a en Ramon Mas
Grisa és la teranyina de l’agonia,
l’arrel que el foll desfulla,
el món confús del nen
disgregant-se en blanc i negre,
en la mare bona i la mare dolenta,
l’empat a zero on suicidi i supervivència
s’argollen passant comptes
que no passen d’un desquici
remembrant que, el principi i el final
són tan sola la distància que ofereix el celuloide.
Veig passar la vida per davant del televisor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada