Típic diguem-ne poema descartat

Perdut al born de la pell fina

n’has fet el pa de cada dia

llescat pel coltell de la vida

vas tot untat de sertralina.

Descartats del mes

 

El temps s’encarna

al cos

         i es fa

mapa a la pell

i firmament

pigat d’estrelles:

traus que constel·len.

La nit

 

          fa cos

del que no hi ha.

 

 

 

VARIACIÓ SOBRE UN TEMA DE WILLIAM CARLOS WILLIAMS

 

Això mai es només per dir-te

que pots menjar les delicioses

cireres: abans cal

treure el pinyol, filleta.

 

 

 

FACTURA

 

La llum que cus

el greu teixit del cosmos,

obert el trau

per on l'atzar s'escola:

un botonet tirat a terra.

 

I collir-lo, mirar-se'l,

i en el llamp de conèixer-se,

alçar-lo al cel que trona,

i exclamar: cobra’t.

 

 

 

 

 

Remor de tant

d’estiu que baixa

quan jo hi pujo.

Me l’empasso

i el riu se’m planta a dins,

i baixo: la remor

em torna, la boca aigua,

xiulant.

 

 

 

 

 

Delega el sol
al clar de lluna

que es reparteix
en cada gota de rosada.

 

Busca la nit uns ulls

que se l'inventin.

 

 

 

 

 

I matar el temps

cisellant-lo: que parli

el seu cadàver,

la pròpia línia: no

de sang, sinó de text.

 

 

 

 

 

Viure passa.

Arribar?

No recordes

haver nascut.

 

Passa, viure.

 

Sabràs ser

bon ancestre?

Floreix

dels camps femats

la boira,

             trossos

d’esguard

‒s’escampen

a passes cegues per la terra.

 

Plantats

en cada llunyania,

indrets

           que un dia foren rostre.

 

 

 

 

 

Ara no és

passa

 

d’ara en ara

 

totes les vides

la vida.

(Sense títol)

 

Fa de mal dir si soc la font,

que raja set, i me la bec,

i no en sé treure l’aigua clara.

Cor de poma

  

El llum de nit infantil ‒de color

vermell i amb forma de poma‒ de la filleta,

reflectida en el calze

de les copes que hi ha al prestatge.

 

El llum vermell de nit

de poma en cada calze:

així surem entre les coses,

fets d’aigua vessem set.

 

I se m’adorm als braços la filleta.

I als seus la poma encara.

Apago l’interruptor. 

Factura

 

A quant el preu de la llum que costura

el greu teixit del cosmos? És el llamp

de conèixer-se: el trau que s'obre per l'atzar

d'un dia qualsevol mentre es passeja

i topar-se tot d'una amb un botó

tirat pel terra. I collir-lo, mirar-se'l

i, alçant-lo al cel, que trona, exclamar: cobra’t.

 

Poètica?

 

I matar el temps

esculpint-lo: que parli

el seu cadàver.

 

Temps en blanc

 

Ballen i ballen

els flocs de neu.

 

El nostre lloc entre les coses?

Blanc sobre mort, silenci.

Quines petjades s'hi escriuran?

 

I ballen els flocs gràvids.

 

Toquen el terra: 

no quallen.