12 de nov. 2018

Com qui es rasca la picor


Cortines de fum, estampades
amb mostrari d'incendis.
T'hi embolcalles, escalfen, et fan
partícip de dir-hi la teva.
Diuen: vine!, i consents.
Com qui es rasca la picantor.
Musicar els espetecs del món

et distreu la condició de gasolina.
 

29 d’oct. 2018

Prerrogativa


El món com a manual de la seva pròpia impotència
ve enquadernat en tapa dura, amb un índex complet
i escrit de principi a fi però disposa, tanmateix,
dels peus de pàgina en blanc com a clau de volta
per a tot aquell disposat a llegir-s'hi, escrivint.

21 d’oct. 2018

De la sèrie 'poemes abstractes'


Tan colossal el cosmos
com exigu el món subatòmic.
Tan i tant, que el seu empatar a zero
fa girar la roda del món.
Dues cares de la moneda d’existir
pagada a fons perdut. 

18 d’oct. 2018

Big-bang balumba


Parla el brill de la sal,
         com un big-bang que recomença,
                                     de l'ona expansiva on fem videta.

Una breu història de la gravetat (II)


Arc i fletxa, i veloç el temps
vingut a dar-s’hi,
el temps que, amb gravetat,
enclava l’infinit al món.
El passat que ens avança
vers un trajecte que s’hi corba
i s’hi replega, centrípet,
que fa una volta sencera, 
ataca per l’esquena
el futur.
               Arc i fletxa,
l’espai de present i de fat que s’obre
entre ells, vibrant i tens,
corb i recte, a l’uníson,
a punt per a tornar a ser disparat.
   

17 d’oct. 2018

Imitació de l'espill (reversió)


Dues formes, tenim*,
i no ens pertanyen.
Mort i vida, dins i fora,...
dues formes i el fet que no ens pertanyin
resumides en una tercera:
la de poder ser dites
a la vegada.

Que no ens pertanyen
però ens corresponen. Anant-hi 
i venint-ne: 

La mort pertot
com sal dissolta en l’oceà.

I l'alè pertot també,
també dins de la llàgrima
que regalima galta avall fins a la boca.
   

*habitem

16 d’oct. 2018

Pelegrinatges


Pelegrinatge
del fets i deixats estar
entorn el buit que els subjecta,
l'ull de-ment que s'hi esdevé
per defecte, huracanat.
Floridura de la Història
que sedimenta a la selva del cap.
Una certa consciència de límit
vessada en el seu sí.
Ésser la fruita i voler tastar-ne el suc,
ésser pel voler fins al pinyol
d’un deler que et vol a tu,
incert, poruc i optimitzat en trossets
a la màquina d’exprimir.