Com l’herba que bressola el vent
i
a voluntat doblega les paraules,
com
entre els arbres de l’hivern
s’ajusten
les paraules a la música
com
el qui llega el no-res a ningú,
malgrat
saber que tota llum
és
llum d’altar: com si la lluna
dins
cada gota de rosada
fos
deu banyat en el seu somni,
un
cos que el somni necessita
per
a poder-hi despertar.
No
para el temps de demanar
a
la sang ser la seva tinta
encarnada,
esculpida: no
l'estàtua
sinó l'ombra viva
que
projecta. Davant la llum
que
ens amaga la lluita, mostra
els
fantasmes que ens acompanyen,
batecs
d'una absència clavada
al
cor quadrant del món, la tinta
que
ens ha vestit amb l’uniforme
d'aquells
soldats morts per nosaltres.
La
boira: diu l'oblit que pot
arribar
a cabre en el silenci,
la
pluja que no sap on caure,
el
mar que no s'enfila al cel.
La
boira: cada gota un mort
que
alena, errant per rius i valls,
les
vides mudes i oblidades
i
les que mai no podran ser.
La
boira: alè d'un déu que dorm
en
companyia de fantasmes,
sudari
en vida del que falta,
capes
i capes d'insepults:
la
boira ‒guarda el seu secret.
Així el teu veure i resistir:
trossos d'esguard, cristalls de tu
que ara respiro. Son indrets
que una vegada foren rostre:
el seu revers per entre els meus
ulls fugitius. Així s'escampen
discretament cap a l'etern
que ha de furtar-me forma i ombra:
plantats en cada llunyania,
aquells que no coneixeré.
Ara que dorm el regne dels teus ulls
dins l’oceà, ara que és la remor
de l'onatge un diàleg entre els morts
que busquen el sepulcre en l’horitzó:
ja formes part d'un mar d’esguards perduts,
evaporats: son boira errant pel mar
que no flueix ja cap al sol per ser
de nou la pluja, còrrec, riu... que és pell
del seu espill, silenci en suspensió...
¿Restar per sempre en la cosa mirada?
Davant segles de boira errant, el temps,
ni viu ni mort, romp ara a peu de platja:
«Sempre la mort és ara: un horitzó
d’espectres dels futurs perduts per sempre».
I vinga totes les onades aplaudint una ignorància oceànica. I l'arena a la platja, anar fent temps.
I just escrit llegir això de Feliu formosa (Immediacions):
"Escric això perquè no avanço ni reculo"
"El mal és esperar madurar prou per caure"
"Camino a la recerca del racó fet per mi"
"Qui compta el temps no pot deixar de repetir-se"
