Color de pus l’adolescent
que crida punk i estripa pink floyd’s
és clar,
i darrere les imperdibles hi sagnen records
coberts per una pàtina de lletjor que
passats uns anys, després de fer una òrbita
sencera sobre si mateix, maduren la calma
de la nit, color d’absència
Premo el volum en silenci.
Ja no sé com callar
la mateixa cançó de sempre
la cara obscura de la lluna,
la paret
edificada amb la sang
que no volem veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada