Epifanieta

(Amb Pere Gimferrer)

Veure, en la llum

dels semàfors que embussen,

el trànsit de la llum.

 

A través

 

A través de la llum que costura el teixit del cosmos

a través d'una agulla que sense explicar-se fila

l'inexplicable a través de l'espai del descosit

que permet néixer a través del temps que n’estira el fil

que permet créixer i és vida d'un home que s'aguaita

a través de les traves de pensar el sentit de ser-hi

i no saber perquè el perquè ve com un llamp

que arbre una esquerda el cel fosc del seu cap i es planta

i floreix a través d’un home que passeja i troba

tot d’una al terra ‒tirat, perdut‒ un botó.

(I el cull, se'l mira, i el botó li torna la mirada:

i és gravetat i la nuesa, que ja trona)

 

Cosmos

 

Un dia més, un a dia menys, amb tots els dubtes

que tu anomenes metafísica, preguntes.

Ja saps: ¿per què existeix alguna cosa 

en comptes de no-res? ¿Per què en la meva fi

hi ha el meu principi, i a l’inrevés? Preguntes

tot i saber que qui pregunta ja ha respost,

que la resposta és anterior a la pregunta.

 

¿Sentència de futur? No ens trobarem a fora.

Que l'univers s’allunya cada cop més ràpid.

Que arribats a cert punt sense retorn

l’univers no s’explica, s’assumeix.

Destí, el de perdre's en el del món. Amb totes 

les respostes a dintre, però en un 

racó llunyà, del tot inabastable.

 

Saber!, no ens és permès res més. Qui sap

si, el món, potser, d'aquest no poder ser.

(Amb Leib Ròkhman i Màrius Sampere)

L'animal que no existeix

 

Trossos d'esguard

 

s'escampen en la boira

que neix dels camps femats.

A passes cegues per la terra:

 

són ara indrets 

que una vegada foren rostre.

Plantats en cada llunyanyia,

 

ja formen part de tot 

el que els envolta. 

 

Trossos d'esguard:

la boira, muda de fantasmes,

la boira, bena dels ulls

que llisca, lenta,

 

la bena 

i els ulls que la segueixen,

bandera de la seva 

unió amb la cosa eterna

 

ja no pel veure-hi clar

sinó per obra i gràcia

de la putrefacció.

  

Com si les fulles

 

M’endinso al bosc com qui vol veure,

en el vent que expressa la fulla,

en la fulla que expressa el vent,

i en l'ocell que s'está a la branca

i de sobte ja no i es queda

tremolant un instant la branca,

aquelles coses que de tant

tremolar gairebé existeixen.

En el gest ‒tan antic, tan nou‒

de tantes fulles que espurnegen:

bé poden ser ales, em dic,

bé deu mil ulls picant l’ullet,

qui sap si un esperit que bufa

i posa nom a tant silenci,

i vincla els arbres per mostrar

 la fusta amb què són fets. Al bosc,

potser tan sols aquest pensar-hi

que s’enfila de branca a branca

com qui hi vol veure la seva ànima

que roman penjada allí i prou,

sense esperar res més, i em diu

que ja és això, i que en faig prou,

que ja va bé que expressi, el bosc

‒mig de les fulles, mig del vent‒:

tantes coses eternament

prenyades del que no pot ser.

                                    (Amb Juan Vicente Piqueras, Andreu Vidal, Gabriel Ferrater, Josep Carner)

 

Amb sense les coses

 

Contemples cada gota de rosada

suspesa en el filat de teranyina

com si Déu delegués en la humitat,

com si l'obscuritat que ara hi tremola

mantingués vives al mirall les coses

que són mortes. Vols creure que s'hi fixa

la memòria dels morts, que a trenc de l'alba

la nit delega en les ombres del dia.

Com qui s'asseu al cementiri i dorm

i somia en l'instant de l'hora greu

que el trànsit a la llum és a renéixer

‒per la lluerna de la lluna plena‒.

Vols creure que la llum que emet la lluna

són els somnis del sol, que el seu reflex

en cada gota de rosada encén

un univers pels ulls que s'hi contemplen.

I veus en l'ara que ets i no seràs

l'eternitat d'allò caduc quan passa.

I allò que no existeix, en el buscar-ho.

Que veus en cada llàgrima una flor

que s'obre al pou del temps i et mira, mira.

 

            (Amb Josep Carner, Andreu Vidal, Nathalie Handel, Isidre Martínez Marzo, Antonio Porchia)

 

El meu nom ple de gent

 

¿Troba, la veu dels morts,

d'alè en alè, la boca

que els inventa? ¿Així el nostre

eco en l'eternitat

que diu: no som el temps

però el temps és nosaltres?

 

Paraules i paraules.

 

Que lent el pas dels dies,

que ràpid el dels anys.

Dura el que dura el temps

de creure que és per sempre,

però no para mai

de demanar a la sang

de ser la seva tinta

encarnada, esculpida.

 

Del mort, ¿en queda al viu

alguna cosa ‒enllà

de ser ell mateix també

mortal i irrepetible?

 

La seva absència: cull-la

del préstec de la llum

que et clava al cor del món.

No l'estàtua sinó

l'ombra que s'hi projecta,

el temps que viu dels morts

que sents a dins romandre,

 

que tenen dues vides,

 

una dins teu. Nit que és

dins el dia. No un cos

sinó un creixement: sang,

negre, que al cor recorda.

La seva nit damunt

la teva nit: l'estrella.

¿És batec d'una absència

feta vent a la mà?

¿L'angle d'inclinació

de l'herba que bressola?

Tot el que quedarà

per dir. Tantes paraules

per a un mateix silenci

 

espès, que ocupa espai,

sentit, fet de persones.

De veu en veu pel món

com llum orfe d'estrella

que busca un lloc on fer-se

nervi, saba, fruit, temps.

¿Aixi ressona el jo en

el tu de la paraula?

¿Com arbra el càlid vent

una fulla sense arbre?

Així la veu que busca

la boca que l'inventi,

 

veu ajustada al vent.

Que no tingui la mort

també l'últim silenci.

 

L'aire que queda. Alena,

alena i sigues tu.

(Amb Ll. Solà, Shakespeare, F. Garriga, V.Khlébnikov, P. Celan, F. Formosa, F. Kafka, R. Juarroz)