24 de març 2017

Fassbinder


D'engruna a engruna,
pel trencadís de la plaça,
el pa que s'hi dóna.

Han revingut els ocells
però ja només canten
perquè no poden parlar.



23 de març 2017

Eliot o Del passar estant


Si som l’arrel estepària de tenir només brossa on aferrar-se o el terròs erm que es pregunta per les arrels mentre espera amb entusiasme la riuada, ho diu l’escletxa que s’hi arbra en forma de pregunta, meandre. L’escletxa amb un callar que callant parla, com qui s’ho mira tot i calla. De riba a riba, la distància de l’escletxa és l’espai de la mirada, torrentada que va del passar o reventar al no aprendre’n. Però només mirar. Mirar per entre l’acopi d’imatges trencades, la historia nova de sempre. És brossa a l’ull. Que s’embussa. Un pantà. Escletxa que va d’allò dit a allò escrit. Escriure diferent a com parles. Coses com: evitar allò que habites. O: habitar allò que evites. Tan li fa. Tan li fa com a disfressa del teu jo més íntim, el que et permet ser un altre a la mascarada del gran mirall del món. Tan li fa. Per entre l’acopi d’iimatges trencades, la historia nova de sempre es brossa a l’ull. un només mirar que és com dir: compro. El cost de la llum. Que ja no es faci de dia. 

22 de març 2017

(Del perfecte no ser enlloc estant)

 per a A.Ch.
¿Fins on cal nedar
per constatar l’horitzó
com un tros de mar
vulgar i corrent?

I trist és l’eco,
prò més trista és la veu
corrent sense un mur
on poder descarrilar en pau.

Viatjo si de cas per a saber
el lloc al que es retorna. 

Alguns apunts sobre l'escriure


La fondària, diguem-ne, de la nafra d’autors com Celan (la que insereix, que es la que viu), però també la de gent com Kafka, rau en la incorporació de les armes de l’enemic per usar-les en contra seva. Nafra per on respira l'època, ni que sigui en forma d'ofec. Tant en el Com com en el Què. No mostrar l’inflamor sinó fer-la supurar. D’aquí que la fascinació pel pus que desprèn sigui necessàriament quelcom aparent, superficial. Fet i fet, el malentès és un sobreentès que funciona com una prevenció instaurada ja per les condicions que habita l’escriptura (per la necessitat d’aquestes condicions concretes) en vista a allò que es demana al lector. El malentès doncs forma part de l’obra en el sentit que assenyala el nus d’on cal partir per mirar d’estirar-ne el fil.
(Si la cultura forma part de l’enemic, el com incorporar-la resulta fonamental i la pregunta per les possibilitats de l’art ha de ser indissociable d’aquest com. Com diu aquell, avui el Meme és ideologia. I l’aparent llibertat de l’engruna; el pa que s’hi dóna. De la ideologia fer-ne idea mitjançant el sedàs de l’alteritat, de l’autocrítica i del respirar. Una idea la forma de la qual serà ja indestriable de l’anar vestida pel procés de desvestir-se de la ideologia.)
Perquè la llum de la ‘cultura’ no feia sinó cobrir, abans i després, l’ombra dels fets. La incisió absorbeix doncs aquesta llum, la fa aterrar, l’acara amb allò que és i no amb allò que projecta. Avui els colors han passat de ser la passió de la llum a esdevenir la putrefacció de la llum, però roman encara en aquesta adulació vers lo putrefacte un suborn a l’estètica, per a l’estètica, que l’ombra acara i posa de manifest. Diguem, a risc de preterició, que, a la llum dels fets, descompon els colors i els acara a la nit per fer dir l’ombra de la llum. Un guaita, una mica a la manera que se suposa que ho és l’òliva de Minerva. De no ser això l’ombra ja no és ombra sinó una altra cosa. Per més que es digui missa. Heus aquí una de les possibles lliçons a extreure’n. Posar-ho en pràctica, en el sentit aristotèlic de que una idea sense praxis resulta no ser més que una dispersió en la ment, mera lluïssor, encenalls.  

21 de març 2017

(apunts)


I
a)
Un dos provant provant i a risc de redundar, car la gravetat em centrifuga, un dos va va: escriure és, diguem, el més important que existeix perquè em fa existir. O, per a ser més exactes: que jo no sigui jo.

Escriure. La certesa d'estar perdut. Un cau al mig del bosc i caure-hi.
 

I
b)
L'escriptor no existeix prò fa existir.

L'escriure, en la mesura que escriu, el fa existir.

O, per a ser més exactes: que jo no sigui jo
(en la mesura que ell no sigui ell).



II
Pendent d'anàlisi: la moda no és sinó una inflamació del present.


III
Pendent de revisió: un astronauta bombejant-se l'aire amb una bici estàtica, el més proper a un Quixot 'actual'.


IV
El traç, un trau
per la boca aigua.
Terra a la boca.
Riu per viure.

19 de març 2017

Compàs


a)
Si són infinits els mots pel silenci que contenen, caldria explicar-ho tot com el laberint s’esdevé en aquell que s’hi extravia. Car allò que no puc ser em defineix: ensopegar amb les cames, sortir per a poder tornar a entrar. A flor de món la pell és l’altre. Allò, un no-res reubicant l’alteritat que pretén ser el patiment. 



b)

La insuficiència em defineix
com els mots són infinits
pel silenci que contenen.

Així sóc pell
per la pell que és l'altre.

Un no-res a flor de món
hi reubrica: l'alteritat
que pretén ser el patiment.

(blanchot & co)


El misteri: no tenir veu,
asseure's a la taula
i escriure'n l'eco

tenir cames però no un camí
(allò que anomenem camí es absència
que permet avançar)

un tros de paret,
la sola de la sabata

contradient-se,
per les cames

el buit com una forma
de dir: omple'm.