2 de maig 2025

De l'escriure després

No ho sé. 'Poesia després d'Auschwitz?'. Al 2025. Com si Celan (i d'altres) no hagués respost ja solvitur ambulando a Adorno. Potser caldria tot just un: des de quin on? I també: des de quin qui? O bé allò de caminar sempre amb un peu fora del camí. Revisitar, repensar, sempre està bé i és bona cosa. I, a més a més, qui és qui per dir que ja tal? No ho sé, mirin, passa que tanmateix no me'n sé estar. Passa que hi ha també certa facilitat d'entrar pel boc gros en segons quins assumptes, que sembli que se'n parli, complir expedient, simulacre etc. No hi ha però llibres que en parlen ja abastament i que potser no estan traduïts i no seria aquest tot un altre meló que caldria ja qual? I bé: al cap i a la fi, és que no respon la pròpia poesia? I per tant, la pregunta pertinent seria: quina poesia es fa avui i en aquí? No seria aquest el quid de la cosa? Hi vagin i m'ho expliquin. Passa que hi ha també certa facilitat d'entrar pel boc gros en segons quins assumptes, i una veueta interior que diu: i per què tu no? I ja la veueta que es barreja tot passejant amb tot de lectures i ja que en surti això. I dispensin si la impostura resulta excessiva:



ESCRIURE DESPRÉS

 

Oh mirades de vida, perdudes per sempre:

és el vostre epitafi la llum de la lluna.

Observo els cràters. Son ulls clavats a la carn

del món, reencunyats al món per l'horitzó

que ja no és una gran línia fluctuant,

sinó l'anell d'un cràter. Que em mira, ciutat

endins, túnel enllà dins un vagó del metro

quan vaig al metro en un racó sense virgilis,

em mira enllà de la finestra per la fosca

quan em retorna la mirada: el meu rostre,

un vol de cendres, la frescor de la ferida,

el mapa de la meva vida, tal vegada,

com un poema que no sé llegir ‒que mira

encara més avall, sota els rails, la platja

on la lluna arrossega un mar tot de paraules,

la seva ombra d’onades, llàgrimes als ulls

que s'enlairen a prendre virtut de la lluna

(mans que s'enlairen les onades com pestanyes

deixant cabre al seu si el poema que els llegeix)

abans de caure per sempre en l'eternitat

que es fon a l'horitzó ‒amb allò que no pot ser.

No ho sé. Jo observo l’horitzó que les onades

acosten a la platja com un cel que ens cau

a sobre: onada a onada damunt de l‘arena,

indica, gra rere gra, el nostre lloc al món.

No ho sé. Penso també en el temps de les llavors

enterrades que esperen i esperen i esperen.

Oh mirades de vida perdudes per sempre:

sou l’esquerda del món per on floreix la llum,

la llum d’un horitzó que és ja el contorn de l’ombra.

Les flors dins el taüt, els ossos per corona.

Al moll allò florit s’embarca a treure flor.

Oh mirades de vida perdudes per sempre,

ja sal de quan mullar-se implica naufragar,

illes d’ossos de sol errant a la deriva:

és el vostre epitafi la llum de la lluna,

el raig de lluna sobre el mar, que és com el temps,

la seva pell com un mirall que se'ns empassa.