La granota s’en va d’excursió lluny
de l’aigua i roques i mates i dates
i salta i salta en busca d’un petó reial
fent caure branques i fulles però no petons
i al seu lloc troba una crosa feta d’ortodòncies
fetes de branquillons fets de la matèria
que no s’acaba..., una crosa, doncs,
que petoneja per allò de quan el riu sona
aigua en baixa –i així m’estalvio de saltar, pensa,-
però aleshores les roques i el riu li fan por,
i es queda quieta a la riba ajaient-se
i mirant de trobar-se el centre de gravetat
tot rascant-se la closca amb la crosa
que de tan rascar encén la bombeta
de la veritat que diu que “Hola tal, t’ho faré a bon preu!”
però que no pot ser revelada i la granota
que li escup però a la molt puta li agrada
i li regala un anticip en forma de paraules
-segons ella, per conveni amb la seva
bessona la mentida- que diuen:
confia: l’aigua flota.
I pensa que pensa que si però no
que es queda tumbada a la gespa de la riba
i pensa que quan vingui el llop i es trobi
amb el riu i les pedres davant i es mori de por
saltarà i saltarà i amb les branques caigudes
es farà una barqueta i quan, més avall, arribi
a riba i al cap d’uns anys, -per allò de que
la matèria no es crea ni es destrueix
sinó que es transforma- torni el llop
o els polls o es trobi la muda masa verda
i llefiscosament amfíbia es cobrirà el cervell
d’avestruç fornicador amb una fulla
i farà com que escapa perquè sap saber que com
que pensa no cal fer res i que sempre és a temps
de saltar i saltar i agafar més branquillons i,
aquest cop, -ajudat per les seves precioses
i verges anques de granota-
fer-se’n un punyal on entrebancar-se, riu avall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada