28 de març 2017

(recopilació)

  
Art?
La llei, el cos
del món pel buit
clavant-se’t,
                       t’esculpeix

verba
de la carn que no
per la falta
a dir-ne        
             l’ombra.


Ja ets allò que et passa.
  

26 de març 2017

Dominical


Los relojes no coinciden, el reloj interior corre de una manera diabólica 
demoniaca o en todo caso inhumana, el reloj exterior sigue su marcha habitual titubeando.
FRANZ KAFKA 
(Diarios... Obras Completas II, varios trads., Barcelona, Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, 2000, p. 659.)


Entre el rellotge intern i l’extern s’hi esdevé un canvi d’agulles, quequejant. Un rellotge del qual no és possible afirmar si allò extern són les busques i allò intern la superfície que les suporta, o a l'inrevés, o les dues coses a la vegada, o fins cap de les dues. I deu ser que és justament no saber-ho i anar-hi (quequejant pel tic i el tac) allò que anomenem temps.

25 de març 2017

Ai ui


I. (En mode provatura de provatura)

El pes de l'ombra,
collita de llum

de la llum que sega/cega:

el rictus a la cara.


(Estries, rostolls. La falla
camí a fer-se muntanya.)



II. (Reversió amb apropiació)

La llum al final del túnel,
un tren que ve de cara

I és baixar del tren
un descarrilar en paral·lel.

Notari últim el grinyol.



III


El ganivet
que es disfressa d’engruna
s’afana la llesca
i en culpa l’engruna,
demana, 
necessita,
passar gana
com el pa que menja

però llavors l’engruna, amb aires de disfressa,
fa anar el ganivet.
Se'l clava. L'afila. I vinga engrunes.
Un tip.
  
La confusió n'evidencia el negoci. 


IV

A l'en contra per la falla
Les cames com tisores
A l'encontre per a la falla
Com qui camina.

Ai oi


Té caus la llibertat de no
saber on caure,
i avança

amb la meta que s'alimenta del que cerca
a l'avançada

de l'escriure que em calça
a la petja que en llegeixes,
avança

pel ser estable
de la sola de les sabates,

fermament establert,
un lloc molt brut.


Té.

24 de març 2017

Ei (o comentaris per a parracs interns)

La paradoxa com la manera més genuïna que tenim de ser nosaltres mateixos. El moll, la falla. Ser estable, fermament establert, un lloc molt brut. La meta s'alimenta del que la busca. La falla ajuda a mantenir a ratlla, afrancesada, la veritat. 

O:


Lo món en cada home i tot l’Home en cada món encès per a tu només per a tu. Com en un poema, diguem (On jo ja és un altre, diguem (i que és la manera de ser i no ser jo). On la pell del poema és l'altre. On 'escriure per llegint-se, llegir per escriure's' esdevé la casamenta pedra contra pedra de mon reialme catedralici*.). La meta s’alimenta de qui la cerca. Per’xò ser estable, fermament establert, és un lloc molt brut. Per'xò la falla m’ajuda a mantenir a ratlla, afrancesada, la veritat. Que és una altra manera de dir: saber, i no poder deixar de saber (rissant-s'hi), fa una mica de riure.



pd: la paradoxa d’arribar a la plentiud a través d’allò que manca la resol, en certa manera, ballant-hi, l’escriptura (una mica a la manera del vers de Yeats: “How can we know the dancer from the dance?”)



(*a mode de suggerència: valgui també com a possible títol d'unes (s)obres completes).

Fassbinder

a)
D'engruna a engruna,
pel trencadís de la plaça,
el pa que s'hi dóna.

Han revingut els ocells
però ja només canten
perquè no poden parlar.


b)
La moda és present inflamat,
tot el deler
amb que es rebenta un gra de pus.

Avui la moda de no estar-hi.
La llibertat de l'engruna.
El pa que s'hi dóna.

23 de març 2017

Eliot o Del passar estant


Si som l’arrel estepària de tenir només brossa on aferrar-se o el terròs erm que es pregunta per les arrels mentre espera amb entusiasme la riuada, ho diu l’escletxa que s’hi arbra en forma de pregunta, meandre. L’escletxa amb un callar que callant parla, com qui s’ho mira tot i calla. De riba a riba, la distància de l’escletxa és l’espai de la mirada, torrentada que va del passar o reventar al no aprendre’n. Però només mirar. Mirar per entre l’acopi d’imatges trencades, la historia nova de sempre. És brossa a l’ull. Que s’embussa. Un pantà. Escletxa que va d’allò dit a allò escrit. Escriure diferent a com parles. Coses com: evitar allò que habites. O: habitar allò que evites. Tan li fa. Tan li fa com a disfressa del teu jo més íntim, el que et permet ser un altre a la mascarada del gran mirall del món. Tan li fa. Per entre l’acopi d’iimatges trencades, la historia nova de sempre es brossa a l’ull. un només mirar que és com dir: compro. El cost de la llum. Que ja no es faci de dia.