6 de gen. 2019

Alguns enfotismes (i l'arxivística com un deixar-los reposar amb la pols com un pol·len de lo inesperat per venir, diguem-ne)


Un aplec de nuditats, el nus
*

Al poema com la punta de la llengua
s'hi arriba amb la de l'altre.
*

La broma infinita
presentment com una gràcia
vinguda a menys.
*

A escar avui la metafísica:
ser una puta de l'eternitat,
i vine. Preus mòdics.
*
 
Llegeix un alè, inscrit a la catedral del buit: "Ensopegant amb tots els bassiots és com argamasses la teva casa per venir (quan un dia tot això sigui teu vingut sota la forma trinitària de l'enlloc, un ningú i el no-res)."
*

21 de des. 2018

Del refer estant


Amunt amunt a reacció Ícar,
endins endins a cop d’acció Èdip,
entren en òrbita

l’esguard estupefacte
davant el colossal cabdell d’horitzons
haguts i per haver
i tant d’espai que acaba en silenci,
i no saber tornar,  tan sols

gira que gira i tibar i tibar
el fil del propi descosit.
Una mateixa mirada garfida.

El cove sense lluna.
 

20 de des. 2018

Breu soliloqui visual, diguem-ne


Passa que, havia de passar,
de tan mirar-me i mirar-me
al mirall, a la fi, m'he vist
i no era jo,
només algú que passa, diu,
entre el que mira i el que hi veu.

17 de des. 2018

De casa estant


Desguàs de llibres
apilats a la tauleta de nit,
quan somio.
                    Babel per peces

que bé podrien caure’m al damunt
   

30 de nov. 2018

Crítica de la crítica


Pertot cecs de dolçor,
realisme social i meta-poesia,
Fins sota les pedres: vernal
de saberuts i averns amb vistes
que són sempre l'altre.
Un fart de cos i afrau, 
d'edens de víscera i trauc,
la cursi podridura que obstrueix el cor.
Mentrestant, jo mastego 
promeses com xiclets. Camuflo 
que em put l’alè a sopa d’all.
I llisca gràcil la sang de la llengua
de mossegar-la. Dissolc el verí,
l’allargo tant com puc.
                                    Té gust de poma. 

(Saber prou d'allò que es parla és, aquí,
no poder callar i alhora no poder dir).
  

29 de nov. 2018

Les quatre estacions


¿Què dir del fat
que no expressi ja l’alè
que escletxa arrela tresca
tot alhora inflama
les venes del gel?
I respon el desglaç:
mon cor és l’hivern
esqueix dels estius dorments
que he après a proveir-me
per mercè de la tardor
que el meu cor és aprendre
a passar el relleu
a l’aigua que s’esmuny
i enterra fa camí a la llavor
la veu aquella que cerca 
una boca que l’inventi.

26 de nov. 2018

Un més

   
No és que vencin per incompareixença
les coses que no poden ser no
que t’acompanyen de per vida tan arran
que no es veuen, que és no podent
ser com s’està més a prop d’elles
i ara no marxis i vine!
sembla voler dir l’ombra aquella
que en el precís instant de ser
homenatjada amb llum
desapareix.