A quant el preu de la llum que costura
el greu teixit del cosmos? És el llamp
de conèixer-se: el trau que s'obre per
l'atzar
d'un dia qualsevol mentre es passeja
i topar-se tot d'una amb un botó
tirat pel terra. I collir-lo, mirar-se'l,
i alçant-lo al cel, que trona, exclamar:
cobra’t.
Ballen i ballen
els flocs de neu.
El nostre lloc entre les coses?
Blanc sobre mort, silenci.
Quines petjades s'hi escriuran?
I ballen els flocs gràvids.
Toquen el terra:
no quallen.
Ara que ja mai més a la pupil·la
la teva nit fecundarà cap alba,
ara que et són sepulcre les parpelles
i els ulls, vessats a l'oceà de dins:
qui sap si restes ja, com tu volies,
per sempre en totes les coses mirades.
Jo només sé que escolto el gran parpell
del temps com baixa a cada instant i romp
a peu de platja en mil veus de ningú,
com si el mar retornés, amb cada onada,
l’horitzó de futurs perduts per sempre.
El teu projecte de morir:
omplir la nit amb la mirada.
Quin cementiri són, els ulls!
Quin mausoleu, el firmament!
¿Enfora, endins? Viure, morir...
¿Es pot no ser? Subtil, t’habita
la nit pinyol de les estrelles:
el teu per sempre, si el saps veure
endins ‒i des de sempre‒ amb ulls
de cec que estima la foscor.
Cada estrella
un home cada
pols de l’ara
un porus
de la pell nòmada de Déu
‒secreta el temps...
Vindrà la neu i durà als ulls
l'aigua més teva, capità.
Un llamp de llamp, el veure-hi clar;
i el tro, morir-se, capità.
Sota la neu, la teva platja
de mel i mandra. Seràs l’ara
i res de sempre, escuma d’ombres.
Jo serà ja per sempre un altre.
