20/03/2012

Pell fina


El corresponsal sucumbeix a les urpes
i es grata durícies de paraules dolces,
les estacions que deixa enrere
reclinat a la suma de vagons,
transeünts i el mite de la ment,

s'abona a l’art d’esquivar revisors
i arrossega una frontera amb cames

qui pregunta ja ha respost...

Propera parada, descarrilar
en paral·lel al tren,
escampar boira i ossos
a la boca del seol

la seva ferida, una finestra
on muntar l’oficina

s’omple de tot allò que ignora...

Mentrestant, l’espectacle es broda
a banda i banda de la pell fina.
   

vagabunds del dharma

    
amunt i avall va va va el coi de tren línia puigcerdà vic casa pares germà nebot internet dinar internet vic podòleg u podòleg dos congelació tren lina puigcerdà sentit barcelona llegir, música, dormir, la finestra com a oficina, barcelona ella sopar jo vi ella riure pels ulls cotxe amunt desfer el llobregat montserrat fos pis llit etcètera matí i primavera pel finestral cotxe amunt monistrol enllà sant benet i la teologia trinitària fan de la forcades tot i que amb el propi mur de vidre habitual, cotxe, baixar, b. b., pujar dinar filosofar pallejar endrepar l'amanida i el filet de vedella i el sol solet i el vi amb gaseosa i ivnga cotxe avall a buscar un tren que em porti a barcelona a agafar un altre tren que em porti a girona, dormir, mandrejar, la finestra l'oficina, arribar de fosc, de girona a salt menjar pa i restes de la barbacoa del migdia, depressa, amb coca-cola, i cotxe amunt cap a banyoles, entrades, birra a la plaça major i roger mas amb la cobla sant jordi, el caminant que m'enrampa el cap i després tors i cames per finalment florir als ulls, algunes cançons avorridotes, calor, en general un bon concert amb acústica a tocar de les orelles i catalanisme que voldria sortir del pit si no fos pel teorema del discurs de masses i el mur de vidre habitual, ratafia al bar del costat i canvi de bar, el bar de nit  típic del poble i gintònic, la cosa, la cosa ja és un altre cosa, albert serra entre els habituals del bar, allà,  després del sokurov, parlant amb la gent com qui no vol la cosa però amb una aureola d'extraretrestre aficionat a la moda i aquell posat de besuc intel·ligent que no se l'acaba, més gintònic, la llengua es desfà de la mateixa manera que un arxipèlag d'illes incomunicades es transmuta en el mar que comparteixen, potser no tant, però la llengua es desfà, el cos pesa parpelles enllà, així que marxar pis sofà llit i quedar clavat,  fregit, somiar a "destajo" i diumenge de sol primaveral per la finestra, primavera que no invita a buscar feina sinó a assaborir-la, però diumenge de sol deia, diumenge de sol entrant per la finestra,  llevar-se, pensar que tots aquests espais en blanc molts cops es podrien substitur per sms, esmorzar, cotxe endins i amunt fins a sant joan de les abadesses, vull dir ripoll, per després fer canvi de cotxe i anar altre cop cap a sant joan de les abadesses, vull dir un camí de carro fins a un bosc particular amb la paricularitat que el particular en qüestió és un de nosaltres. Sol i més sol, tenda i aigua i cadires de càmping i "apanyos" de bosquerol, processonària, frisbi penjat a l'arbre, dinar de tàpers amanides i pa amb tomàquets i "quiches," mini migidiada al balcó improvisat amb final toca baixar, mini passejos, allunar, ella i abraçades i ganes encobertes com molts d'aquests espais en blanc i aquí i allà i finalment baixar, tornar al cotxe i avall desfer camí nacional desdoblada i eix i  aquest no ser enlloc per altre cop monsterrat fos i pis i moltes coses, cansament, llit, dormir i nocturn amunt matí avall, etcètera
    

19/03/2012

178

 
X
 
Quan el proper jove poeta savadoreny
torni a gastar les seves llàgrimes
perquè ha perdut els papers
durant el darrer terratrèmol
no el confongueu
dient-li que son pare
i sa mare han queda
colgats sota la runa.

 
(MARC MASDEU, El gos autodidacte)
      

14/03/2012

Panorama

 
El pantà va ple. El recer, entre els matolls. I mal llamp avisa un dejavú de pluja. Del llagrimall, l'alè del cocodril.
 

D'un somni d'avui (altrament dit El temps dels assassins)

Girona, despatx, pantalles planes. De retorn a l'ex ex feina. Sense massa res a fer, no sé què hi faig. Està tot parat i les hores es palpen en un ambient sufocant que es solidifica. Matar el temps complint el deure seria la qüestió. Un col·lega, un amic, em diu: Te n'adones? És el temps el que ens assassina a nosaltres. No el que passa, sinó el que queda.
  

12/03/2012

Simbiosi

 

Del llit estant una creixent i preocupant sensació de que el treball dignifica. Rossegar una ungla, rascar-se el nas, pensar en els llençols com el propi i petit mar blau, que cal aprendre que allò fantàstic és perquè si. Paràsit amb els genolls pelats, l'excusa em necessita tant com jo a ella. Avui la carn de canó flaira sexe d'entre els dits.
    

177

I


1


una blancor de llet
sorprèn teulades i balcons


feixugament
l'alba inunda carrers
sense ressò


el dia és dels coloms.






ASSOLADORA NIT ABSENT





No hi ha ningú darrere els mots:
finestra, espai, música, jo.
Dir el que no veig, l'estela
de mi mateix, silenci.
Darrere els mots no hi ha ni déu.





REVELACIÓ


ara saps que hi ha
alguna cosa indòmita
més ençà de la por i el desig
de l'oblit i la memòria
del dolor i el delit


i també saps 
que aquesta cosa indòmita
i esfereïdora
ets tu






QUATRE ATZAGAIADES CONTRA LA MORT


III


No ser
no és.



(RAMON FARRÉS, El present constant)