EL TREPITJADOR DE FULLES
Al parc, vaig trepitjant les fulles
com un ofici que arreplega
tot de camins ja transitats
i fragments de vida cruixent
que el vent ha de tornar a escampar.
Al parc, la meva ment s’envola
d’arbre en arbre com un ocell
que no encerta la branca i va
provant-ho com si la seva ànima
anés penjada entre les branques.
Al parc, m’agrada imaginar-me
que, un cop ja mort i enterrat,
per entre la terra que em xucla,
les arrels es parlen: «aquest
és dels que sempre saludava».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada