.

El teu temps, la imminència de la fi

del món cronificat en simulacre

(Que tal dia farà un any, de la fi

d’un món que defereix al sant tornar-hi).

Mastegues un exili d’impaciència.

La llibertat: una sala d’espera.

Conjures vaguetats, dosis d’absurd.

Mastegues i mastegues llei de vida:

el pes de què disposes per a riure,

la queixa com a esport i enviliment,

el bumerang de mala llet que torna,

la mort ja feta vida que et saluda.