12 de des. 2017

Com xurros


Va tan bruta de rutina i ronya la bena dels ulls
que no s'hi reflecteix bé
ni la pròpia pel·lícula.

Té raó qui diu que a hòsties se n'aprèn.

Ha hagut de veure passar
la seva vida pel davant
per saber quina era.


11 de des. 2017

Esbós per a un poema dominical


Mitja tarda de diumenge a la riba:
pescadors, runners i dispersos varis
configuren el pessebre de torn.
El vent pinta i despinta el cel amb traça
impressionista, sense voler
i sense poder-ho evitar.
També els figurants del pessebre adoren el riu
sense adonar-se’n que és la forma de reeixir-hi
a través de l’arquitectura imposada.
Fet i fet, la vida és un art de mimesi
entesa com a ficció. Dos ulls
per a una mirada. Escriure perquè passi
veure passar la cosa d’existir.
A la riba, el diumenge ja és fosca entrada:
porto estona fixat en el corrent del riu,
en les velles metàfores que sobre la vida
i l’home evoca, tot l’incessant fluir
que restarà quan jo estigui ben mort i enterrat.
A la riba, quan et fixis en el cel i en el vent
i en l’incessant passar del riu
i en el viure que se’t va fent record,
¿em recordaràs com aquesta aigua
en la que no és possible banyar-se dues vegades?
¿i en ella, reflectint-hi com un cel, et veuràs 
com un meu germà bessó
que no hem coincidit en el temps
al qual ara em dirigeixo?

Dilluns de l'anar fent


Amb una imatge de Sanchez Piñol 
i una altra de Jacques Dupin

Blanquejar l’absurd al paper en blanc,
fer-se una palla, anar al gimnàs, jo què sé:
el cercle viciós em significa el buit
i posa a lloc l’horitzó,
l’anella com un cràter,  m’hi caso,
potser fins hi tingui fills :
que el jo és un vici
i el nosaltres la demostració
de que sense vicis hom és un malalt.
I no ho sé, company, jo només blanquejo
l’absurd aquí al paper en blanc. 

2 de des. 2017

Petita oda a l'equidistància

(A partir d'una imatge de Werner Kraft)

Però, fraternitat:
el trabuquet que et salva
etiquetant per oblidar-ne el nom
suma part al joc de pesos
i decanta, passa.
I una perplexitat s’eleva
com el platet de la balança
quan tot el pes resta en l’altre:
l’agulla clavant-se endins
dóna l’hora dels temps que corren. 

Balada de la barquita del zombi zen



La graciíta del zombi zen
cuando al ver venir Caronte
le dice, qué passa, vente!
No tengo monedas,  ojú!,
me voy a hacer barquero como tu

ah, la barquita del zombi zen!


30 de nov. 2017

Tres reversions cosines tornades del racó de pensar i una Postdata improvisada

I

I s’arrenca la bena
dels ulls, el blau
a fer-se nit. I els ulls
seguint-la, lluents,
un poema:
el seu veure-hi clar,
constel·la el cel
de descosits.



II

I és quan dorms que eix
a passejar, com sal en platja eixuta, la mort
a la teva cara
                        –i en la meva
mirant-te
per l’ànima estupefacte
d’existir
com a mera consciència
de la mort
                 per l’onada de quan
baixa
romp
desperta
                –damunt la baba erma del coixí. 




III

I, aleshores, despertar-se
és assumir la carn
volent carn, i obtenir verb...
pel ser o no ser el dubte
agitar somnis: manufactura
la fractura, conta xais.



P.D.:

Cada matí, clar com l'absurd,
l'absurd de no voler existir
tan sols equiparable a l'absurd, 
cada nit, de no voler marxar,
que altra cosa no pot, que no
hi ha altra manera de veure-ho clar,
aleshores, que no sia l’absurd
de viure’l, l’absurd i la vida... follem?


29 de nov. 2017

4 'poemes' germans



I

És irrellevant si Déu juga als daus o no.
Tot el què n’arribaràs a saber és del tipus:
per més que apostis, el resultat no varia.
Si no hi juga, ja tal.
Si sí, ho fa amb els daus trucats de sèrie.
Tan irrellevant com la meva opinió al respecte.


II

Res tan viu com aquest no poder dir
contradient-se.
Un res que fa ser.
Un res on la paraula no és la cosa
però, tanmateix, un res on la paraula
dient-se no ser la cosa, l’esdevé.
La paraula com a absència del món,
l’obertura que permet dir-lo.
Contradir el silenci des de dins,
desapareixent-hi.  


III

I aleshores el mot ver, quan tu hi vas, ell ja en torna.
I és aquest el moviment al que em refereixo,
el de la contradicció i perserverar-hi, el seu girar
i girar, vibrant indeturable, el que fa el món.
Perquè totes les coses del món tremolen,
també aquelles que només existeixen
en ser designades, això és, anant-hi
amb la pura tremolor buscant la seva música. 



IV

De tu a tu... mur a mur
i enderrocar-los, i fer-nos-hi la casa.
Així estimo l’impossible.
Així l’unica manera d’estimar.