II
(Abril
del 2024)
El poema
perfecte era néixer
i al mateix
temps punt de partida
del poema de
néixer
dins el poema
del temps,
el que tenim i
el que ens deixen tenir,
i trenar-se en
l’instant final en què
tota la vida
dura un sol instant
i és ball de
morts dins el silenci
que arriba en
punt al seu fer tard a tot
el poema
perfecte
en forma poema
imperfecte.
Tindre un fill,
no deixar cap rastre...
diga-li com tu
vulguis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada