Del mentrestant estant

El tema està a on buidar la merda i convertir-la en xirinola: art, copes, revolucions i trascendències vàries. Donar forma a alguna cosa que existeix més per defecte que per una altra cosa. Huracans claveguera, llengües embut i bombolles de saliva, fugir marxant, fugir quedant-se, el bla bla bla i el silenci que el conforma.

`

74

`

Esmorteeix, la boira,
la distància.
Els sorolls queden, lents,
pels racons.

(3)



És tèrbola, l’aigua, com una boira
sense aire on baden la boca, de bat a bat,
els peixos. Com si parlaren sense veu.
Busquen, tanmateix, un poc de vida, només,
un pam d’esguard per cercar l’oxigen necessari.
Sembla que parlen, però només moren:
A sobre la superficie plana, de panxa enlaire,
suren els mots.

(3)

Peixos d’un mar sec, JOSEP LLUÍS ROIG

`

Los premios no podrán quedar desiertos

Una cortina fina desdibuixa l'obra vista del bloc de davant. Insistent la pluja amara el buit i li dóna el toc escaient d'aquests dies previsiblement melancòlics, barreja d'estufes a tot trap, jerseis i fundes i embotits i turrons i vi dolç i neules jugant a fer bombolletes que exploten tió-tió i regalen fills pròdigs com si fossin la Nina superventes de l'any. Avui, et fas un tip de repartir paneres "dos petons" i paneres "bones festes i feliç any nou" i la pluja que t'estova el de ja per si estovat buit del llagrimal aquest que t'habita l'estómac, però avui amb la tarta de Santiago et conviden a un xupito i carai!, això ja és una altra cosa, que avui la gent está en mode esperit Nadalenc, és clar, i clar que sí, i avui Nadal corrobora allò de que el simulacre acaba conformant l'estat primigeni de les coses, i que per arrodonir-ho faltarien les nadales cutres de les botigues que cantaves de petit al cole, les llumenetes intermitens del carrer i una nevada d'última hora, catifa blanca paper de regal, dormir gelat de l'ànima, estalactites al ventre dieta del somni, mar de silenci onades invisibles cascall. O, si més no, que el nostre Gris fos almenys ofici reconegut i remunerat i amb cobertura sanitària i dret al paro, fos carrera amb opció de master gratuït i assignatura obligatòria a p5, primària i secundària, gris benjamin biolay manta al sofà de casa damunt dos cossos nus amarats de sexe i bon vi blanc amb llar de foc i el dormir extrem post follar com lleons, gris desaparèixer de tan gris asfalt gris núvol gris formigó gris cara boca ulls nas boca gris somriure. Avui, lo de sempre que et fa la il·lusió de sempre amb el probable resultat de sempre. Escamparàs la boira, cosina de la neu per part de mare, núvol de terra endins, coixí fet de distància i penjarroba del baf, avui, t'escamparàs tot tu mentre et cordes l'abric i somrius histèricament que tot és química, que qualsevol cosa pot ser poesia.

´

Al so del so i el ressò

`

I
Ser most per enyorar raïm i somiar vi.
Tu, jo
i trepitjar-nos

(lenta
i apassionada-
ment).


II
-Mare!
-Què vols fill?
-Mare!...

(i etcètera)

III
El batec de les onades damunt les roques, la sorra, els ulls. El batec
de les onades damunt les roques, la sorra, els ulls…
La vida
que roman
tot ignorant-nos…


IV (del Diadebades)
un maldecap estimula
més que una solució,
i tira que trenca
l'estímul i la mandanga
de tant big-bang resolt
ningú em sap dir
sense rossegar i repetir
què qui com
es fa i es desfà
la dansa de la babalà
que tots ballem i cantem
al so del so i el ressò;
aquella que diu
petons de cine
i petards de sant joan.

`

Vastas civilizaciones, magníficas formas de evasión II

(De Ruido de fondo, Don DeLillo
-fragment de conversa final entre Jack i Murray-:)

-¿Porqué he experimentado este temor durante tanto tiempo y de un modo tan consistente?
-Resulta evidente. Ignoras como reprimirlo. Todos somos conscientes de que no hay modo de escapar de la muerte. ¿Cómo enfrentarnos a esa apabullante certeza? Reprimimos, disfrazamos, esupltamos, excluimos. A algunas personas se les da mejor que otras, eso es todo.
-¿Cómo puedo mejorar?
-No puedes. Algunas personas sencillamente carecen de los mecanismos inconscientes que se precisan para desempeñar las necesarias operaciones de encubrimiento-
[…]
-Crees que estoy más sano porque no sepa cómo reprimirme? ¿Es posible que el miedo constant constituya el estado natural del hombre y el hecho de vivir en estrecho contacto con él suponga un acto de heroísmo por mi parte, Murray?
-¿Te sientes heroico?
-No.
-En ese caso, probablemente no lo eres.
-Pero ¿no es la represión algo antinatural?
-El miedo es antinatural. Los truenos y los relámpagos también són antinaturales. El dolor, la muerte y la realidad son cosas antinaturales. No somos capaces de soportarlas tal y como son. Sabemos demasiado. En consecuencia, recurrimos a la represión, al compromiso y al encubrimiento. Así es como logramos sobrevivir al universo. Se trata del lenguaje natural de las especies.
[…]
-Porqué me encuentro tan a gusto cuando estoy con Wilder? No es igual que con los demás niños-dije.
-Percibes su ego total, su inmunidad a las limitaciones.
-¿En que sentido es Wilder inmune a las limitaciones?
-No sabe que va a morir. Desconoce por completo la muerte. Y tu atesoras esa bobalicona bendición que él disfruta, esa exención de sufrimiento. Quieres estar cerca de él, tocarle, mirarle, embeberte de él. Qué afortunada es esa personita omnipotente, resguardada por su aura de ignorancia. El niño lo es todo, el adulto no es nada. Piensa en ello. La vida entera de una persona consiste en la resolución de ese conflicto. No es de extrañar que nos sintamos confusos, desconcertados y destrozados.
-¿No estás yendo demasiado lejos?
-Soy de Nueva York.

´

Vastas civilizaciones, magníficas formas de evasión

`

(De Ruido de fondo, Don DeLillo

-fragment de conversa final entre Jack i Murray-:)

`

Querías sentir-te ayudado y defendido. Ese horror insuperable no dejaría sitio para tu propia muerte. “Sumérgeme”, dijiste. “Absorbe mis temores”. Por un lado, querías refugiarte en Hitler* y en sus obras; por otro, querías servirte de él para incrementar tu importancia y tu fuerza. Percibo en todo ello una confusión de medios, y no es que pretenda criticarte con ello. […] Me resulta posible admirar el intento aun consciente de la inmensa estupidez que encierra, una estupidez que, no obstante, no es mayor que la que supone llevar un amuleto o tocar madera. No creas que te considero un caso único: hay días en que seis millones de hindúes se quedan a casa sin ir a trabajar cuando creen que los signos no son favorables.
[…]
-¿Por qué has fracasado, Jack?
-Por una confusión de medios
-Correcto. Existen numerosos medios de enfrentarse a la muerte, y tú has intentado utilizar dos de ellos simultáneamente. Por una parte, diste la cara y por otra trataste de ocultarte. ¿Qué calificativo aplicamos a esa clase de cosas?
-El de estupidez.
Le seguí al interior del supermercado…

*Poden intercanviar la paraula Hitler per Literatura o per la més els hi convingui.

`

Fred de plàstic

Entrem al bar-restaurant del centre comercial amb l’“hola” de la porta de difícil i estúpida obertura i la família de torn sopant i regalimant globus, pintallavis i maquillatge, i l’ecs que plana arreu, també per les parets i els sostres i el paisatge –és el nostre Chernovil particular- Hilton i companyia i tot, fins i tot l’aire i les musaranyes, tot tan ben formigonat i ella que diu “mira la via del trenet aquest de joguina que maca que és” i cafè, pagar i cotxe amunt i termòmetre avall i avall i ella dormint i nosaltres comentant l’accident aquella vegada del Porsche que venia de cara quan va volar tres metres i va quedar just al seu costat cara avall i arribar a la festa i xumba-xumba i calor i fum i tothom que es coneix, les velles i joves glòries de la plana, i xumba-xumba “ei què tal” elevat a “la nit serà això a no sé que...” i vinga el beure i el fum i les carreres als lavabos, i vagar en flâneur i beure responsablement tot i que avui no toca conduïr, que la llei de murfy va com va, que avui ha estat un dia dur, dur en el sentit que no sabries explicar, lo de sempre, el “què” el “com” el “perquè”, la mare del sentit que et fa sentit, amb perdò per la fònetica fàcil, però el sentit, el sentit que és ombra i horitzó i en definitiva ancoratge 100000 volts de glaç rodant a tota pastilla, el sentit, la feina, la confiança, les il·lusions perdudes que potser no has tingut mai més enllà de la il·lusió de la il·lusió i de la promesa de papallona, aquella de quan vivies dins una caixa de sabates així amb bicicletes i nadals musicals i col·legi de pago, i xumba-xumba i mira aquella com balla i balla, serà l’alcuol, l’amor, la coca, la desesperació? I xumba-xumba piip-piiiip gts-gts-gts-gts piip-piiip-hit de michael jackson- gts-gts-gts- piip-piiip-piiip, i tot bé bé, “una ració”, que diuen, i carreres al wàter i la llengua dels que venen del wàter en mode loopings a cal drogalandia i llavors les llums que s'apugen i la música que s’abaixa amb allò de tanquem responsablement “en punt que els de l’ajuntament són uns mariques i els mossos ens la tenen jurada, els molt cabrons”, i així abrics adéu adeú i fins el cotxe pel pont romà fet de piedrecillas -que deia l’altre Ella de l'altre Ell-, i la meva cinta de k7 al cotxe i ells que no s’expliquen d’on he tret el “talent musical” per fer una barreja de cançons tan estranya, eclèctica, incomprensible i 100% arrítmica, -“hi ha molt de jo mateix-penso”- doncs això, que el termòmetre vinga a baixar i el play que s'enfila sonant en Sisa amb la seva “qualsevol nit pot sortir i el sol” i vinga cantarelles villancicos coros versionant violins i pianos i alibabàs i patufets i peterpans i guillem browns i guillem tells i emperatrius sisí i no no, i vinga passeu passeu total i llengües autopista i brindar picant de mans i el sol que surt, és clar, i jo que arribo a destí, agafo les claus que el meu pare ha amagat on ell i jo sabem i dormir foix encara amb la xumba-xumba al cap, i llavors dir-te que has d’escriure ja sigui per vici o per ganes o per la barreja de les dues a les que ja estàs acostumat, pensar en la nit de dimarts que es preveu memorable, melancòlica i profundament etílica i pensar en aquí, en la dosi pendent de Berlín i de “la miopia com a literatura” i Turner i Pitol i també Gombrowicz i allò de Wilde que “és de mediocres creure en un mateix” que em porta de polleguera perquè al meu entendre és veritat però llavors què et queda i en qualsevol cas el suposat no mediocre no deixaria de ser un pobre diable i en qualsevol cas dubto que una cosa així es pugui triar... i etcètera i també pensar en l’haver de començar els treballs de veritat i el conyàs de començar a estudiar de veritat i l’habilitat de l’excusa per trobar-se davant de la veritat, amb veritats del tipus “escriure per a no conèixer’s a un mateix” o “la boira de la mà que acull a l’ull” o “el despullat/ pensar per no sentir/ la pell a l’aire" i així, treient-te de pas versots que no saps com col·lar d'altra manera, pensar en el poema Visió “Aquest home que veieu, decrèpit,/ tactiurn, noctàmbul sota el sol/, sense esma per esperar miracles/ ni cap mirada d’amor que el cremi/ sol com un espectre entre la gent,/ vestit igual que demà i que ahir,/ aparentment frèvol, sense gana,/amb la set justa per no extingir-se,/ aquest home és capaç de gastar/ una setmana per una coma,/ una vida per un adjectiu/ que us retorni les ganes de viure” d’Amadeu Vidal i Bonafont, i pensar que aquí la resposta seria “poema pam!”, però cal seguir i repentinar tot repetint paraules mantra, mantra, mantra, mantra, mantra i vinga faltes d'ortografia i repeticions mantra, mantra, mantra, mantra, mantra, és a dir “decidir” escriure tot això perquè al capdavall si vas esperant el post aquell genial que voldries ja faria temps que hauries tancat la paradeta i mantra, mantra, mantra, mantra, mantra i, en definitiva, col·locar-se les ulleres noves de trinca, ulleres tapa dura que em permetran tenir una supervisió per una estona -fins que la mandra s’hi acabi acostumant-, i fins aquí.

Foto

`