19 de gen. 2017

"No acabar de morir mai del tot..."


Som el que som però tenim
la llibertat del lloc
des d’on desdir-nos,
no una cambra
no una casa
sinó un lloc mòbil, 
que som com som,
un huracà però
però també allò que esculls,
sia passant-ne:
al brogit del remolí,
o passant-hi:
a la pau expectant, mòbil, de l’ull.
  

(Reversió 'Per defecte')


L’anell brutal de xacres i rialles
a cent per hora
entorn el buit
dibuixa
un ull
de mirades perdudes,
te les retorna.
Sense remei.

Pupiles d’ombra
que a les conques se t’hi agiten:
els morts que ets,
els vius que et fugen.

Cap nupcia en ofrena per la purga.
No saps què fer-ne.

S'escampa l'ombra 
com pètals en esclat, un devessall 
de tinta plena dels mots que ja no diràs.

Ja coissor a les parpelles, vidrioses
formes ballen entorn de l’ull
i el dit que s’hi fon.
Cap lloc on ancorar
enllà la furga.

És punt de no retorn l’espill
que et diu qui ets,
no d'on véns,
ni cap a on vas

ni t'importa ja. 

(Com més t’arrenques els ulls
més endins, clavant-se’t, la mirada).
             

18 de gen. 2017

Space Oddity


De la visió que, de babel a l’astronauta, és la distància de tots els graons que són l’horitzó de no tenir-lo, penjant del gràvid traç de les parpelles, d'una llàgrima penjant que és el mar, oneig del ser-o-no-ser com collint la fruita que ens cau de madura, un cuc, poruc, com dient:

De la visió que és la distància
De babel a l’astronauta
A l’alçada suficient
La nit ja no es fa de dia
Però atorga perspectiva.

[DEL COMBOI ESTANT
AL VIDRE FOSC UN ROSTRE
EM MIRA I CALLA COM UN HOME]

16 de gen. 2017

(...)


De la porta estant
I de quedar-s’hi al bell mig
De la frontissa dient:
La clau de la intimitat
És també el seu pany
I l’art grinyola
Amb corrent d’aire
La frisança
Del seu batre les ales
De la porta estant
I De quedar-s’hi
Una rasca...
    

15 de gen. 2017

(Per defecte)

   
L’anell d’un món brutal
a cent per hora
entorn el buit
dibuixa
un ull
de mirades perdudes,
te les retorna 

sense remei
pupila d'ombra
a les conques 
si agitant-s'hi
no saber què fer-ne
i no sabent
anellar el món

(com més t'arrenquis els ulls
més endins, clavant-se't, la mirada)

((i és l'horitzó el gràvid traç de la parpella)).

14 de gen. 2017

(Més cap el tard)


1
Cap més quietud que la de girar
i girar a la velocitat exacte del far
per ser la calma que constel·la
–amb obriülls, amb descosits–
el franc barranc a la deriva.
I saber-lo el barranc, que no para
Saber-lo igual de Jo que Tu
I ser-lo, que és no parar.



2
Segons la lluna Girant sobre de mi 
La lluna farcint el zero
O el zero anellant la lluna
Segons es miri
Un Ara
Fet sobretot d’adéus
(Em mira)
((Diu hola))
 

(Amb Blanchot)


1)
I és tocar fons
(Romandre-hi, palpar vores)
Escatir la profunditat
Del pou sense fons
Caure com un mode de vol
Terra Promesa
L'escriure
Atrau la vida
De poder-se'n apartar

Oscil·lant
Blanc sobre blanc, reescriure
El llibre per venir
I això és i no és un poema.



2)

Pel frec del vent ran alguna cosa
Alguna cosa pel frec diu ser
Muda
Que el vent oneja
Potser bandera
Vocació de fantasma
Alguna cosa
Pel trau a la vela
De la bena
Dels ulls.



3)

Escriure com un Virgili
viatjant pel seu mal de segle
que no és sinó per defecte.

Ja escriure li és la pell
de poder-se-la gratar
i, més que la felicitat,
el preu a pagar per ella.