De Sevilla estant, amb Jaume Vallcorba i Rocosa en ment
T’imposen una llengua, després fan per dir-ne llengua comuna. I que
una llengua serveix per comunicar-se, diuen. Un dir que calla la pròpia
mentalització de la realitat que diu que una llengua no és mentalització de la
realitat, i que el llenguatge no té a veure amb el descobriment de la textura
de les coses. (Per exemple, a casa meva som dimarts i en canvi a la vostra estáis a dimarts.
Diferenciem, per exemple, la visió momentània de la durada temporal. -¿Estás en Sevilla? -Hi sóc
i, de més a més, perquè hi visc. Allò que una llengua no destria, tampoc no ho distingeix
el qui la parla. “Es igual” es refereix a la cosa en si. “Da igual”, en canvi, al
fet de la cosa. En català enraonem, peripatètics de la llengua. I rumiem perquè
insistim sobre allò pensat abans. Hom diria que en castellà es pensa més des
del sofà, cosa que pot embutir la ment. Ep, tot això és una manera de parlar,
és clar. Que d’allò que diu que la llengua s’aprèn de veure-la com transforma
la llengua, n’és exemple la bona poesia hispanoamericana. Dit tot això, no caldria dir que,, no hi ha llengües millors (ni llengües menors,
deleuzguatarri), sinó diferents maneres d’apamar el món, diferents processos mentals
d’interpretació de la veritat. No caldria però bé, en fi.
Imposen doncs, essent-ne conscients o no (ah, los tercios d’imperialisme lingüístic banal), aquell tipus de veritat a mitges que assassina la veritat amb un arsenal de llenguatge sobre la manera d’entendre-la. Així com amb la mort d’una llengua, que és un fet social, mor una part del món, així la historia del dolor es inextirpable perquè es troba incrustat en les pròpies partícules de l’idioma imposat. Ja deu ser això, l’Espanya que ens espanya o, dit en la seva traducció: muerto el perro se acabó la rabia. (També en fan congressos de noms tan escaients com: “Lengua española, mestizaje e interculturalidad. Historia y futuro.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada