20 d’oct. 2017

De l'arri estant



El jo poetaquè!? com a catàleg de matèries
mal relligat amb l’espiral de torn, arri!

Sóc la corretja de la politja que cavalco.
Passar pàgina, el dia de la marmota, un trist molí.

Un perenne aprenent mec de quixot
amb bicicleta estàtica.

(Car aquest és el meu cavall, Henri.
Car aquest és el meu fer l’indi, Franz.)

La meva matèria d’interés: no tant l’absurd
com l’ecosistema que genera.

18 d’oct. 2017

Algunes preguntes



1)


I si morir és no haver nascut, 
¿qui ets tu, vida?

I encara més: 
¿què fotem nosaltres exactament aquí?

¿Per què permets posar-nos nom?,
és així com t’autocites?

¿Amb l'horitzó fos a la punta dels dits,
al caire de les dents,
resseguit per les ungles a la boca?

¿Que vols dir-me cua al cap del peix
que no t’hagi dit jo abans?
¿Dibuixes un ull, un anell, un cràter?

¿Ets, oh vida, una broca etzibant al cargol:
quan hi tu vas jo ja en torno?



2)

Tots som o hem esdevingut un personatge però hi ha qui el viu -perfà la màscara- i hi ha qui l’interpreta pensant-se que en algún moment podrà deixar d’actuar (preveu un rostre pur en un més enllà que no és sinó l'horitzó de la pròpia expectativa, diguem-ne).

I si la santedat no és sinó la vergonya a la pròpia grandesa?

I si som, del ser-o-no-ser, que ja hi portem dies, la inèrcia de frenada de la vida quan es va quedar sense saber què fer?

I si l’honestedat que practiques és en veritat simple mandra a fingir?

I si aprendre a fingir significa aprende a estar sol, i a viure?

I si al capdavall, (al capdavall al fons), contra la humiliació (la por a la humiliació), humilitat?

I l'ànsia? Una ànima cansada de veure la cara de la mort quan dorm?

Escriure doncs sota l’influx de la idea de que no tenir-ne ve ha de voler dir alguna cosa.

13 d’oct. 2017

Ei


Sóm dos i el del mig diu:
¡Equidistancia, tercera via!

Un hablemos/parlem-ne! del tipus:
Caminante no hay camino
Es fa
Camino
Tot esperant Godot.

Dit d’altra manera:
voler eixir sense eixir
deixant les coses als elements
només serveix perquè entrin.

Car la porta només s’obra cap endintre nostre.  

Clar i català?
Un orgull pel rovell espanya el pany.
  


Breu oda a les odes


1)

Dificilíssim saber si s’arriba al moll
Que no sia almenys per no anar-hi,
Que no sia per no mullar-se.


2)

Res de nou sota el sol i ja tal lector
Prò no oblidéssim tanmateix
Que ara descanses ton descans
Damunt la meva ombra

I au revoir!

BREU ODA A LA IMPROVISACIÓ


1)

És no parar no escollir néixer
Esculpir la llaga en usdefruit –oh, Narcís!
És no parar també decidir no matar-se
El tic reinterpretant el mite –oh, Sísif!
És fals el verb ser
També el no-ser –ah, Prometeu encadenat!
Tot jo un quist del quest de la qüestió.


2)

Caminante no hay camino
Es fa
Camino
Tot esperant godot.

És com la imminència:
tan a tocar que no arriba.

Així les coses:
treballa, beu, renta’t les dents.
Tria la mort en vida,
tria.

És això o la vida morta. 
    


3)

Poesia és argot.

9 d’oct. 2017

Aprendre fracàs com qui espera godot

 
Hi ha gent que, per una feliç combinació de saber escriure i vida admirable, virtuosa en la mesura que es sap fer càrrec dels propis defectes per esmenar-los, fabrica texts admirables, polpa madura, de vida creïble que poua fondo. Caldria encara afegir un altre atribut a aquesta gent, i que no és altre que el de dotar l'escriure per escriure erra que erra de sentit, la pau als ressagats.
     

reversionota


Com si el temps fos el silenci de Déu
que permet escriure’ns

el mot exacte, sense més veu
que asseure’s a la taula
i escriure’n l’eco:

¿respon un poema a la mort
o n’escriu tot just el ressò?

¿i si li preguntem a la sang de crist?

¿o no és l’escriure sobre l’escriure
la millor descripció del jo,
l’arribar en punt al seu fer tard,
capturar impotència i joc,
por i desig, eternitat i fracàs
de l’ara en perenne
construcció i enderroc?

Com si el temps fos el silenci de Déu,
l’horitzó convertit en anell d’un crater
descriu formes de soledat:

beceroles successives,
onanismes d’abans de dormir,
l’oblit que demà se’n recordarà de tu.

Tot això ho cavileu el temps i tu
cada nit al bar bevent sense set,
matant-vos mútuament.

Sense pressa ni pausa. Cap espectacle.