Sols des de fora escric
el mot de dins
i el final pressuposa algú
(JOSEP DOMÈNECH PONSATÍ)
Sóc
. El camí impossible de tan verge
. La fondària del pou sense fons
. L’ampolla mig buida del sac trencat
. El mantra viàtic, histriònic, fàlic
. La pugna del toro i la capa vermella
. El blanc fletxat per la nit agresta
. El reflex del calfred vers el mirall
. El temps perdut a les agulles del rellotge
. L’haver d’haver baldat als núvols
. La fuga del mul que s’emula a la mula
. La ofuscació que prem l’anguila
. L’article del paisatge fet fascicles
. La creu o l’hèlice segons l’etcètera...
És foll.
2 comentaris:
Bonic!
M'agrada molt com testà quedant el blog...aquesta capsa plena de drags i de fades i de serps i d'espurnes i de pedres i de gotes d'aigua i de gespa i de neu...Ens llegim, mon amour!
Eps, la rasta dons be molt maca i ara te companyia ni ha una altre mes gran i boturuda, senyal, que senyala el temps que passa i el que no passa sense una dutxa, .... coses
Publica un comentari a l'entrada