Teoritzem sudaris
de neu sobre el paisatge,
però la mort és full en blanc
damunt de totes les paraules.
No som sinó la dansa
del floc de neu
que en tocar el terra
es fon.
31 de maig 2026
(Neu-hi)
O meu projecto de morrer é o meu oficio
El meu projecte de morir,
omplir la nit amb la mirada.
Com si hi restés així per sempre.
Com va estrellada als ulls la llum.
Quin cementiri són, els ulls!
Quin mausoleu, el firmament!
Cap pressa, pro. L'eternitat?
El temps que tinc per esperar-la.
L'espera? Un mode d'arribar.
El temps que tinc d'estimar el temps
que empeny al goig d'un dia més.
Què dir però de l'hora greu?
Sabré ser onada que retorna
al mar? He estat sempre la sal?
Potser la sorra a peu de platja?
Tants mots per a un mateix silenci!
Fins on arriba un Jo? Que avui
el meu projecte de morir
em sàpiga gratar l'esquena.
26 de maig 2026
La transformació del pes en moviment sense pèrdua de presència?
Commoure:
el pes de què es disposa
per a ser dansa —al seu aire.
Així la música.
Així l’estel quan bufa el vent.
25 de maig 2026
Amb Weng Tingjun
Quin traç queda del núvol fugisser?
El sol indiferent irisa el quadre
on tot de gent somnia que existeix.
21 de maig 2026
Vindrà una platja de neu negra
Vindrà la neu i durà als ulls
l'aigua més teva, capità.
Un llamp de llamp, el veure-hi clar;
i el tro, morir-se, capità.
L'ofec que et venç i que t'acull.
Sota la neu, la teva platja
de mandra i mel: sorra del temps
que vessa al tot és ara i res.
Endins, com qui retorna al moll
del món ‒tot fosc, tot temps‒ tindrà
l’últim silenci, la Callada.
Diu que hi ha un temps per acabar.
(¿Serà però no poder dir-ho
arrel que branca endins i es fon
amb la cançó abismal del món?)
Diu que en la fi hi ha el seu principi.
(Però no es torna a néixer, no.
I, tanmateix, l’enyor que ens ve
de quan no érem: ¿és l’onada
de cadascú que es reconeix
per un instant aigua del mar
que immens travessa tots els éssers?
Va i ve l’escuma de les ombres.
Tal com un còdol té el cor d'aigua,
¿queda en les coses esguardades
la llum dels ulls que les han vistes?)
Fa de mal dir, l'últim silenci.
Descansi en pau, la pau del cranc.
Jo serà ja per sempre un altre.
20 de maig 2026
Atman
Ser o no ser al moll de l’os de la música del món ser el buit la forma i la forma el buit i l'aigua qui hi flueix un riu el i el còdol amb el cor d’aigua el flux que busca no saber-se font en cada gest i branca en cada no la font ressona se'n riu de tu, tu, qui?
12 de maig 2026
Les ulleres de Roger Penrose
Anem venuts al temps i el preu és existir
i que el temps sigui, alhora, una mera il·lusió.
No viatgem pel temps, el llegim passant
pàgines
del gran llibre del món que diu: no estic
passant,
estic sent observat. El món sencer no és
sinó la llum als ulls mirant-se, i les
pestanyes,
codi de barres, rems. I les parpelles,
pell
de l'onada que baixa, nit ‒que diu: tot
instant
viscut seguirà sent per sempre en algun
lloc.
Que és sempre a tot arreu, l'enlloc, naufragar en l'ésser,
l'aigua de cada instant que ens venç i que ens acull.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)