24 de febr. 2018

Un cameo al poema

 
En tot poema topa la realitat o cosa que pretén descriure el llenguatge amb el fet mateix del llenguatge que ja implica la realitat o cosa concreta, diguem, que l'incardina [Però: I la intuïció? I l'atzar? En formen part? Sí? No? Depen? Qui sap pas]. En tot poema jo voldria aprendre a callar. Goita: diposito l'orella damunt dels llavis i escolto el meu no saber què dir, existint-me, o existint-se, no ho sé, que no paren de topar-se. Sobreviu atenyent als dos, com qui tiba i tiba i fa el nus més tupit com dient que el poema és un nus i, de topar-hi [ei, Enric!], saber-hi veure la flor. 
   

23 de febr. 2018

Estat de coses


Anomenar-se Home, saber portar
(saber és un dir, una paraula de cinc lletres)
l’historial d’estupefacció que et tatua el món,
fins el punt de, allà on ell acaba, prendre el relleu. 

Jorge Guillén

per a J.P.P.S.

Dos fragments retinc del càntic Más allà,
a saber: “el sol hecho ternura” i
“calzarse lo infinito, un rayo de sol más”.
Aquests i no uns altres retinc,
un rere l’altre. Esqueixats. Dos fragments
 un rere l’altre esqueix ja d’un cant nou
que actua a l’ombra, al seu aire,
un cant potser grinyol
que no acabo de capir però intueixo
entre els dos versos com una pell,
la pell que sempre ha estat parlant-te
però que només amb el temps
colrat d'imperfeccions
has après a reconèixer:
som allò que no podem oblidar. 

22 de febr. 2018

Un cimal per a la poesia de l'experiència


El vagabund
que en un racó del carrer
a l’ombra hi veu clar,
té gana,  que pren un paper
i escriu: la musa i jo ja un.
 

Mímesis


Vist en retrospectiva, oh ballador, l’aprenentatge és un ritme
que va de l’en contra a l’encontre, i de ballar-lo,
segons el cas. En el professor dient-te: “equivoca’t”,
en el jefe aquell amb el seu mític “reivindica’t”
o en aquell altre etzibant-me un irrefutable “vals molt
però els nervis se’t mengen”. Ballar-lo. 
I així anar fent via, de ciutat en ciutat
i de vagina en vagina, petit
burgès artista de la gana, esbrancant-me
pel camí a l’ombra del meu racó de meandre,
mentre contemplo la posta del sol en esclat
(la llum que s’hi perd com una ofrena
i l’ombra que ens inunda
d’un adéu que es va fent record),
esperant l’endemà, un dia més, tornar
amb la subtilesa d’un paisatge
que, vist en retrospectiva,
s'assembla cada vegada més a mi.
       

21 de febr. 2018

Els enfonsats

 
Si això és un poema
Ja sempre més
Testimoni
D'una impotència
I poder-la dir
Al poema, si és això.

18 de febr. 2018

Navaconcejo, estiu del 2015. Avui.

 
Vesprada. Silenci. Un carrer de poble.
A la vorera un vell jau en una cadira
davant del que sembla ser casa seu,
sol. No espera res, està allà i prou.

Veure la vida passar,
la que li queda, és ja la seva
manera de formar-ne part.
M’hi reconec

l’escriure.
Tantes vesprades
d’escriure perquè passi
veure passar
la cosa d’existir.

Passo.
Ens saludem.