Un breu i ràpid apunt sobre 'Arnau', d'Adrià Targa

 

Arnau, l'últim llibre d'Adrià Targa, m'ha agradat molt. I bé, ja tocava un llibre així. O sigui, posem per cas (i dit a la manera d'uns quants uatsaps enllaçats): la cosa eugenioneguiana, les proses intercalades que donen aire i que aporten gruix i, paradoxalment, estructura (també via combinació de diferents formes mètriques (novetat (amb permís d''Acròpolis'), si no m'erro, en l'autor: la incorporació del 'vers lliure')); els tercets divinocomediats per cavar en la tradició nostrada com qui se'n va de festa, encadenada (tercetísticament) en un viatge al fons de la nit que acaba en una taxonomia de les estrelles solemne i divertida alhora; el curiós i estrany final de l'Arnau com a gir de guió empeltat de cert surrealisme còsmic; la tècnica quixotesca del manuscrit trobat que trava el llibre a través d'una metacircularitat, diguem; la cosa dialògica que salta en els canvis del 'jo que relata' pro amb un narrador de base ben travat [ara no sé si m'empatollo, vull dir que ara em fa de mal dir, però una mica ja s'entén, espero]; un to que juga a no acabar de saber si riure o plorar (en direm un to riallagrimat), a si la joventut (i qui diu joventut diu identitat), com una llàgrima, és una cosa que es té o més aviat que s'ha perdut, una llàgrima que no sap on caure, una llàgrima com una fulla que tremola a cavall de la passió de viure i de la impotència esdevinguda passió. Tot plegat, amb una llengua que flueix i amara, que sap captar l'atenció i, en general, ajuda el relat a avançar amb suficient tensió per la corda fluixa que balla entre riure i gravetat, entre la vida dura i amarga i els ais pobresdemi d'un de tants, entre allò particular-generacional-capellanesc [se m'acut dir-ne, se'm perdoni, Els Lectores, amb i sense (diguem-ne facció amb i facció sense? Hmm, improviso mentre passejo la pubilleta pel poble i sento tocar campanes)] i la cosa més universal. També m'agrada tota la tirallonga de picades d'ullet (literàries i mundanes, de la tradició i del xistema poètic nostrat), i la mirada/ veu seva-dels-altres, i quan fa de camaleó, keatsianament, estrafent l'estil poètic d'alguns dels amics  que l'acompanyen, amb un resultat sovint millor que els propis originals. Ah, i l'ambició. Es tracta d'una obra ambiciosa (que no pretenciosa, i al marge de gustos i disgustos, diguem), i en la nostra literatura no és pas quelcom massa habitual. I bé, segur que més coses, pro fins aquí.

PD: Potser fóra interessant i enriquidor que algú, potser algú més competent i amb més temps i/o disposició que un servidor de vostès, en fes un exercici de literatura comparada juntament amb, posem per cas,  Els límits del Quim Porta,  Cor pirinenc i, potser fins i tot (ara llisco una mica -no sé si una mica a la lleugera- pels meus diguem-ne pressentiments associatius), L'ombra rogenca de la lloba. Quedi dit.